En un artículo publicado en El Pais el 02-07-08 y a raíz del comunicado de prensa hecho por el comité de empresa y apoyado mayoritariamente en asamblea general, Jordi Alié se despacha así: "Según el actual director financiero del teatro, Jordi Alié, la productividad ha bajado en relación con 2004, año en que se llegó al tope de capacidad con 153 funciones en la sala principal. "En estos momentos estamos en las 125 funciones y la plantilla tampoco ha bajado", aseguró Alié. "En 1999, cuando reabrió el teatro después del incendio, había 275 personas en plantilla y ahora son 450 trabajadores, 11 más de los estaban establecidos en el contrato programa".
¿se confundió? no, ¿mintió? evidentemente.
Es cierto que en la sala principal hemos hecho alguna función menos que en 2004 pero es tan cierto como que hemos aumentado las BBC y actos externos en general y que el problema no radica solo en la cantidad de funciones sino en su distribución en el tiempo. Quiere eso decir que si reducimos las funciones pero se programan de manera tal que haya alternancias casi imposibles, el resultado es un aumento real de trabajo.
Por otro lado, este buen señor, habla solo de una plantilla FIJA en el 1999 y cuando llega al 2008, mete en el saco hasta el gato que pasó por allí el otro día.
En el 99 trabajabamos en el teatro muchisimas más personas de las que dice, lo que pasa es que la mitad más o menos, teniamos contratos de asistencia, fijos discontinuos, etc. Es curioso que ahora no se olvide de ese tipo de contrataciones y diga que todos somos trabajadores de GTL.
Si es así, que se comporte y cubra todas las plazas fijas que faltan; o mejor, que haga fijos a estos 450 trabajadores que dice que hay ahora. (por cierto, ¿donde estarán lAs trabajadorAs?...).
Las medias verdades son en realidad grandes mentiras, pero todos somos esclavos de nuestras palabras y acabamos retratandonos; verdad Jordi.
Salud
martes, 29 de julio de 2008
lunes, 28 de julio de 2008
Pedagogia del lliure pensament
Encara que, actualment, alguns dels mecanismes de transmissió d'escales de valors es disfressin sota aparences de modernitat o de democràcia, és evident que els nens poden tenir moltes dificultats per defensar-se davant de les onades de submissió als models socials dominants, sobretot quan aquests utilitzen els mètodes que els forneix la nova tecnologia, o quan els enlluernen amb l'espectacularitat de la imatge, molt més simple i més fàcil de ser ràpidament digerida que no pas els raonaments pautats. I, sobretot, molt més fàcils que no pas la paraula lliure i el debat obert.
Per preservar una societat fonamentada en la consideració que les persones som bàsicament el que tenim, o el que exhibim, o el que som capaços de consumir, més que no pas allò que som, es transmet, contínuament, una visió de la vida centrada en l'èxit ràpid, en el triomf econòmic, en l'egoisme individualista, en la competitivitat. I això disposa de molts mitjans per anar filtrant-se en les consciències dels més indefensos, que són els nens.
No és pas cap casualitat que sigui el món de la gran empresa financera o industrial, molt sovint dominadora dels grans mitjans de comunicació, e l que filtri la gran majoria dels esquemes mentals que prefiguraran, en la consciència dels actuals infants, el model de percepció de la realitat dels futurs consumidors. I, de vegades, massa sovint, fins i tot són ja els infants actuals els qui esdevenen consumidors molt abans que puguin desenvolupar algun sentit de defensa de les parcel·les de vida lliure i inventiva que els podien restar. No només, però sí fonamentalment, a través dels mitjans de comunicació audiovisuals, de la publicitat o de la televisió.
La família, o l'entorn de relacions immediates dels nens, en un àmbit tan poc dotat de temps real de convivència i de capacitat d'"acompanyament" dels infants, en les nostres societats, poques coses pot fer, veritablement eficaces, per compensar-ho. I, això, suposant que vulguin compensar-ho d'alguna manera. Suposant que, en bona mesura, la família no contribueixi també a filtrar els mateixos esquemes de comportament insolidari i competitiu entre els infants. És massa general el fet d'orientar els fills en un sol sentit, perquè, si no es fa així, es creu que no sabran adaptar-se a les condicions del món real. Que seran, per tant, uns inadaptats, uns marginats. I, davant d'això, se'ls ofereix una formació unidimensional, se'ls talla, també, per l'únic patró de l'individu productor i consumidor. I se'ls demanen les notes, més que no pas se'ls demostra interès per ells mateixos com a éssers, per les seves cabòries i problemes –que els nens també en tenen– i pels seus amics, pels seus jocs, pels seus somnis. És més fàcil, probablement, fer-los callar comprant-los allò que demanen, o enxufant-los a la tele. Potser, per algú, també pot ser més fàcil, amb una certa bona voluntat, apuntar-los a l'esplai... Però, en tot cas, aquí és on entrem nosaltres.
De vegades els grups d'amics també són un bon mecanisme de reproducció d'aquests valors unidimensionals, perquè es vertebren seguint les pautes de comportament autoritari i triomfador que han mamat des de ben petits, i no sempre poden afavorir el desplegament d'aquelles potencialitats que a l'esplai cal saber dinamitzar. En aquest cas és on cal saber inventar possibilitats de models de comportament –el joc i la natura donen moltes opcions– on no cal que ningú exerceixi una funció de comandament, on no cal que es reprodueixi cap figura protectora que no sigui cadascun dels mateixos nens que hi participen. On cal que el monitor i la monitora tinguin ben clar que el seu rol d'animador, dinamitzador i proposador de nous reptes no s'ha de confondre de cap manera amb el de cap figura del món publicitari juvenil-agressiu, ni de l'autoritat familiar, ni del lideratge grupal o de clan. Però, sí, sense embuts, i sense vergonya, amb la d'un amic més gran que no imposa, però sí suggereix, incentiva i arrisca. I que ho fa perquè vol, perquè ell o ella també són més feliços així, tot i que no guanyin diners a canvi, tot i que no s'hi vegin obligats per cap lligam sanguini, tot i que no siguin els líders naturals de cap grup de sociabilitat preestablert. Els nens poden aprendre molt d'aquest model de comportament, si el tenen ben clar. I a ningú no li ha de fer cap vergonya parlar-ne. Ben al contrari.
De l'escola, la majoria dels nens en reben avui una influència menor. El seu pes a l'hora de contribuir a la formació de la consciència i dels possibles models de comportament social és clarament inferior al de l'empresa, la publicitat, els mitjans de comunicació, preferentment la televisió, la família o grup immediat i els grups de relació espontanis.
Amb poques excepcions, d'altra banda, l'escola no obeeix, avui, voluntàriament, les mateixes lògiques competitives i autoritàries, almenys en la majoria dels centres públics. Però els professionals de l'ensenyament ho tenen molt difícil per contrarrestar, amb pocs mitjans, l'allau d'influències que, des dels àmbits amb més capacitat de poder, s'exerceixen sobre els seus alumnes. Una part de les possibilitats de la formació en el lleure, actualment, pot venir de la capacitat de fer confluir el gust per l'educació integral amb algun dels eixos de transmissió de valors, procediments i actituds que el sistema educatiu contempla però que no pot o no sap desenvolupar més enllà d'un marc de referències teòriques. La democràcia, la solidaritat, la integració de les persones que puguin presentar qualsevol signe extern de diferenciació respecte a les característiques majoritàries, el plaer de l'aprenentatge, el risc de la descoberta, l'interès científic, el goig personal i de la vida en grup davant una tasca compartida i voluntària, són molt més fàcils i aptes per ser desenvolupades a l'esplai que no pas a l'escola. Pertanyen a un temps més motivador i més realment immers en la consciència dels nens, perquè no és vinculat a cap model formal anterior, no és reglat, no és "avaluable" matemàticament. A l'esplai no hi ha notes. Es poden, per tant, transmetre més eficaçment alguns d'aquests valors amb els que, després de tants canvis de sistema i de lleis educatives, el mètode escolar tradicional, formal, no sempre és capaç d'estar-ne a l'alçada. I, sovint, no pas per manca de voluntat de la majoria dels mestres. Bona part d'aquests, en bona mesura, probablement serien els millors aliats dels monitors.
Que l'educació en el lleure no és, per tant, un caprici, és un fenomen detectable fins i tot des del punt de vista dels mecanismes d'anàlisi social i econòmica de la societat contemporània. Cal fer alguna cosa amb els nens que no tenen prou contacte formatiu amb el seu entorn de relacions immediates, atès que l'escola no hi arriba, els professionals pateixen greus frustracions i els pares es veuen obligats a treballar massa hores, o bé no s'atreveixen a arriscar-se a obtenir menys ingressos optant per contractes a temps parcial –suposant que això darrer fos possible gaire sovint, atesa l'escassa agilitat de l'adaptació mental de la gran majoria de les empreses i institucions als nous reptes de les actuals dinàmiques socials.
Allò que, en el medi educatiu formal no sempre resulta possible, ho és a l'esplai. Als esplais podem intentar contribuir a la formació integral dels nens, perquè compartim amb ells un temps escollit, i perquè no aspirem a fer-los consumir res ni aspirem a que s'adeqüin a determinades pautes sota el prisma de les quals els haurem de valorar. La formació humanista, solidària i lliure, la fem entre tos, perquè hi som voluntàriament. No ha de fer cap vergonya reconèixer que també correm el risc d'equivocar-nos, que és el risc feliç de la llibertat d'actuació, si és que el sabem impulsar. I, per això, els monitors han de ser pedagògicament sincers. Han d'assumir que són més grans i que tenen l'experiència que els porta, voluntàriament, a fer de companys d'aquests nens algunes estones en què aquests –els protagonistes i subjectes fonamentals– han de ser tractats com a éssers complets, amb moltes més que una sola dimensió, però que viuen una etapa dinàmica, evolutiva, permanentment oberta al canvi: la del seu procés de formació com a individus. Els monitors no han de tenir cap mena de restricció per saber-se més capaços de proposar, de seduir i de persuadir, si ho fan sabent que, davant seu, tenen éssers que no són més que còmplices en un mateix procés formatiu del que depèn, també, la bona salut de la comunitat. I com que la bona salut de la comunitat és indestriable del comportament democràtic, les eines de la persuasió i de la complicitat, que no de la imposició autoritària, per mitjà del joc, del diàleg, de la descoberta, de la companyonia, de l'aventura, de la imaginació i del risc –intel·lectual més que no pas físic– esdevenen col·laboració i aprenentatge compartit, com en qualsevol altre procés educatiu que ho sigui de debò.
¿Quina millor escola de formació ètica, cívica i humana, que la de l'aprenentatge continu i integral en el temps lliurement escollit? Perquè els nens porten en ells mateixos tots els elements necessaris per tal d'elaborar una consciència moral –una raó pràctica– i una consciència intel·lectual, però cap de les dues no es troba desenvolupada en aquesta etapa d'evolució mental, que, sovint, és en el punt de partida, sinó que es perfilen en estreta unió amb el medi social. Per això, les relacions dels nens amb els individus amb els que interaccionen –especialment, si la interacció no implica submissió– són clarament formadores. En la mesura en què aquest procés de relacions impliqui l'adopció d'estratègies –maneres d'actuar, tipus de projecte, opcions d'activitats– i de pautes per a viure-les que siguin adoptades com a fruit de la reflexió comuna i de la participació dels subjectes-destinataris, s'estarà vivint, de veritat, un mètode actiu d'assumpció de codis de comportament democràtics i responsables, fonament real d'una convivència en el respecte mutu i la tolerància. En el temps lliure, a l'esplai, és més possible que enlloc que els subjectes siguin els protagonistes i els autors dels seus propis criteris normatius. Aquesta és la base de l'escola de l'ètica autònoma, model de vida lliure i responsable que seria bo mantenir i impulsar per part dels adults. Aquesta és, també, la base del mètode pedagògic més adequat a les mateixes característiques del món mental dels nens. En paraules de Jean Piaget:
"L'abast educatiu del respecte mutu i dels mètodes fonamentats sobre l'organització social espontània dels infants entre ells, és precisament de permetre a aquests d'elaborar una disciplina la necessitat de la qual és descoberta en l'acció mateixa en lloc de ser rebuda ja feta abans de poder ser compresa; i és en això que els mètodes actius fan el mateix servei insubstituïble en l'educació moral i en l'educació de la intel·ligència: condueixen l'infant a construir ell mateix els instruments que el transformaran des de dins, és a dir, realment, i no ja només en superfície."
Així doncs, la concepció d'una pedagogia activa, no sotmesa a principis d'autoritat i enfocada a desvetllar les capacitats i les potencialitats de les quals els nens en són subjectes, garanteix la superació d'un mètode paternalista i protector, caracteritzat pel desig d'influir des de fora la consciència dels més joves, tot carregant-la de suposats valors que, tot i poder respondre, de vegades, a bones intencions, no fan res més que contribuir a enfortir les dependències heterònomes, deixant el nen despullat de qualsevol procediment racional i crític, dificultant-ne, com a conseqüència, el desplegament d'allò que no és més que el seu propi procés de formació. En els esplais, en virtut del seu mateix perfil lliure i voluntari és on resulta possible d'assumir, i de defensar, que el món mental dels nens és qualitativament diferent del dels adults, i que, per tant, no és gaire funcional, gaire efectiu, d'intentar omplir-lo amb elements externs, que són fruit d'una pretensió d'identificació amb un determinat model adult, que ja es dóna com a fet, més o menys dotat de valors potser positius, però mai escollit pels que n'han de donar raó. El mètode actiu de la cooperació, la tria i el diàleg resultarà més útil per als objectius de la pedagogia en el lleure, que no poden diferir massa de l'ajut a la formació de la raó intel·lectual i moral. En comptes de cercar-la a fora, ajudarem el nen a construir-la per si mateix. Referint-nos, un altre cop, a Jean Piaget, voldrem acompanyar-lo en el camí d'assoliment de la coherència i l'objectivitat, en el pla intel·lectual, i de la reciprocitat –per a què es vegi reflectit en els altres, per a què no defugi la mirada de l'altre des d'un jo únicament egoista– en el pla moral.
Quina millor escola de formació, també, científica...? Perquè no hi ha coneixement experimental, científicament comprovable, sense validació personal, sense captació per part de la consciència subjectiva dels qui s'enfronten amb allò que és nou, que poden fer-se seu en la mesura en què ho experimenten, en la mesura en què ho tasten, sense remetre's a cap judici d'autoritats. I, ¿quin pot ser el millor camp de prova, sinó les estones compartides en les vivències plenes del joc, de la comunicació d'experiències, del diàleg sobre els problemes que els afecten, de la valoració del medi natural, de la invenció de propostes, i del reconeixement dels errors?
Els nens hauran de saber que, mentre se'ls proposen eines per formar-se integralment com a persones –en els plans ètic, intel·lectual, afectiu, social, estètic i corporal–, molt més que no pas com a éssers destinats tan sols a la producció i al consum, se'ls està atorgant, també –voluntàriament, i a canvi de no res– l'oportunitat que d'ells es generi també aprenentatge. D'ells, també se n'aprèn. Potser, quan acabin la seva etapa formativa en l'esplai, passarà molt de temps fins que algú no els torni a dir alguna cosa semblant.
Sense pretendre caure en els paranys d'un sobreexcés de falses pretensions, però sense renunciar als mínims d'una estima decidida per la nostra feina, podem veure reflectides la majoria de les pulsions de fons de la dedicació pedagògica en els esplais en allò que Bertrand Russell considerava com a aplicació directa, en el dia a dia, de la intenció d'una visió filosòficament humanista de la vida:
"La filosofia no pot per ella sola determinar les finalitats de la vida, però pot alliberar-nos de la tirania del prejudici i de les deformacions causades per una visió estreta. L'amor, la bellesa, el coneixement i l'alegria de viure són coses que mantenen el seu esclat per ampli que sigui el nostre àmbit. I si la filosofia pot ajudar-nos a sentir plenament el valor d'aquestes coses, haurà complert el seu paper en l'obra col·lectiva de l'home de portar la llum en un món de fosca."
Una acció pedagògica activa i integral, en el lleure, no és massa fàcil de viure-la si no és com una forma d'afirmació humanista de la vida, en el sentit que hem esmentat, com una manifestació d'amor, que és, en si mateix, lliure i universal.
Per preservar una societat fonamentada en la consideració que les persones som bàsicament el que tenim, o el que exhibim, o el que som capaços de consumir, més que no pas allò que som, es transmet, contínuament, una visió de la vida centrada en l'èxit ràpid, en el triomf econòmic, en l'egoisme individualista, en la competitivitat. I això disposa de molts mitjans per anar filtrant-se en les consciències dels més indefensos, que són els nens.
No és pas cap casualitat que sigui el món de la gran empresa financera o industrial, molt sovint dominadora dels grans mitjans de comunicació, e l que filtri la gran majoria dels esquemes mentals que prefiguraran, en la consciència dels actuals infants, el model de percepció de la realitat dels futurs consumidors. I, de vegades, massa sovint, fins i tot són ja els infants actuals els qui esdevenen consumidors molt abans que puguin desenvolupar algun sentit de defensa de les parcel·les de vida lliure i inventiva que els podien restar. No només, però sí fonamentalment, a través dels mitjans de comunicació audiovisuals, de la publicitat o de la televisió.
La família, o l'entorn de relacions immediates dels nens, en un àmbit tan poc dotat de temps real de convivència i de capacitat d'"acompanyament" dels infants, en les nostres societats, poques coses pot fer, veritablement eficaces, per compensar-ho. I, això, suposant que vulguin compensar-ho d'alguna manera. Suposant que, en bona mesura, la família no contribueixi també a filtrar els mateixos esquemes de comportament insolidari i competitiu entre els infants. És massa general el fet d'orientar els fills en un sol sentit, perquè, si no es fa així, es creu que no sabran adaptar-se a les condicions del món real. Que seran, per tant, uns inadaptats, uns marginats. I, davant d'això, se'ls ofereix una formació unidimensional, se'ls talla, també, per l'únic patró de l'individu productor i consumidor. I se'ls demanen les notes, més que no pas se'ls demostra interès per ells mateixos com a éssers, per les seves cabòries i problemes –que els nens també en tenen– i pels seus amics, pels seus jocs, pels seus somnis. És més fàcil, probablement, fer-los callar comprant-los allò que demanen, o enxufant-los a la tele. Potser, per algú, també pot ser més fàcil, amb una certa bona voluntat, apuntar-los a l'esplai... Però, en tot cas, aquí és on entrem nosaltres.
De vegades els grups d'amics també són un bon mecanisme de reproducció d'aquests valors unidimensionals, perquè es vertebren seguint les pautes de comportament autoritari i triomfador que han mamat des de ben petits, i no sempre poden afavorir el desplegament d'aquelles potencialitats que a l'esplai cal saber dinamitzar. En aquest cas és on cal saber inventar possibilitats de models de comportament –el joc i la natura donen moltes opcions– on no cal que ningú exerceixi una funció de comandament, on no cal que es reprodueixi cap figura protectora que no sigui cadascun dels mateixos nens que hi participen. On cal que el monitor i la monitora tinguin ben clar que el seu rol d'animador, dinamitzador i proposador de nous reptes no s'ha de confondre de cap manera amb el de cap figura del món publicitari juvenil-agressiu, ni de l'autoritat familiar, ni del lideratge grupal o de clan. Però, sí, sense embuts, i sense vergonya, amb la d'un amic més gran que no imposa, però sí suggereix, incentiva i arrisca. I que ho fa perquè vol, perquè ell o ella també són més feliços així, tot i que no guanyin diners a canvi, tot i que no s'hi vegin obligats per cap lligam sanguini, tot i que no siguin els líders naturals de cap grup de sociabilitat preestablert. Els nens poden aprendre molt d'aquest model de comportament, si el tenen ben clar. I a ningú no li ha de fer cap vergonya parlar-ne. Ben al contrari.
De l'escola, la majoria dels nens en reben avui una influència menor. El seu pes a l'hora de contribuir a la formació de la consciència i dels possibles models de comportament social és clarament inferior al de l'empresa, la publicitat, els mitjans de comunicació, preferentment la televisió, la família o grup immediat i els grups de relació espontanis.
Amb poques excepcions, d'altra banda, l'escola no obeeix, avui, voluntàriament, les mateixes lògiques competitives i autoritàries, almenys en la majoria dels centres públics. Però els professionals de l'ensenyament ho tenen molt difícil per contrarrestar, amb pocs mitjans, l'allau d'influències que, des dels àmbits amb més capacitat de poder, s'exerceixen sobre els seus alumnes. Una part de les possibilitats de la formació en el lleure, actualment, pot venir de la capacitat de fer confluir el gust per l'educació integral amb algun dels eixos de transmissió de valors, procediments i actituds que el sistema educatiu contempla però que no pot o no sap desenvolupar més enllà d'un marc de referències teòriques. La democràcia, la solidaritat, la integració de les persones que puguin presentar qualsevol signe extern de diferenciació respecte a les característiques majoritàries, el plaer de l'aprenentatge, el risc de la descoberta, l'interès científic, el goig personal i de la vida en grup davant una tasca compartida i voluntària, són molt més fàcils i aptes per ser desenvolupades a l'esplai que no pas a l'escola. Pertanyen a un temps més motivador i més realment immers en la consciència dels nens, perquè no és vinculat a cap model formal anterior, no és reglat, no és "avaluable" matemàticament. A l'esplai no hi ha notes. Es poden, per tant, transmetre més eficaçment alguns d'aquests valors amb els que, després de tants canvis de sistema i de lleis educatives, el mètode escolar tradicional, formal, no sempre és capaç d'estar-ne a l'alçada. I, sovint, no pas per manca de voluntat de la majoria dels mestres. Bona part d'aquests, en bona mesura, probablement serien els millors aliats dels monitors.
Que l'educació en el lleure no és, per tant, un caprici, és un fenomen detectable fins i tot des del punt de vista dels mecanismes d'anàlisi social i econòmica de la societat contemporània. Cal fer alguna cosa amb els nens que no tenen prou contacte formatiu amb el seu entorn de relacions immediates, atès que l'escola no hi arriba, els professionals pateixen greus frustracions i els pares es veuen obligats a treballar massa hores, o bé no s'atreveixen a arriscar-se a obtenir menys ingressos optant per contractes a temps parcial –suposant que això darrer fos possible gaire sovint, atesa l'escassa agilitat de l'adaptació mental de la gran majoria de les empreses i institucions als nous reptes de les actuals dinàmiques socials.
Allò que, en el medi educatiu formal no sempre resulta possible, ho és a l'esplai. Als esplais podem intentar contribuir a la formació integral dels nens, perquè compartim amb ells un temps escollit, i perquè no aspirem a fer-los consumir res ni aspirem a que s'adeqüin a determinades pautes sota el prisma de les quals els haurem de valorar. La formació humanista, solidària i lliure, la fem entre tos, perquè hi som voluntàriament. No ha de fer cap vergonya reconèixer que també correm el risc d'equivocar-nos, que és el risc feliç de la llibertat d'actuació, si és que el sabem impulsar. I, per això, els monitors han de ser pedagògicament sincers. Han d'assumir que són més grans i que tenen l'experiència que els porta, voluntàriament, a fer de companys d'aquests nens algunes estones en què aquests –els protagonistes i subjectes fonamentals– han de ser tractats com a éssers complets, amb moltes més que una sola dimensió, però que viuen una etapa dinàmica, evolutiva, permanentment oberta al canvi: la del seu procés de formació com a individus. Els monitors no han de tenir cap mena de restricció per saber-se més capaços de proposar, de seduir i de persuadir, si ho fan sabent que, davant seu, tenen éssers que no són més que còmplices en un mateix procés formatiu del que depèn, també, la bona salut de la comunitat. I com que la bona salut de la comunitat és indestriable del comportament democràtic, les eines de la persuasió i de la complicitat, que no de la imposició autoritària, per mitjà del joc, del diàleg, de la descoberta, de la companyonia, de l'aventura, de la imaginació i del risc –intel·lectual més que no pas físic– esdevenen col·laboració i aprenentatge compartit, com en qualsevol altre procés educatiu que ho sigui de debò.
¿Quina millor escola de formació ètica, cívica i humana, que la de l'aprenentatge continu i integral en el temps lliurement escollit? Perquè els nens porten en ells mateixos tots els elements necessaris per tal d'elaborar una consciència moral –una raó pràctica– i una consciència intel·lectual, però cap de les dues no es troba desenvolupada en aquesta etapa d'evolució mental, que, sovint, és en el punt de partida, sinó que es perfilen en estreta unió amb el medi social. Per això, les relacions dels nens amb els individus amb els que interaccionen –especialment, si la interacció no implica submissió– són clarament formadores. En la mesura en què aquest procés de relacions impliqui l'adopció d'estratègies –maneres d'actuar, tipus de projecte, opcions d'activitats– i de pautes per a viure-les que siguin adoptades com a fruit de la reflexió comuna i de la participació dels subjectes-destinataris, s'estarà vivint, de veritat, un mètode actiu d'assumpció de codis de comportament democràtics i responsables, fonament real d'una convivència en el respecte mutu i la tolerància. En el temps lliure, a l'esplai, és més possible que enlloc que els subjectes siguin els protagonistes i els autors dels seus propis criteris normatius. Aquesta és la base de l'escola de l'ètica autònoma, model de vida lliure i responsable que seria bo mantenir i impulsar per part dels adults. Aquesta és, també, la base del mètode pedagògic més adequat a les mateixes característiques del món mental dels nens. En paraules de Jean Piaget:
"L'abast educatiu del respecte mutu i dels mètodes fonamentats sobre l'organització social espontània dels infants entre ells, és precisament de permetre a aquests d'elaborar una disciplina la necessitat de la qual és descoberta en l'acció mateixa en lloc de ser rebuda ja feta abans de poder ser compresa; i és en això que els mètodes actius fan el mateix servei insubstituïble en l'educació moral i en l'educació de la intel·ligència: condueixen l'infant a construir ell mateix els instruments que el transformaran des de dins, és a dir, realment, i no ja només en superfície."
Així doncs, la concepció d'una pedagogia activa, no sotmesa a principis d'autoritat i enfocada a desvetllar les capacitats i les potencialitats de les quals els nens en són subjectes, garanteix la superació d'un mètode paternalista i protector, caracteritzat pel desig d'influir des de fora la consciència dels més joves, tot carregant-la de suposats valors que, tot i poder respondre, de vegades, a bones intencions, no fan res més que contribuir a enfortir les dependències heterònomes, deixant el nen despullat de qualsevol procediment racional i crític, dificultant-ne, com a conseqüència, el desplegament d'allò que no és més que el seu propi procés de formació. En els esplais, en virtut del seu mateix perfil lliure i voluntari és on resulta possible d'assumir, i de defensar, que el món mental dels nens és qualitativament diferent del dels adults, i que, per tant, no és gaire funcional, gaire efectiu, d'intentar omplir-lo amb elements externs, que són fruit d'una pretensió d'identificació amb un determinat model adult, que ja es dóna com a fet, més o menys dotat de valors potser positius, però mai escollit pels que n'han de donar raó. El mètode actiu de la cooperació, la tria i el diàleg resultarà més útil per als objectius de la pedagogia en el lleure, que no poden diferir massa de l'ajut a la formació de la raó intel·lectual i moral. En comptes de cercar-la a fora, ajudarem el nen a construir-la per si mateix. Referint-nos, un altre cop, a Jean Piaget, voldrem acompanyar-lo en el camí d'assoliment de la coherència i l'objectivitat, en el pla intel·lectual, i de la reciprocitat –per a què es vegi reflectit en els altres, per a què no defugi la mirada de l'altre des d'un jo únicament egoista– en el pla moral.
Quina millor escola de formació, també, científica...? Perquè no hi ha coneixement experimental, científicament comprovable, sense validació personal, sense captació per part de la consciència subjectiva dels qui s'enfronten amb allò que és nou, que poden fer-se seu en la mesura en què ho experimenten, en la mesura en què ho tasten, sense remetre's a cap judici d'autoritats. I, ¿quin pot ser el millor camp de prova, sinó les estones compartides en les vivències plenes del joc, de la comunicació d'experiències, del diàleg sobre els problemes que els afecten, de la valoració del medi natural, de la invenció de propostes, i del reconeixement dels errors?
Els nens hauran de saber que, mentre se'ls proposen eines per formar-se integralment com a persones –en els plans ètic, intel·lectual, afectiu, social, estètic i corporal–, molt més que no pas com a éssers destinats tan sols a la producció i al consum, se'ls està atorgant, també –voluntàriament, i a canvi de no res– l'oportunitat que d'ells es generi també aprenentatge. D'ells, també se n'aprèn. Potser, quan acabin la seva etapa formativa en l'esplai, passarà molt de temps fins que algú no els torni a dir alguna cosa semblant.
Sense pretendre caure en els paranys d'un sobreexcés de falses pretensions, però sense renunciar als mínims d'una estima decidida per la nostra feina, podem veure reflectides la majoria de les pulsions de fons de la dedicació pedagògica en els esplais en allò que Bertrand Russell considerava com a aplicació directa, en el dia a dia, de la intenció d'una visió filosòficament humanista de la vida:
"La filosofia no pot per ella sola determinar les finalitats de la vida, però pot alliberar-nos de la tirania del prejudici i de les deformacions causades per una visió estreta. L'amor, la bellesa, el coneixement i l'alegria de viure són coses que mantenen el seu esclat per ampli que sigui el nostre àmbit. I si la filosofia pot ajudar-nos a sentir plenament el valor d'aquestes coses, haurà complert el seu paper en l'obra col·lectiva de l'home de portar la llum en un món de fosca."
Una acció pedagògica activa i integral, en el lleure, no és massa fàcil de viure-la si no és com una forma d'afirmació humanista de la vida, en el sentit que hem esmentat, com una manifestació d'amor, que és, en si mateix, lliure i universal.
viernes, 18 de julio de 2008
Divide y vencerás
Da la impresión de que la vieja táctica está siendo utilizada por la oficina técnica de manera recurrente.
La última de la serie ha ocurrido estos días cuando un grupo de trabajador@s fueron a exponer una queja sobre un tema de horarios de la próxima temporada a la dirección técnica y estos se limitaron a decir que lo transmitiesen al comité para que luego este se lo reformule a la OT.
Con esto, se quitan las pulgas de encima y se las pasan al comité en un tema en el que nada puede hacer, ya que los horarios están hechos conforme a la normativa del convenio.
Esto ha generado en estos días pequeñas, o no tan pequeñas, discusiones entre compañeros que no llevan a ningún lado y también suspicacias para con los miembros del comité.
Aunque es absurdo a estas alturas, habrá que recalcar que el comité no es quien hace los horarios, que el comité no es quien decide el futuro y las acciones de la empresa, que el comité está para ayudar, en la medida de lo posible, a los trabajador@s de la casa pero no para recibir todos los palos ni para hacer de portavoz de cualquier tipo de quejas, por muy legítimas que estas sean.
No caigamos en la trampa, no seamos tan ciegos y tan estúpidos de discutir entre nosotros porque a fulanito le coinciden los días mejor que a menganito. Los horarios, tienen a unos responsables que se encargan de hacerlos y están en las oficinas de la planta 0 en el lado de rambla y es a ellos a quien hay que exigir si es necesario.
Si nos ningunean, no les demos tregua y vayamos a más altas instancias y si nos mandan poner las farolas al revés, pues… habrá que darles la vuelta.
Salud
SSCGTLICEU julio 2008
La última de la serie ha ocurrido estos días cuando un grupo de trabajador@s fueron a exponer una queja sobre un tema de horarios de la próxima temporada a la dirección técnica y estos se limitaron a decir que lo transmitiesen al comité para que luego este se lo reformule a la OT.
Con esto, se quitan las pulgas de encima y se las pasan al comité en un tema en el que nada puede hacer, ya que los horarios están hechos conforme a la normativa del convenio.
Esto ha generado en estos días pequeñas, o no tan pequeñas, discusiones entre compañeros que no llevan a ningún lado y también suspicacias para con los miembros del comité.
Aunque es absurdo a estas alturas, habrá que recalcar que el comité no es quien hace los horarios, que el comité no es quien decide el futuro y las acciones de la empresa, que el comité está para ayudar, en la medida de lo posible, a los trabajador@s de la casa pero no para recibir todos los palos ni para hacer de portavoz de cualquier tipo de quejas, por muy legítimas que estas sean.
No caigamos en la trampa, no seamos tan ciegos y tan estúpidos de discutir entre nosotros porque a fulanito le coinciden los días mejor que a menganito. Los horarios, tienen a unos responsables que se encargan de hacerlos y están en las oficinas de la planta 0 en el lado de rambla y es a ellos a quien hay que exigir si es necesario.
Si nos ningunean, no les demos tregua y vayamos a más altas instancias y si nos mandan poner las farolas al revés, pues… habrá que darles la vuelta.
Salud
SSCGTLICEU julio 2008
Amedio analiza a Marco
El pasado 14 de julio, el comité de empresa tuvo su primera reunión con el nuevo director a petición de él mismo.
La sección sindical de cgt liceu sacó las siguientes conclusiones:
Fue básicamente una reunión de primera toma de contacto.
Aparentemente es una persona dialogante y con ganas de renovar el funcionamiento de la casa. Queda por ver hasta donde quiere o puede rascar para desincrustar ciertas situaciones y personajes que habitan entre nosotros.
Fue de agradecer que su discurso durara apenas 15 minutos y nos emplazó a próximas reuniones de trabajo real a la que se ponga y le pongamos un poco más al día de cómo funciona la casa, asegurándonos que será en breve.
Parece ser que no tardará en llegar el nuevo responsable de RRHH y que habrá algunos cambios en la alta dirección.
Por último nos hizo un pequeño comentario sobre nuestro escrito a la prensa diciendo que podíamos haber esperado un poco.
Por nuestra parte, también hubo una breve presentación de los miembros y "miembras" del comité seguida de unas breves palabras del presidente del comité en las que se le dijo que nuestra intención es seguir trabajando en la misma línea que hasta ahora y que estará en él que ciertas denuncias se paren o no se inicien pero que el calendario al respecto lo llevamos nosotros y será él quien en todo caso deberá adaptarse.
Se le explicó por último, que el comunicado a la prensa nada tenia que ver con él pero que, efectivamente, nos vino muy bien que coincidiera con su nombramiento oficial y le insistimos que nuestra hoja de ruta es la que es y si nada cambia, tampoco nosotros la cambiaremos.
Le hicimos por último, entrega del comunicado de prensa y otra documentación para que vaya viendo nuestras intenciones y el trabajo realizado hasta ahora.
Reunión por tanto más o menos anodina y en la línea que imaginábamos. Ni bien ni mal ni todo lo contrario.
Salud
La sección sindical de cgt liceu sacó las siguientes conclusiones:
Fue básicamente una reunión de primera toma de contacto.
Aparentemente es una persona dialogante y con ganas de renovar el funcionamiento de la casa. Queda por ver hasta donde quiere o puede rascar para desincrustar ciertas situaciones y personajes que habitan entre nosotros.
Fue de agradecer que su discurso durara apenas 15 minutos y nos emplazó a próximas reuniones de trabajo real a la que se ponga y le pongamos un poco más al día de cómo funciona la casa, asegurándonos que será en breve.
Parece ser que no tardará en llegar el nuevo responsable de RRHH y que habrá algunos cambios en la alta dirección.
Por último nos hizo un pequeño comentario sobre nuestro escrito a la prensa diciendo que podíamos haber esperado un poco.
Por nuestra parte, también hubo una breve presentación de los miembros y "miembras" del comité seguida de unas breves palabras del presidente del comité en las que se le dijo que nuestra intención es seguir trabajando en la misma línea que hasta ahora y que estará en él que ciertas denuncias se paren o no se inicien pero que el calendario al respecto lo llevamos nosotros y será él quien en todo caso deberá adaptarse.
Se le explicó por último, que el comunicado a la prensa nada tenia que ver con él pero que, efectivamente, nos vino muy bien que coincidiera con su nombramiento oficial y le insistimos que nuestra hoja de ruta es la que es y si nada cambia, tampoco nosotros la cambiaremos.
Le hicimos por último, entrega del comunicado de prensa y otra documentación para que vaya viendo nuestras intenciones y el trabajo realizado hasta ahora.
Reunión por tanto más o menos anodina y en la línea que imaginábamos. Ni bien ni mal ni todo lo contrario.
Salud
jueves, 17 de julio de 2008
Asamblea sección sindical
Participación discreta en la asamblea del 17 de julio, pero activa y participativa.
A los que no pudieron asistir, ya les contaremos.
Para los que no quisieron venir...... TOMAAAA...
Para los que no quisieron venir...... TOMAAAA...
miércoles, 9 de julio de 2008
martes, 8 de julio de 2008
Utopia, ética y ¿democracia?
Que esto no funciona como debiera, es algo que cualquiera con dos dedos de frente puede apreciar. El sistema por definición, instaurado en la inmensa mayoría del planeta, nos está llevando por derroteros sin duda desastrosos y equivocados. Pero no es mi intención en este caso tratar sobre el tema ecológico del asunto, aunque hay mucho que decir. Mis inquietudes son más bien sociales, aunque de reflejo engloban todo tipo de sensibilidades.
Las ideas catastrofistas de los pensadores de finales del siglo XIX y principios del XX, se han quedado notablemente cortas y la idea del monstruo capitalista que todo lo fagocita, se ha convertido en una realidad que intuían pero no creo que consiguieran imaginar hasta donde podría llegar; quizás porque estaban convencidos de que la gente no permitiría llegar a ciertos límites y crearíamos una sociedad justa. Aquí se equivocaron, no por falta de ideas de cómo cambiar el mundo sino por confiar seguramente demasiado en la reacción de las personas ante la injusticia.
La historia ha dado momentos pletóricos pero que de un modo u otro, no han acabado como inicialmente se habían planteado. Ante grandes líderes e ideólogos, el sistema siempre ha encontrado los puntos débiles de la masa social y los ha demolido. De hecho, el individuo en si, es capaz de grandes y encomiables voluntades, pero cuando se convierte en masa, es capaz de dejarse arrastrar a las más abyectas monstruosidades, ya sea participando directamente o como simple espectador que acepta los hechos, lo que no los hace menos culpables.
Aún así, estos momentos pletóricos, han conseguido avances sociales de proporciones impensables hace apenas unos cientos de años lo que nos indica que, a pesar de los pesares, caminar indica movimiento y el movimiento, si es social, trae mejoras por lo que podemos concluir que caminar hacia la utopía, aún a sabiendas de que es quizás inalcanzable, es avanzar, es mejorar, es hacer más justo el mundo.
Está por otro lado, la cuestión de la ética. ¿es ético imponer por la fuerza a la minoría dominante la justicia de la mayoría subyugada?, ¿es ética la dictadura del proletariado?. El concepto de ética va en ocasiones tan ligado al de justicia que, dependiendo de qué se entiende por justicia, se puede responder afirmativa o negativamente.
Kant decía, "Actúa de tal forma que tu libertad pueda coexistir con la libertad de los demás", pero, en un sistema tan perverso como el nuestro, ¿Dónde acaba la libertad del opresor y empieza la del oprimido?. Sin duda, en una sociedad libre, en el más amplio de los sentidos, la ética tiene razón de ser; pero en el mundo actual donde el gran capital desconoce el significado de esa palabra, ¿deben los dominados respetarla para con los que controlan el capital? ¿es ético que haya dominadores y dominados?
Debiéramos quizás replantearnos incluso el hecho de si las actuales “democracias” que permiten tantas injusticias, responden realmente a la terminología de la que se han apropiado. ¿Es realmente cierto que los estados democráticos responden a las decisiones colectivas adoptadas por los pueblos? ¿no sería más cierto decir que el sistema es capaz de controlar por diversos medios la decisión de votar de una forma u otra? ¿existen realmente diferencias sustanciales entre los diferentes partidos con opciones reales de ganar? Y por último, ¿quién controla verdaderamente las decisiones económicas y políticas de una nación?
Es cierto que podemos votar y escoger a nuestros representantes y que las mayorías imponen a los gobiernos de turno, pero también es cierto que ahí acaba la acción democrática, se puede dar o quitar el gobierno a uno u otro partido pero, la fuerza que realmente gobierna, es la del poder económico establecido, regido por empresas multinacionales que actúan con sus propias estrategias y se ríen del sistema democrático. Aún así seguimos creyendo en esta fórmula ritualizada como si fuéramos realmente los gestores de nuestras propias vidas.
Quizás habría que reflexionar por tanto si es utópico pensar en un mundo sin desigualdades, si es ético hacer estallar el viejo mundo para construir uno nuevo y si es democrático actuar sin la connivencia de toda la población.
Nos vemos en el imaginario país de Arcadia
Manolo Martínez julio 2008
Las ideas catastrofistas de los pensadores de finales del siglo XIX y principios del XX, se han quedado notablemente cortas y la idea del monstruo capitalista que todo lo fagocita, se ha convertido en una realidad que intuían pero no creo que consiguieran imaginar hasta donde podría llegar; quizás porque estaban convencidos de que la gente no permitiría llegar a ciertos límites y crearíamos una sociedad justa. Aquí se equivocaron, no por falta de ideas de cómo cambiar el mundo sino por confiar seguramente demasiado en la reacción de las personas ante la injusticia.
La historia ha dado momentos pletóricos pero que de un modo u otro, no han acabado como inicialmente se habían planteado. Ante grandes líderes e ideólogos, el sistema siempre ha encontrado los puntos débiles de la masa social y los ha demolido. De hecho, el individuo en si, es capaz de grandes y encomiables voluntades, pero cuando se convierte en masa, es capaz de dejarse arrastrar a las más abyectas monstruosidades, ya sea participando directamente o como simple espectador que acepta los hechos, lo que no los hace menos culpables.
Aún así, estos momentos pletóricos, han conseguido avances sociales de proporciones impensables hace apenas unos cientos de años lo que nos indica que, a pesar de los pesares, caminar indica movimiento y el movimiento, si es social, trae mejoras por lo que podemos concluir que caminar hacia la utopía, aún a sabiendas de que es quizás inalcanzable, es avanzar, es mejorar, es hacer más justo el mundo.
Está por otro lado, la cuestión de la ética. ¿es ético imponer por la fuerza a la minoría dominante la justicia de la mayoría subyugada?, ¿es ética la dictadura del proletariado?. El concepto de ética va en ocasiones tan ligado al de justicia que, dependiendo de qué se entiende por justicia, se puede responder afirmativa o negativamente.
Kant decía, "Actúa de tal forma que tu libertad pueda coexistir con la libertad de los demás", pero, en un sistema tan perverso como el nuestro, ¿Dónde acaba la libertad del opresor y empieza la del oprimido?. Sin duda, en una sociedad libre, en el más amplio de los sentidos, la ética tiene razón de ser; pero en el mundo actual donde el gran capital desconoce el significado de esa palabra, ¿deben los dominados respetarla para con los que controlan el capital? ¿es ético que haya dominadores y dominados?
Debiéramos quizás replantearnos incluso el hecho de si las actuales “democracias” que permiten tantas injusticias, responden realmente a la terminología de la que se han apropiado. ¿Es realmente cierto que los estados democráticos responden a las decisiones colectivas adoptadas por los pueblos? ¿no sería más cierto decir que el sistema es capaz de controlar por diversos medios la decisión de votar de una forma u otra? ¿existen realmente diferencias sustanciales entre los diferentes partidos con opciones reales de ganar? Y por último, ¿quién controla verdaderamente las decisiones económicas y políticas de una nación?
Es cierto que podemos votar y escoger a nuestros representantes y que las mayorías imponen a los gobiernos de turno, pero también es cierto que ahí acaba la acción democrática, se puede dar o quitar el gobierno a uno u otro partido pero, la fuerza que realmente gobierna, es la del poder económico establecido, regido por empresas multinacionales que actúan con sus propias estrategias y se ríen del sistema democrático. Aún así seguimos creyendo en esta fórmula ritualizada como si fuéramos realmente los gestores de nuestras propias vidas.
Quizás habría que reflexionar por tanto si es utópico pensar en un mundo sin desigualdades, si es ético hacer estallar el viejo mundo para construir uno nuevo y si es democrático actuar sin la connivencia de toda la población.
Nos vemos en el imaginario país de Arcadia
Manolo Martínez julio 2008
sobre pepito y otras cosas
Hace unos días, un compañero de trabajo me comentó algo sobre unos escritos publicados en el blog del pepitogrillo. Yo ya hacia tiempo que me los habia leido y estubimos un buen rato hablando sobre los temas que se exponen en ellos. A mi entender, el blog ha sido creado como una herramienta más para que todos los trabajadores del Liceu podamos expresarnos, aportando ideas, haciendo critica, denunciando cosas, etc., y todo, para el mejor funcionamiento de la casa y sobre todo para el nuestro, pues somos los que día a día hacemos que se levante el telón y todo salga casi perfecto.Veo que desde que se creó el blog, poca gente esta participando en aportar cosas nuevas, plantear, opinar, hacer critica... Realmente es una lastima que solo unos poquisimos "atrevidos", expresen sus opiniones aquí. Me parece muy bien escribir sobre liberalismo, citar a los intelectuales y recordar a los que fueron oprimidos en otras epocas, pero creo y con total respeto, que este espacio tiene que servir para algo más y en concreto y como he dicho antes, para exponer las problematicas que vayan saliendo de este teatro y que entre todos podamos mejorarlas.Es por eso que cuando lei una critica en la cual se exponia la manera de vestir de algunos colectivos de tecnicos (en especial Sastreria y Caracterización), me gusto mucho ver que alguien presentaba un tema que nos afecta a todos los tecnicos de escenario y que esta persona no tenia ningun problema en exponerlo y firmarlo con su nombre y no como algunos (en este caso me incluyo yo), que usamos pseudonimos o nos escondemos en el anonimato para que nadie nos critique y hablen mal de nosotros. Yo con este escrito haré lo mismo que estos algunos; no firmaré con mi nombre y si lo haré con pseudonimo. Personalmente en este momento no estoy para que nadie me critique mis opiniones y veo que mucha gente se toman las criticas generales como criticas personales y esto puede ser un poco peligroso en lo que se refiere a temas de relación como son convivencia en el trabajo, compañerismo, etc. Supe por estas maravillosas conversaciones que se tienen por los pasillos de la gran casa y donde la información es dada en escasos minutos, de que el escrito en el que se exponen dudas y critica de vestuario, estaba visible publicamente (lo comprobé hace escasos días y al día de hoy sigue colgado). A mi entender, me sorprendió bastante que una cosa que solo es una mera critica con la cual se plantea una problematica, se haya usado para crear más polemica pero en detrimento de su esencia inicial (la sensación que me da a mi, así es). ¿Alguien preguntó al autor de dicho escrito si se podia usar para hacer un uso todabia más publico que en el blog? ¿Alguien preguntó si se podia colgar por algunos departamentos del teatro y que todo el mundo opinara lo que quisiera? ¿Alguien preguntó... ?La libertad de expresión es fundamental en las relaciones humanas pero no se puede utilizar como un elemento negativo, ya que si falta el dialogo falla todo. A mi entender, encuentro grave la acción ya que a mi y a muchas otras personas que tambien me lo han comentado, no nos gustaria en absoluto de que se nos utilizara para crear algo que no queremos. Espero (y lo diré en un tono ironico), que toda esta parrafada que estoy escribiendo tambien me la colgueis de algún tablón de anuncios y sea bien visible. Tal vez así perdamos entre todos el miedo a las criticas.Volviendo al asunto, aqunque sea un tema que para muchos ni les va ni les viene a cuento, el tema del vestuario reglamentario del teatro, hace ya mucho tiempo que corre por los pasillos de la casa. Es bien cierto y comprobable a los ojos de cualquier trabajador, que el colectivo de Caracterización es de los que casi no utiliza vestuario y para no decir, inexistente calzado de seguridad. El unico calzado de seguridad, de hecho es el que tiene puntera dura y se podria decir que la mitad de los tecnicos de escenario lo utilizan y la otra parte no ya que usan las bambas y aquí entrariamos en temas personales como calor, comodidad, etc.Entre los diferentes colectivos del teatro, ya por norma, cualquier trabajador se viste de negro ya sea con ropa personal o con la que el teatro nos da. A mi entender, es una manera logica de ir vestido ya que el color negro es el ideal para poder "camuflarse" entre el escenario y no ser visto por el publico de sala. Se sabe que en Caracterización se ha intentado que los fijos y las asistencias contratadas se vistan de negro con vestuario del Liceu y parece ser que no se ha conseguido por algunas causas que nadie sabe. Y yo me pregunto, como que no hay ninguna norma escrita que obligue a los trabajadores vestirse de negro, ¿como es que practicamente todos los colectivos de escenario vamos vestidos asi y otros no?En el departamento de Sastreria, como me han informado algunos de los compañeros y compañeras, en su día tambien se dió la orden de que todos tenian que ir vestidos y calzados con vestuario del Liceu, pero la cosa parece haberse relajado tal y como algunas veces lo he comprovado.A la pregunta que formula Pep Sanchez sobre si hay una norma que obligue a los trabajadores a vestirse de negro y en especial insiste en el tema de la seguridad del calzado, Gloria, una compañera suya le contesta que no y que fallan algunas cosas en lo que concierne a los jefes de los diferentes departamentos.A mi enteder y mucha gente tambien opina lo mismo, es verdad que falla mucho la información entre departamentos y el dialogo muchas veces es inexistente, tanto a nivel jefes-jefes como entre jefes-trabajador.Mi colectivo es el de Maquinaria y tambien podria explicar muchas anecdotas y situaciones que se han vivido a nivel de información y/o coordinación. La compañera Gloria expone que falla el Departamento de Seguridad y Riesgos Laborales del teatro, que los jefes no encuentran ninguna solución a estas cosas, que no nos dan la información correcta a nosotros, etc.Tal vez sí que habremos que interceder nosotros para que muchas cosas como es el tema que ahora estoy exponiendo, tengan más voces y no esperar que nuestros jefes nos solucionen todas las cosas en esta gran casa. Hay cosas que son solo de sentido común y que cada trabajador tendria que asumir por si solo (en el caso del vestuario así tendria que ser), pero muchas veces la permisividad de nuestros jefes, el paternalismo o la falta de interes, ya sea por tener otros problemas más "importantes" para ellos, no los lleve a solucionar cosas o almenos a dar la información adecuada.Estoy almenos optimista por ver que por primera vez se ha creado forum, dialogo, critica, sobre un tema que nos afecta. Quiero creer que quien lo expuso primero, fué para fomentar estas causas y no para fomentar criticas ni ataques personales a su colectivo y a otros. La libertad de expresión es de los derechos más importantes que una persona puede tener, siempre y cuando no haga un arma de sus planteamienos y solo sea para poder crear más dialogo sobre el tema expuesto y del cual se saquen conclusiones positivas y constructivas. Señores, dialogo, debate, ideas, critica, conclusiones... y no reuniones de pasillos.
Utopiautopica
Utopiautopica
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
