jueves, 29 de mayo de 2008

Rosa rosae

El pasado día 9 de mayo, el comité de empresa tuvo una reunión con la ya ex directora del Liceu a petición de ella misma.
La excusa de la convocatoria era la de despedirse del comité; algo curioso en alguien que nunca se presentó al nuevo comité. La realidad sin embargo (entiendo yo) era la de irse sin dejar cabos sueltos que quizás la pudieran llegar a perjudicar en su nuevo destino y de vanagloriarse de todos los logros conseguidos en sus años de gestión.
La valoración del tema es evidentemente subjetiva y cada uno se llevó su impresión. La mía en concreto fue negativa por lo que dijo y por el como lo dijo.
Empezó la reunión con un monólogo de una hora aproximadamente para decir entre otras cosas que se encontró con una economía al borde del desastre y ella la había saneado hasta el punto de conseguir beneficios (llego a puntos en los que hasta Narciso se hubiera sonrojado). Esto es cierto pero con matices ya que para sanear dicha economía, las recetas han sido buscar dinero en la empresa privada y gastar lo menos posible. Pues bien, pienso yo que el dinero no hay que buscarlo en las entidades privadas donde siempre hay que conceder algo a cambio, sino en ir a exigir más subvenciones al ministerio por ejemplo, pues las cantidades que este ofrece al Liceo, son notablemente inferiores a las donadas al teatro real de Madrid o al Palau de les Arts de Valencia. ¿Por qué? Supongo que los gestores de esos dos teatros (que no son precisamente del mismo partido que está en el gobierno) han sido más hábiles o más incisivos que la dirección del Liceu.
En cuanto a lo de gastar menos, repercute directamente en los trabajadores de nuestro teatro ya que, por un lado el personal de administración, por ejemplo, debe redoblar esfuerzos para atender las cada vez más ingentes necesidades del teatro, las instalaciones se están quedando obsoletas, no se invierte en mantenimiento de las infraestructuras y un día esto se pagará muy caro (pero ya le tocará a otro encontrarse con el problema), tampoco se ha aumentado el sueldo de los trabajadores desde que se reabrió el teatro (el de los directivos si, naturalmente), no se han cubierto de forma definitiva las plazas vacantes en todas las secciones, en escenario el trabajo se realiza aún sin los suficientes medios como para aligerar los trabajos de esfuerzo físico con lo que es raro que alguien consiga jubilarse de manera digna sin pasar antes por el tribunal médico para que le dé la larga enfermedad por lesiones irreversibles, y los que quedan van teniendo lesiones de espalda cada vez más agravadas, etc.
Nos advirtió también de que debíamos tener cuidado pues en la calle hace frio y como, efectivamente, era un día lluvioso y fresco pensé que tenía razón. Más tarde, reflexioné y me pareció una amenaza fuera de lugar, aunque en sintonía con su perspectiva de “señorita del cortijo”. Afirmó de hecho que ella era la jefa y que hacia lo que le daba la real gana sin tener que rendir cuentas a nadie. Vamos, como si fuera dios. El problema es que yo no creo en los dioses, es lo que tiene ser ateo, aunque, siguiendo con la ciencia ficción, si creo en los súper héroes (los he visto en las películas) y ya se sabe, todos tienen su punto débil (véase sino a superman cuando le acercan un trozo de criptonita) por lo que pienso que hasta el más pintado, no tiene el poder absoluto. En su caso concreto, tiene la obligación de rendir cuentas de sus actos a los políticos que la han puesto allí y aunque no le guste, rendir cuentas también de parte de lo que hace a los trabajadores a través del comité de empresa (organigrama de empresa, contrataciones, auditorias, pruebas de selección de personal que esté dentro del convenio, contrato programa sin cumplir, etc, etc, etc)
Se refirió de pasada a los carteles colgados por el teatro y que mencionan su gestión diciendo que “no ofende quien quiere sino quien puede”, o sea que a ella no le habían hecho ni frio ni calor. El cartel no pretendía ni mucho menos ofenderla sino exponer una realidad pero, aún así, pocos días antes había convocado al presidente y la secretaria del comité para expresarles su malestar y su sentimiento de ofensa por dichos carteles y, sin ánimo de ofender, me quedo con la versión de nuestros compañeros.
Explicó, sin dar demasiados detalles, el por qué había pagado incentivos a algunos altos directivos por objetivos conseguidos (aunque no explicó cuales eran esos objetivos ni cuales los directivos) y que, no solo eran perfectamente legales, sino que podría haberles dado más, pero decidió contener gastos (conmovedor aunque hay indicios de que eso no es del todo cierto). Quizás debimos decirle que también las movilizaciones y huelgas son legales, pero nos pareció más elegante no seguir su juego de amenazas veladas. Se puede deducir por tanto que su conclusión fué que, sin estos directivos, no se podría levantar el telón, ninguneando una vez más a los trabajadores y casi haciendo buena la frase que dice que las pirámides son el mejor ejemplo de que en cualquier tiempo y lugar los obreros tienden a trabajar menos cada vez, por lo que son necesarias ciertas tácticas empresariales.
Hubo también algún momento tenso cuando se le dijeron cosas que no aceptaba oír (y yo que me había creído lo de no ofende quien quiere sino quien puede) y amenazó con finalizar la reunión (no creo que trate con este menosprecio y sentimiento de superioridad a quien la puso allí) con lo que nuestro, sin duda mayor sentido de la responsabilidad, hizo cambiar el rumbo para poder seguir avanzando hacia ninguna parte con la reunión. No sirvió de gran cosa de hecho; pero que se puede esperar de alguien que llena de autocomplacencia, se dispone a abandonar un proyecto del que poco le importa hacia donde vaya y como acabe.
La verdad, yo si que me siento ofendido por el ninguneo con que se nos trata y aunque ya se que son tácticas de empresa, no puedo evitar la frustración del trabajo realizado casi en balde durante este año; pero, arrieritos somos y aunque cambien los nombres, la empresa es siempre la misma y sabremos afrontar nuevos retos; eso si, con la inexcusable y valiosísima ayuda de tod@s.
Por último y aunque parezca una contradicción, el comité ha salido muy reforzado de la reunión ya que después de una sesión de autocritica, estamos más unidos que nunca y convencidos de que vamos por buen camino, con nuestros errores y con nuestros aciertos pero empieza a haber una simbiosis entre los diferentes colectivos que, si fructifica, dará grandes resultados para l@s trabajador@s .

martes, 27 de mayo de 2008

un pepito grillo más

mi opinión és una opinión de mirlo metálico de útopia de crítica constructiva y se me brindan la posibilidad de escojer , entonces mejor desde la trinchera

QUE PEPITO SEA LA CONCIENCIA ,REPRESENTA MUCHO REPRESENTA EN SI EL DESPERTAR DE LA PROPIA CONCIENCIA COLLECTIVA. ESTAMOS MACHACADOS POR LA CONCIENCIA INDIVIDUAL PERO QUEDAN LAS MENTES DESPIERTAS LOS QUE A PESAR DE QUE TODO SEA COMPLICADO SEPAN LA MEDIDA ADECUADA PARA LA ÉTICA EL EQUILIBRIO Y EL SUCEDER DE LA VIDA. EN BUSCA DE VIVIR NO DE SOBREVIVIR. EN ESA RECETA RESIDEN LO BUENO Y LO MALO. POR ESO LAS ADVERSIDADES PUEDEN SER INCLUSO OCASIONES DE CAMBIO Y EL CAMBIO ES EL APRENDER INCLUSO EL RECTIFICAR UN PASO PARA ATRÁS Y DOS PARA ADELANTE. CAMBIO DE SENTIDO,DE PUNTO DE VISIÓN. LA CULLEL SE PUEDE HABER MARCHADO DEJENLO ATRÁS. REUNAN EL CONOCIMIENTO PARA HACERLO MEJOR COMO COLECTIVO TECNICO COOPEREN CON USTEDES MISMOS TALVEZ POSICIONARSE MEJOR.RESTAUREN SU PARCELA EL VERDADERO MOTOR DE LA ECONOMIA MUNDIALES EL TRABAJO."W " ES UNA DE LAS VARIABLES MÁS IMPORTANTES PARA CÁLCULOS MACROECONÓMICOS.SE PONDRAN LAS COSAS DIFICILES , ESTA RECESIÓN NO ACABA MÁS QUE EMPEZAR.PERO NO EXISTEN CRISIS SINO INCOMPETENCIA EL LICEU ES UN PARAGUAS POR QUE ESTÁ SUBVENCIONADO Y CLARISIMAMENTE VINCULADO A LA POLÍTICA.NO HAY DUDA DE QUE HAY GARANTIAS SIENTENSE EN LA BUTACA DESDE LA CALMA SE REFLEXIONA, NO SOBRE LO QUE HA SIDO SINO EN LO QUE PODRIA SER..

signa : La MESA REDONDA DEL REY ARTURO.

Opiniones

ESTIMADO PEPITO GRILLO

SI TODO FUERA ESTÀTICO ¿ QUE DIRIA ?, OTRA VEZ LO MISMO.

SABEMOS QUE EXISTEN VARIAS FORMAS JÚRIDICAS DE CONSTITUIR UNA EMPRESA.
EN DERECHO MERCANTIL ,UNA ASOCIACION SIN ÀNIMO DE LUCRO , MUEVE DINERO Y POR ELLO
CON EL TIEMPO PUEDE CONVERSTIRSE LEGALMENTE EN LA FORMA JURIDICA
QUE DESEE SEGÚN SU PATRIMONIO Y SU CAPITAL .
LE QUIERO HABLAR DEL COOPERATIVISMO
HISTORICAMENTE LA SOCIEDAD COOPPERATIVA EN CATALUNYA TIENE
CÒMO FORMA JURÍDICA UN PESO INHERENTE Y ÚNICO EN EUROPA.
EL COOPERATIVISMO ES DE CUNA ROJA
CUANDO SE FORJÓ FUÈ EN CATALUNYA UNO DE LAS REGIONES DONDE SE DIÒ Y SE ESTABLECIÓ
CON ÉXITO Y ADEMÁS SE ENTIENDE COMO IDENTITAT DEL POBLE
ASI QUE EL SISTEMA COOPERATIVISTA ES UN SISTEMA DE AUTOGESTIÓN
QUE LA GENERALITAT LE TIENE CARIÑO.IGUAL QUE EL CARIÑO QUE LE TIENE AL ASOCIACIONISMO.
HACER MEMORIA HISTÓRICA Y RECORDAR LAS CAMPAÑAS BATALES CON EL
FERROCARRIL(? LOS TRABAJADORES SE AMOTINARON Y SE HICIERON AMOS
DE LA EMPRESA , EN SU LUCHA POR EVITAR EL CIERRE POR QUIEBRA FINANCIERA
EL COOPERATIVISMO FUNCIONÓ Y HA FUNCIONADO EN CATALUNYA.

HE ESTADO LEYENDO SUS QUEJAS SOBRE LOS GASTOS DE INVERSIÓN ,
SE NOTA QUE ESTÁN ENFADADOS.
AL VER LOS CARTELES ,Y LA DENUNCIA ,PIENSO EN LA ORGANIZACIÓN-
TENGO LA FIRME CREENCIA EN QUE UNA EMPRESA ES COMO UN SER VIVO.EN EL SENTIDO QUE NO DURA PARA SIEMPRE
TENGO LA CERTEZA DE QUE LA VIDA DE UNA EMPRESA ESTA SUJETA A PELIGROS
COMO LA ECONOMIA , LOS CAMBIOS POLÍTICOS ,LOS RIESGOS NATURALES ,
PERO PONGAMOS QUE HAY UN TERREMOTO Y SE CAE ABAJO EL EDIFICIO.
SE PODRIA PENSAR QUE YA NO TENEMOS EMPRESA.
HAY ALGO MÁS , LO QUE HACE QUE ALGO ASÍ NO PARE LAS COSAS.
Y ES LA BASE DE LA EMPRESA LA ORGANIZACIÓN Y LA IDEA.
EL SENTIDO Y LA ADMINISTRACION, LA EMPRESA EXISTE COMO IDEA
NO SOLO LE HACE FALTA EL EDIFICIO.

QUE ES UN EMPRESARIO DICOTOMICO?
LA DICOTOMIA ES LA DUDA , EL EMPRESARIO DICOTOMICO EN MARKETING
ES EL QUE SABIENDO QUE SUS TRABAJADORES ESTAN EN CONTACTO CON EL PRODUCTO
Y CON EL CLIENTE PUES AÑADEN A LA GESTIÓN SU OPINIÓN LA OPINIÓN DE SUS TRABAJADORES
PARA CUBRIR ASI LAS NECESIDADES QUE ÉL POR SI SOLO NO PUEDE DETECTAR
ENTONCES TAMBIEN PONE EN MANOS DEL TRABAJDOR LA OPTIMIZACIÓN DE BENEFICIOS.

LA CULLELL SE MARCHA .LEO QUE A RESTRINGIDO TODOS LOS GASTOS.
PARA SANEAR LAS ARCAS.TAMBIEN SE HA RETRIBUIDO UN TANTO POR ESO.
SI SE MARCHA SIN DEJAR DEUDAS DEL LICEO Y CON TODO, ALGUN BENEFICIO
ES UNA OLLA DE CHOCOLANTE CALIENTE PARA LOS TRABAJADORES, TIEMPO DE REFLEXIÓN
AUNQUE ESTA DIRECCION NO HA SIDO MUY DICOTOMICA

OS INVITO A LA REFLEXIÓN
EL SISTEMA COOPERATIVO ? TOMAR EL TIMON?
DONDE TODOS LOS TRABAJADORES SON A SU VEZ AMOS DE LA EMPRESA.
COMO SE PODRIA TORNAR LA ASSAMBLEA SI SU MESA EN VEZ DE SER ALARGADA Y LEJANA
FUERA REDONDA Y CERCANA, COMO LA MESA DEL REI ARTURO ,
IGUALES ANTE TODO , AL SERVICIO DE UNA MISMA CAUSA,

CUANTOS DE VOSOTROS PUEDE NEGAR QUE SUBIR EL TELÓN
ÉS ALGO INQUIETANTE
Y QUE FUERA LA VERDAD! FRIO! VA HA SER QUE NO!
MAS BIEN DESERTIZACIÓN , PERO ESO SÍ ,FUERA NO TIENEN LO QUE TIENE EL
GRAN TEATRO DEL LICEU ,
FUERA NO TIENEN ,UN PEPITO GRILLO TAN TRABAJADOR.
p.D.. SE SABE QUE DURANTE LA ÉPOCA DEL TRATADO DE MAASTRICH
DURANTE EL PROCESO DE NORMALIZACIÓN DE LA MONEDA UNICA
SE CATALOGARÓN LOS PAISES DE LA CE POR ESPECIALIZACIÓN POR PAISES
SIENDO ALEMANIA PRODUCTORA DE TECNOLOGIA, FRANCIA DE ENERGIA NUCLEAR I AGRICULTURA ITALIA TEXTIL I AGRICULTURA
Y ESPAÑA SERVICIOS Y TURISMO ASÍ QUE AL MERCADO CULTURAL LE QUEDA MUCHO CAMINO
SI VAMOS A SER EL PATIO DE RECREO DE MEDIA EUROPA.


La MESA REDONDA DEL REY ARTURO.

Masa

Al fin de la batalla, y muerto el combatiente,
vino hacia él un hombre y le dijo: "No mueras, te amo tanto!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Se le acercaron dos y repitiéronle: "No nos dejes! ¡Valor! ¡Vuelve a la vida!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Acudieron a él veinte, cien, mil, quinientos mil,
clamando: "Tanto amor y no poder nada contra la muerte!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Le rodearon millones de individuos,
con un ruego común: "¡Quédate hermano!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Entonces, todos los hombres de la tierra le rodearon;
les vio el cadáver triste, emocionado;
incorporóse lentamente,
abrazó al primer hombre; echóse a andar.

(César Vallejo. España, aparta de mí este cáliz)

martes, 20 de mayo de 2008

Rosa de rositas .....i....... quina primavera.!!!!


La nostra inestimable ex directora general, es va acomiada dels companys i companyes del Comitè d’Empresa del Liceu.

Si.. No va ser la esperada reunió que els treballador de la Casa es mereixien.

Quan dic els treballadors no vull dir que hagués d’aparèixer en assemblea, que d’altra banda seria lo democràticament desitjable, si més no amb els seus representats legalment elegits . Això ja va quedar prou cobert a la seva entrada, ara fa tres anys; on perfectament tothom recorda, ens va manifestar el seu amor per la opera des de ben petita. El que no ens va dir aquell dia es que li van ensenyar que òpera són diners, i sembla ser que res més.

Quina llàstima . Perquè malgrat tenir organigrames que podem consultar fins i tot a la premsa, no els tenim actualitzats i detallats i els continuarem reclamant .

És un orgull, que m’emociona, veure com els meus companys/es van tira endavant la darrera estrena de la ERA CULLEL. Per la manca de manteniment i previsió la tecnologia va fallar i el teló va estar a punt de no pujar. Són ells, els gestors, que sanejant economies, realment sabotegen les produccions a tot nivell, els que han sortit derrotats i els hi recordem per que en siguin conscients.
Aquest cop els treballadors amb el nostre esforç ho hem pogut aconseguir . Però que no s’enganyi ningú , l’esforç humà no pot compensar les mancances que es produeixin en una maquinaria gegantina con la del teatre.

No s’entén, ni que sigui per eixugar els forats que ens va deixar el Sr. Caminal, l’abandonament que hi ha a l’escenari, és del tot injustificable , el risc que ens toca patir a tots pel que respecta a seguretat i qualitat en el treball i les condicions per desenvolupar-lo.

Però les bones maneres no van ser precisament l’entrada de tan eficient directora , com la que perdrem de vista.
No, lo primer que va deixar clar es que, LA SECCIÓ SINDICAL (sic) era injusta i l’havia fet enfadar. No ofès, ja que : “ ofèn qui pot i no qui vol “.
Realment sembla que hem pogut sense voler.

El nostre objectiu és i continuarà sent que ens doni respostes a les qüestions que se li han plantejat. Les seves respostes no es van limitar a divagar , eludir, si no que va aprofitar per desqualificar als companys/es més agressius o incisius, a l’hora que ens amenaçà a tots plegats dient que “a fora fa molt fred i la vida és dura”.
Certament el dia 9 de Maig diluviava però , no justifica, que amb amenaces emfatitzades per la climatologia, esperi que oblidem les nostres reivindicacions salarials, ni les millores en les condicions laborals i familiars.

Aquests son els nostres objectius: Millorar i modificar la qualitat de vida dels treballadors. Ha de saber Sra. Cullell que els seus atacs ens reafirmen i ens fan més forts. Ens treu de dubtes i sempre li agrairem.

D’altra banda també li hem de recordar, per que ho dugui allà on vagi, que ens va decebre i no desencisar , com pretenia corregir-nos (els de 62 en saben molt de català, oi? ). Ens sap greu dir-li que li han faltat dos anyets per aconseguir-ho, mala sort, deuen ser coses de la política. No?.
Ens agrada la nostra feina i l’encís no depèn de personatges com vostè. La màgia que fa amb els diners no té res a veure amb la de l’espectacle. És un altre esperit, que potser no ha arribat ni a ensumar (ho sentim de tot cor, i ho em patit, li ben assegurem).
També és cert que la decepció que s’ha produït amb el tracte rebut, a banda de les seves bones paraules i formalismes, ens deixa amb una alerta tensa i expectant en vers qui pugui substituir-la.
Vingui qui vingui ha de saber que, el crèdit que hi pogués haver per la gestió, de cara als treballadors l’ha exhaurit vostè. I això li hauria de deixar ben clar amb el “lligat i ben lligat”, que ens ha dit qué era com ho deixava tot.










jueves, 15 de mayo de 2008

Más sobre vestuario...

Hola Pep!
Jo també et felicito per participar en aquesta iniciativa i compartir les dubtes amb tothom.Entre tots es poden fer moltes coses.

Veig que tens dubtes sobre la normativa de l´ús de l´uniforme de treball i crec que et puc ajudar amb alguna informació més. La teva crítica està molt acertada quan parles dels dies de funció. Caracterització i Sastrería, de fet, són els únics departaments tècnics del teatre que sempre han costumitzat o, simplement, han prescindit de l´uniforme (tenim vàries anècdotes divertides sobre companys nostres en aquest tema, no és d´ara). Per part dels nostres caps hi han hagut varis intents (sempre criticats, és clar) per recordar la obligació d´usar l´uniforme i sé que a Caracterització també ho han intentat. Però, per alguna raó o raons, no ho han aconseguit.Per la teva informació, la Cristina ens fa donar bambes i no botes de puntera a les assistències nostres al.legant que "no sé d´on em tret que per nosaltres és obligatori dur botes de seguretat". O, per posar-te un altre exemple,no creus que aquesta uniformitat es tindría que reinventar per adequar-la a les necessitats de cada col.lectiu? De tota manera, tots som majors d´edat i, no pateixis que,si aquesta treballadora de botes amb puntera i taló alt li cau a l´escenari quelcom al peu, el teatre no es farà càrreg de la pròtesi per no haber portat puntera de ferro.

El tema menys acertat ha estat el del torn del matí. Però més que explicar´t-ho esperaré que et toquin dos mesos de matins i així ho entendràs (com moooooltes altres coses, t´ho ben asseguro). Ara bé, el més lleig que has fet és criticar una cosa que tu també fas. Crec que, com jo, els pantalons de l´uniforme et són molt incòmodes. I tens sort perquè a mi, també m´ho sembla l´armilla que porto molt a disgust. I SI, ho confesso: els dies que no baixo a escenari i em quedo a la sastreria, no em poso res més que la samarreta(efectivament, per no suar la meva).

En definitiva, falla el departament de seguretat i riscos laborals per deixar treballar a l´escenari "models de passarel.la", els caps per no trobar una solució i, com sempre, donar la normativa i la informació correcte i nosatres per no informar-nos bé i voler "personalitzar" continuament la nostar feina. No creus?

Una abraçada.
Glòria

miércoles, 7 de mayo de 2008

señora

La señora

Parece ser que Rosa Cullell, se ha ofendido por el cartel que rula por las paredes del Liceu.Le ofende que justo ahora que se va, se denuncien verdades que van saliendo a la luz y ya se sabe, quien se pica, ajos come; o sea si se ofende, por algo será.
Se ha pasado estos años en su burbuja de cristal rodeada solo de sus más íntimos colaboradores olvidándose por completo de que, lo que realmente hace que esto funcione, son l@s más de 400 trabajador@s que estamos en la parte de abajo de la pirámide, y no ya por la incapacidad manifiesta de sus altos directivos sino porque es de lógica que si l@s trabajadores no tiran, la cosa no funciona.
Tiene la señora, ese concepto tan burgués de que, sin los "amos", es imposible que la plebe lleve a cabo su trabajo. Se siente además tan alta en el escalafón que, para vernos, necesitaría un potente telescopio (o quizás microscopio) que no se va a molestar en usar.
Pero de repente, hay algo que se mueve, le molesta y teme por su salud política así que se tiene que poner el traje de faena, mascarilla y demás utensilios para no contaminarse y acercarse a tratar con esos, hasta ahora invisibles para ella, personajes que la "amenazan".¿De dónde sale esta purria? se pregunta, les pregunta a sus filtros que hasta ahora la habían liberado de tan desagradable vista.Pues señora, somos nosotr@s, los trabajador@s del ¿Gran? Teatre del Liceu que estamos indignados por esa gestión que se ha hecho, por las presiones que recibimos, por el ninguneo con el que se nos trata, por las recompensas admeritam a quien más gana y menos merece (¿no se les podría compensar con el famoso sueldo emocional?
Se vanagloria la señora de haber cogido el teatro con un déficit importante y de dejarlo incluso con beneficios, lo que no explica es a costa de que y de quien. Eso ha sido a costa de no invertir en el mantenimiento del teatro, de no invertir en aumentar las infraestructuras como estaba previsto cuando se abrió de nuevo el teatro, de no invertir en formación con el dinero destinado a ello y a costa de no cubrir las plazas vacantes acordadas, de contratar con contratos basura (legales, eso sí) a oficiales de 3ª que ya no existen en nuestra profesión, de no acordar un aumento de sueldo en el pasado convenio después de muchos años de perder poder adquisitivo.
No parece que sea para vanagloriarse (si en casa estamos todo el mes sin comer seguro que también ahorramos dinero) pero bueno, allá cada cual con su conciencia, para la cual, no hay varemos definidos por lo que no dudo que estará tranquila a ese nivel.
A todo esto, el comité ha hecho un trabajo importante para tratar de tener conversaciones y explicar las inquietudes de l@s trabajador@s, pero ha sido baldío y además de la frustración por no conseguir una interpelación ágil, de no conseguir documentación que repetidamente se le ha pedido, de encontrase siempre con palos entre las ruedas, de sentirse ignorados en fin; está también la frustración de que todo este trabajo no llega al resto de compañer@s y algun@s tienen la impresión de que no se trabaja lo suficiente.
Que sigan rulando los carteles y lo que haga falta.

Salud y libertad