La responsabilitat de globalitzar.
La consciencia d'existir.
A aquestes alçades ja no és lògic mira cap a un altra banda.
Seria anacrònic, caspós i insolidari desentendre's-hi del que li passa a la persona que tenim al costat. Perquè, malgrat el que vulguin vendre'ns, la mínima afecció o infecció de la veïna (recordem l'efecte papallona)es transformarà en el nostre mal d'avui, o de demà. Tan s'hi val, el determinant és que ningú ha de ser per damunt del bé ni del mal.
Ningú ha de estar pel sobre els drets i la dignitat dels altres. Cap estratègia ho justifica (els mitjans s'adiuen amb la fi, o la fi no te el valor que se li vol donar)
El Comitè d'Empresa no esta per mira cap a altra banda davant les injustícies o irregularitats. Tot el contrari, ha de vetllar per corregir tot allò que vulnera drets i des-regularitza les relacions laborals. Mirant d'enriquir el marc laboral que ens empara (el Conveni). Aquest és el sentit de l'esmentada institució.
De fet comença a ser simptomàtic que la justícia, l'aparell de justícia, reconegui drets que les nostres perspectives, des de l'atalaia defensiva de les situacions personals i personalitzades, no ens ha permès reconèixer com un tot que ha de ser defensat des del Comitè, des de l'interes i benefici comú. L'interes general xoca amb les capelletes i prejudicis en vers els que ens envolten. Els col·lectius i les categories dins del teatre i les ètnies, o ideologies diverses a fora de la feina ens afebleixen, cercant diferencies que no son reals però ens fan envilir.
Les diferencies, grans o petites, dins la feina i el seu organigrama (accentuades per les nostres males virtuts socials de que fem gala tan sovint), son el entreteniment que deu produir més goig entre els que volen sembra divisions i desavinença dins la plantilla. Sembla que els hi està bé i a qualsevol cost, perquè costa diners (com pagar a algú perquè no vingui a treballar, algú que treballa, no com d'altres alts càrrecs que si venen és per cobrar fent veure que treballen, aquests darrers son pitjors i cobren molt més).
On diu l'empresa que cal un canvi de model, li haurem de dir que sí que cal, però per millorar i optimitzar l'activitat, per humanitzar-la i permetre que tots tornem a fruí del que ens agrada, del nostre treball, per adquirir millors condicions a la nostra labor.
Malauradament, res indica que sigui aquest el rumb, ni la voluntat, amb que estan dirigint aquesta nau els directius responsables del Liceu. Això es cert, però i la nostra part? Qui ha dit que els nindunguis no siguin responsables de la seva sort? Qui gosa afirmar que no tenim la culpa de no revelar-nos, de no resistir l'embat?
Sempre fan gala, el trist és que nosaltres els seguim la corda, del mateix repertori. La mateixa cançó. El mateix discurs.
Els esperits inquiets, creatius i generadors han de fer la seva i convidar als altres a fer-la també.
Les solucions passen per dir que el que ens cal és:
Ningú ha de estar pel sobre els drets i la dignitat dels altres. Cap estratègia ho justifica (els mitjans s'adiuen amb la fi, o la fi no te el valor que se li vol donar)
El Comitè d'Empresa no esta per mira cap a altra banda davant les injustícies o irregularitats. Tot el contrari, ha de vetllar per corregir tot allò que vulnera drets i des-regularitza les relacions laborals. Mirant d'enriquir el marc laboral que ens empara (el Conveni). Aquest és el sentit de l'esmentada institució.
De fet comença a ser simptomàtic que la justícia, l'aparell de justícia, reconegui drets que les nostres perspectives, des de l'atalaia defensiva de les situacions personals i personalitzades, no ens ha permès reconèixer com un tot que ha de ser defensat des del Comitè, des de l'interes i benefici comú. L'interes general xoca amb les capelletes i prejudicis en vers els que ens envolten. Els col·lectius i les categories dins del teatre i les ètnies, o ideologies diverses a fora de la feina ens afebleixen, cercant diferencies que no son reals però ens fan envilir.
Les diferencies, grans o petites, dins la feina i el seu organigrama (accentuades per les nostres males virtuts socials de que fem gala tan sovint), son el entreteniment que deu produir més goig entre els que volen sembra divisions i desavinença dins la plantilla. Sembla que els hi està bé i a qualsevol cost, perquè costa diners (com pagar a algú perquè no vingui a treballar, algú que treballa, no com d'altres alts càrrecs que si venen és per cobrar fent veure que treballen, aquests darrers son pitjors i cobren molt més).
On diu l'empresa que cal un canvi de model, li haurem de dir que sí que cal, però per millorar i optimitzar l'activitat, per humanitzar-la i permetre que tots tornem a fruí del que ens agrada, del nostre treball, per adquirir millors condicions a la nostra labor.
Malauradament, res indica que sigui aquest el rumb, ni la voluntat, amb que estan dirigint aquesta nau els directius responsables del Liceu. Això es cert, però i la nostra part? Qui ha dit que els nindunguis no siguin responsables de la seva sort? Qui gosa afirmar que no tenim la culpa de no revelar-nos, de no resistir l'embat?
Sempre fan gala, el trist és que nosaltres els seguim la corda, del mateix repertori. La mateixa cançó. El mateix discurs.
Els esperits inquiets, creatius i generadors han de fer la seva i convidar als altres a fer-la també.
Les solucions passen per dir que el que ens cal és:
- Conciliar la vida de les persones i la vida laboral.
- Repartir el treball (crear més llocs d'ocupació, no eliminant-los)
- Generar satisfacció i qualitat a la feina (implicar i no aïllar les persones)
- Gestionar amb transparència (per voluntat política, no per imperatiu legal, que a més a més ni es compleix)
Si no som conscients, els treballadors/es i els seus representants, d'aquest anim motriu, de ben segur que estem mirant capa un altra banda. Estarem en el millor dels camins per perdre tot l'equipatge en aquest viatge a enlloc.
