La força d’un sindicat...
Pot
sorprendre que a cada col·legi electoral hi hagi candidatures no
sindicades?
Ja
fa quatre anys això es va manifestar així i no és gratuït ni
baladí.
Observem,
també, que als col·lectius més cohesionats i d'identitat més
forta, sempre hi ha hagut presència de sindicats.
Cal
veure qui guanya i qui té interès perquè les coses siguin d’una
manera o una altra.
Històricament,
la cohesió en forma de Conveni i aglutinant tots els col·lectius
ens ha donat força i des de l’època dels Concerts
per
col·lectius, als
vuitanta, es va construir el que avui tenim:
Van
ser criteris i plantejaments d’organització, d’impuls sindical
fonamentat en la dialèctica de la negociació dels interessos
legítims de les parts. Inicialment separats pels concerts,
com a forma prèvia i embrionària del conveni col·lectiu que ara
tenim.
Des
de l’anarcosindicalisme i la labor de l'assessor, Manuel Cárdenas,
es va fer bona feina al llarg d’aquelles dècades al Liceu i a un
sector immers en aquell maremàgnum de la Transició
i el desballestament de les organitzacions de classe.
Això
explica per què Cor i Orquestra, així com Escenari, trenta anys
després, hem mantingut aquesta presència sindicada en tot moment.
Estar
sindicades significa estar organitzades, rebre i donar suport,
compartir coneixement, informació i formació.
Dipositaries
d’un patrimoni i cultura pròpies, com la compartida al Liceu i al
Sindicat; al Liceu som referència de condicions laborals i això no
és manà caigut
del cel. És el
fruit de l’acció sindical, és la nostra història i la
transmetem. També som història del Liceu; Això el tenim les de la
CGT i ens enorgulleix.
Com
diuen els gurus del capitalisme ferotge; estem guanyant. El
neoliberalisme del Liceu
del post incendi, sí que està guanyant; no han parat d’esmicolar
els col·lectius i la seva representació sindical. Com a repercussió
més immediata, l’afectació sobre les condicions laborals.*
Aquí
rau l’interès i conveniència, de les presències no sindicades,
pels patrons i l’executiva de la Fundació.
L’empresa
no deixa ni deixarà, de malmetre entre col·lectius. És l’ànima
de l’escorpí i els seus lamentables, però legítims interessos;
són autèntics professionals. Ells sí que estan formats i
informats.
La
llavor sembrada la continua mimant i regant l’empresa; el
paternalisme i tutela que exerceix sobre les no sindicades resulta
evident i comprensible per la seva part i conveniència; Així, el
Comitè perd múscul sindical a l’hora de contraposar-se als
interessos de l’empresa i el fet d’abocar aquestes candidatures
allà, a l'òrgan unitari de representació, és el principi de la
seva dissolució en meres presències personals,
vacants de facto o
fàcilment personalistes; Sempre resulten més vulnerables,
accessibles i si fos el cas, assequible per part de l’empresa:
Un
déjà-vu
i l’etern mal de la representació delegada cada 4 anys. **
La
rebequeria, la queixa de passadissos i la indolència, esperant
jubilar-nos amb el dia
passa any empeny;
no és ètica, responsable, ni de compromís sindical. Ni espanta
l’empresa. Tampoc resulta respectuosa ni solidària amb les
companyes i menys amb les que se les privarà d’un llegat
d’organització i autoprotecció laboral. Es potencia
l’individualisme.***
Malgrat tot, resulta habitual veure
aquestes actituds. Manifesten una manca de recursos i veritables
criteris de caràcter col·lectiu. Ignorar això en termes de múscul
i força sindical és fer-nos un tret al peu.****
Ara
toca omplir el Comitè d’Empresa amb el major contingut possible
per evitar que sigui un apèndix més de l'organigrama funcional i
operatiu de RRHH. Això s’ha de treballar des de la sindicació,
organització i coneixement laboral. Hem de demanar el VOT per CGT,
per ser responsables i amb contingut real més enllà d'eslògans i
amiguismes.
Realment
el valor i contingut ens ve donat per la regularitat de treball que
compartim com a Secció, l’exercici de l’acció directa i no
dependre de ningú per entendre, respondre i exigir fins i tot al
mateix Comitè d’Empresa, en cada situació que se’ns presenta.*****
Ens
reclamem l’esperit d’autonomia, organització i aprenentatge que
des del Sindicat (SEGAP) i per extensió la Secció del Liceu, ens
podem oferir entre totes.
Suport
mutu sempre. No som un model sindical de serveis i això ens ha de
fer exigents.
La
força d’un sindicat és la implicació de les seves afiliades.
Miquel
Guillén Lafuente
Secretaria
Acció Sindical i Social.
Sindicat
d'Espectacles, Gràfiques, Paper
i
Audiovisuals de la CGT
SEGAP-CGT
*
Com a exemple i
recordatori, al 2006, ja sense la cohesió sindical originària de
CGT al Comitè i en una negociació de conveni, que va conduir el
Col·lectiu Ronda (novament, avui, assessors del Comitè) es van fer
8 FDs de Sastreria que, vergonyosament, al llarg de vint anys han
estat un paradigma d’assetjament i precarització.
Per això,
a CGT actualment, estem platades davant la fraudulenta presència
d’aquest tipus de contracte al Liceu. Fins fa quatre dies,
plantades en solitari; inicialment amb únic suport d’altres
sindicats i les sempiternes dubtes, comprensives amb l’empresa, de
les ànimes lliures de la «representació sindical sense sindicats»
(Com es diu a Mèxic...; Tan lluny de l’organització i tan a prop
de RRHH ). De fet, dues presidències abans, les ja no companyes de
CGT ara, compraven perfectament la proposta de l’empresa. Ara com
ara és una imposició de l’empresa i un cavall de batalla sindical
que el Comitè ha assumit
**La contradicció,
coneguda i reconeguda a CGT, sobre la participació en aquests
processos de delegació per quatre anys, o més anys, com va passar
fa dos mandats; la superem (i la vàrem superar, no sense costos i
danys en el seu moment) cobrint el màxim d’espai possible en
l’òrgan unitari de representació, que és el comitè, però
mantenint la praxi, contingut, debat i treball a la secció sindical.
Amb dinàmica regular i com a motor sindical al Comitè i les seves
comissions de treball.
***
La recurrent referència a l’individu i el seu reconeixement,
plenament coincident amb l’anarcosindicalisme; lliurement i en
valor de la seva absoluta integritat, l’individu s’organitza (no
l’organitzen) i socialitza. Això ens porta a tenir, com tenim a
CGT, una estructura i vida orgànica confederal.
Res a veure amb lo els
Tumpistes, que no ens confonguin; la seva no és filosofia del XIX és
més antiga, salvatge i prehistòrica.
**** Passejar i visitar
despatxos i el mateix Comitè, no representen cap autoritat, o ben
poca, pel Liceu. Podem afirmar que tots els moviments que l’empresa
fa, han estat per la pressió de l’autoritat laboral, la judicatura
o per les possibilitats de les treballadores a exercir el màxim i
legítim dret de pressió possible. Això és acció sindical i
l’aprenem. No emana de les cadires del Comitè ni de les
videoconferències (els temps canvien).
*****
l’Acció directa, com a principi fonamental de
l'anarcosindicalisme, tal com ens organitzem a la CGT i hereva de la
CNT històrica, és precisament no delegar les nostres solucions.
Abans
d’arribar a l'advocada, que és la darrera baula moltes vegades,
tenim bagatge, experiència i prou autoformació per actuar. Així ho
fem.
És
molt empobridor que a l'assessor legal del Comitè se li facin
corroborar o confirmar coses primàries perquè les electes no tenen
altre referent. Preguntar si un FDs, o si un Fix a tems parcial és
plantilla i quins drets pot tenir, és perfectament audible a les
plenàries i acaba tenint una funció més didàctica que jurídica.
Quan, moltes coses, són l'ABC de qualsevol que pretengui representar
a les seves companyes. La mandra a aprendre i conèixer és l'enemic
més gran que tenim. Més que la mateixa Empresa.
