pepito grillo

 

La força d’un sindicat...

 

Pot sorprendre que a cada col·legi electoral hi hagi candidatures no sindicades?

Ja fa quatre anys això es va manifestar així i no és gratuït ni baladí.

Observem, també, que als col·lectius més cohesionats i d'identitat més forta, sempre hi ha hagut presència de sindicats.

Cal veure qui guanya i qui té interès perquè les coses siguin d’una manera o una altra.

Històricament, la cohesió en forma de Conveni i aglutinant tots els col·lectius ens ha donat força i des de l’època dels Concerts per col·lectius, als vuitanta, es va construir el que avui tenim:

Van ser criteris i plantejaments d’organització, d’impuls sindical fonamentat en la dialèctica de la negociació dels interessos legítims de les parts. Inicialment separats pels concerts, com a forma prèvia i embrionària del conveni col·lectiu que ara tenim.

Des de l’anarcosindicalisme i la labor de l'assessor, Manuel Cárdenas, es va fer bona feina al llarg d’aquelles dècades al Liceu i a un sector immers en aquell maremàgnum de la Transició i el desballestament de les organitzacions de classe.

Això explica per què Cor i Orquestra, així com Escenari, trenta anys després, hem mantingut aquesta presència sindicada en tot moment.

Estar sindicades significa estar organitzades, rebre i donar suport, compartir coneixement, informació i formació.

Dipositaries d’un patrimoni i cultura pròpies, com la compartida al Liceu i al Sindicat; al Liceu som referència de condicions laborals i això no és manà caigut del cel. És el fruit de l’acció sindical, és la nostra història i la transmetem. També som història del Liceu; Això el tenim les de la CGT i ens enorgulleix.

Com diuen els gurus del capitalisme ferotge; estem guanyant. El neoliberalisme del Liceu del post incendi, sí que està guanyant; no han parat d’esmicolar els col·lectius i la seva representació sindical. Com a repercussió més immediata, l’afectació sobre les condicions laborals.*

Aquí rau l’interès i conveniència, de les presències no sindicades, pels patrons i l’executiva de la Fundació.

L’empresa no deixa ni deixarà, de malmetre entre col·lectius. És l’ànima de l’escorpí i els seus lamentables, però legítims interessos; són autèntics professionals. Ells sí que estan formats i informats.

La llavor sembrada la continua mimant i regant l’empresa; el paternalisme i tutela que exerceix sobre les no sindicades resulta evident i comprensible per la seva part i conveniència; Així, el Comitè perd múscul sindical a l’hora de contraposar-se als interessos de l’empresa i el fet d’abocar aquestes candidatures allà, a l'òrgan unitari de representació, és el principi de la seva dissolució en meres presències personals, vacants de facto o fàcilment personalistes; Sempre resulten més vulnerables, accessibles i si fos el cas, assequible per part de l’empresa:

Un déjà-vu i l’etern mal de la representació delegada cada 4 anys. **

 

 

La rebequeria, la queixa de passadissos i la indolència, esperant jubilar-nos amb el dia passa any empeny; no és ètica, responsable, ni de compromís sindical. Ni espanta l’empresa. Tampoc resulta respectuosa ni solidària amb les companyes i menys amb les que se les privarà d’un llegat d’organització i autoprotecció laboral. Es potencia l’individualisme.***

Malgrat tot, resulta habitual veure aquestes actituds. Manifesten una manca de recursos i veritables criteris de caràcter col·lectiu. Ignorar això en termes de múscul i força sindical és fer-nos un tret al peu.****

 

Ara toca omplir el Comitè d’Empresa amb el major contingut possible per evitar que sigui un apèndix més de l'organigrama funcional i operatiu de RRHH. Això s’ha de treballar des de la sindicació, organització i coneixement laboral. Hem de demanar el VOT per CGT, per ser responsables i amb contingut real més enllà d'eslògans i amiguismes.

Realment el valor i contingut ens ve donat per la regularitat de treball que compartim com a Secció, l’exercici de l’acció directa i no dependre de ningú per entendre, respondre i exigir fins i tot al mateix Comitè d’Empresa, en cada situació que se’ns presenta.*****

Ens reclamem l’esperit d’autonomia, organització i aprenentatge que des del Sindicat (SEGAP) i per extensió la Secció del Liceu, ens podem oferir entre totes.

Suport mutu sempre. No som un model sindical de serveis i això ens ha de fer exigents.

 La força d’un sindicat és la implicació de les seves afiliades.

 

Miquel Guillén Lafuente

Secretaria Acció Sindical i Social.

Sindicat d'Espectacles, Gràfiques, Paper

i Audiovisuals de la CGT

SEGAP-CGT

* Com a exemple i recordatori, al 2006, ja sense la cohesió sindical originària de CGT al Comitè i en una negociació de conveni, que va conduir el Col·lectiu Ronda (novament, avui, assessors del Comitè) es van fer 8 FDs de Sastreria que, vergonyosament, al llarg de vint anys han estat un paradigma d’assetjament i precarització.
Per això, a CGT actualment, estem platades davant la fraudulenta presència d’aquest tipus de contracte al Liceu. Fins fa quatre dies, plantades en solitari; inicialment amb únic suport d’altres sindicats i les sempiternes dubtes, comprensives amb l’empresa, de les ànimes lliures de la «representació sindical sense sindicats» (Com es diu a Mèxic...; Tan lluny de l’organització i tan a prop de RRHH ). De fet, dues presidències abans, les ja no companyes de CGT ara, compraven perfectament la proposta de l’empresa. Ara com ara és una imposició de l’empresa i un cavall de batalla sindical que el Comitè ha assumit

**La contradicció, coneguda i reconeguda a CGT, sobre la participació en aquests processos de delegació per quatre anys, o més anys, com va passar fa dos mandats; la superem (i la vàrem superar, no sense costos i danys en el seu moment) cobrint el màxim d’espai possible en l’òrgan unitari de representació, que és el comitè, però mantenint la praxi, contingut, debat i treball a la secció sindical. Amb dinàmica regular i com a motor sindical al Comitè i les seves comissions de treball.

*** La recurrent referència a l’individu i el seu reconeixement, plenament coincident amb l’anarcosindicalisme; lliurement i en valor de la seva absoluta integritat, l’individu s’organitza (no l’organitzen) i socialitza. Això ens porta a tenir, com tenim a CGT, una estructura i vida orgànica confederal.

Res a veure amb lo els Tumpistes, que no ens confonguin; la seva no és filosofia del XIX és més antiga, salvatge i prehistòrica.

**** Passejar i visitar despatxos i el mateix Comitè, no representen cap autoritat, o ben poca, pel Liceu. Podem afirmar que tots els moviments que l’empresa fa, han estat per la pressió de l’autoritat laboral, la judicatura o per les possibilitats de les treballadores a exercir el màxim i legítim dret de pressió possible. Això és acció sindical i l’aprenem. No emana de les cadires del Comitè ni de les videoconferències (els temps canvien).

***** l’Acció directa, com a principi fonamental de l'anarcosindicalisme, tal com ens organitzem a la CGT i hereva de la CNT històrica, és precisament no delegar les nostres solucions.

Abans d’arribar a l'advocada, que és la darrera baula moltes vegades, tenim bagatge, experiència i prou autoformació per actuar. Així ho fem.

És molt empobridor que a l'assessor legal del Comitè se li facin corroborar o confirmar coses primàries perquè les electes no tenen altre referent. Preguntar si un FDs, o si un Fix a tems parcial és plantilla i quins drets pot tenir, és perfectament audible a les plenàries i acaba tenint una funció més didàctica que jurídica. Quan, moltes coses, són l'ABC de qualsevol que pretengui representar a les seves companyes. La mandra a aprendre i conèixer és l'enemic més gran que tenim. Més que la mateixa Empresa.