Noranta quatre anys i dos mesos de condemna.......
a les treballadores..... al Liceu dos mesos de regal.
CAU EL TELÓ!!!!!
Les treballadores del Liceu apel·lem al Tribunal Suprem de la
Consciencia de Classe OBRERA i Treballadora.
Ciutadanes assalariades a la casa dels rics. La llar dels que manen,
fan i desfan amb els nostres impostos i les seves evasions o
beneficis fiscals.
El passat divendres dia 10 de març es van celebrar els 94 anys de
memòria, record i homenatge a la figura de Salvador Seguir i
Rubinat, un més, un de tants, que van fer de les acaballes dels
Segle XIX fins als anys trenta del passat segle, el major laboratori
social amb l'engranatge del anarquisme com a motor i que acabarà
donant, entre moltes altres conquestes, la primera dona ministre de
la historia d'Espanya i de les pioneres a Europa.
Malauradament ell, el noi del sucre, no va arribar tan lluny:
Els pistolers blancs del sindicat lliure de la patronal, a les
hores agrupada a la Lliga Regionalista, i protegits pel governador
civil de Barcelona; el dispararen al carrer Cadena cantonada amb Sant
Rafael, avui la Rambla del Raval. Mataren a plena llum del dia un
emancipador i defensor, de les treballadores i la seva dignitat.
Bocins de la historia d'aquest país silenciats per les oligarquies
plutòcrates i el feixisme.
Historia segrestada als llibres de les seves escoles adoctrinadores;
siguin del PP, PSOE, CiU. Llibres dels capitalistes victoriosos, artífex dels regim post- franquista.
Noranta quatre anys després, ja fa dos mesos que, el
respecte, la dignitat i consideració que mereixen les
treballadores; altre cop al RAVAL, es manifestà en forma de
tona i mitja de TELÓ.
Desfermant la ignomínia sobre les persones desprotegides en
mans de la moderna patronal.
On és i quina, la prevenció que ens ha de protegir?
La impunitat per posar en risc i fins i tot sacrificar, si calgues, a
aquelles que produeixen la plusvàlua de vanitat i superba, pels
poderosos hereus dels Millet i Montull, està personificada en els
que ens han conduït
«la nau» fins a on és ara i te diferents noms i tots els tenim presents.
Una ma renta l'altra ma: En dos mesos no a passat res.
Cap
responsable, cap dimissió, cap cessament. Infame!!!
Les treballadores d'arreu, inquietes i sensibles, i les del Liceu
també, neguitoses i enrabiades ; No oblidem. Al contrari; volem
refrescar la memòria, i en honor i amb l'orgull d'aquelles que
d'antuvi lluitaren per conquerir una existència digna i una societat
millor, avui i aquí exigim respostes i mesures correctores sense
pal·liatius.
Cap de les mentides, enganys o paraules buides que ens han regalat en
aquests dos mesos, calara en la indolència. Ja no hem de tenir-ne,
mai més, d'indolència (ens hi va la vida d'un pam).
On s'ha dit que es farà tot i més i de la millor manera possible;
Volem fets!!!
Els responsables de posar-nos en risc permanent (i van continuà
fent-ho) han d'assumir-ho i s'han d'adoptar garanties de prevenció,
que per cert; tenen magnituds, noms i protocols. Sí, a l'àmbit
europeu en tenim i és vergonyós que no siguin capaços d'oferir
aquestes garanties en contes de parlar en abstracte i sense fonaments
que si ... Anglaterra, «Centre Europa»(?) o d'ITACA. No?
Que es comprometin veritablement amb normatives reals i potents, com
son el OHSAS 18000. Ens venen les maquilladores normatives
mediambiental (projecte social) que no tenen cap rellevància (Som un
Teatre d'Òpera, ni petroquímica, ni alta siderúrgia). A qui volen
enredar?
Estem condemnats, des de fa noranta quatre anys a reclamar el
reconeixement de les que, com EL NOI DEL SUCRE,
es
deixaren la pell pel bé comú, per una societat més justa,
democratica
i
participativa.
Afortunadament
sense cap víctima fatal, des de fa dos mesos, des de el divendres 13
de gener de
2017,
no oblidem que; ens posen en perill i risc cada dia que passa perquè
no fan bé la feina.
Son
responsables de la nostra seguretat i la obvien
deliberadament. Sense
miraments.
Ho
saben i nosaltres som conscients. Sense garanties no hi ha confiança
i
les volem totes.
Cap
pont
ens ha d'alterar la voluntat i fermesa de conquerir i reclamar allò
que és nostre.
El
noi del sucre
