pepito grillo

Assistències eventuals, fixes precàries i la fidelització com a burla empresarial.....

L’estat de confort permeten ignorar realitats paral·leles en la convivència diària entre companys i companyes aparentment com a iguals, però hi ha vergonyoses diferències invisibilitzades.

L’activitat de la Fundació Gran Teatre del Liceu, és programar específicament la temporada d’òpera i, A MÉS A MÉS, altres activitats culturals i musicals que complementin aquest objectiu primigeni i ineludiblement subjacent en els seus estatuts. Aquest «a més, a més» dona molt joc en l’explotació d’aquest equipament públic que té dividit el seu finançament entre l’espai físic, l’edifici, corresponent al Consorci del Gran Teatre del Liceu, totalment públic i d’altra banda la Fundació Gran Teatre del Liceu, amb el seu Patronat que mereix capítol a banda i fiscalitza la seva activitat, política i gestió.

Les que fem possible l’activitat operística i escènica tenim el vincle laboral amb la Fundació i els patrons són l’excusa recurrent per collar-nos amb pitjors condicions i menors recursos humans dels que calen per desenvolupar l’activitat.

Gran part de la plantilla ignora la realitat:

Ceguera que va manifestar-se escandalosa, quan es va denunciar públicament l’existència de companyes FDs que al llarg de vint anys havien compartit la mateixa feina i ningú es plantejava entendre, conèixer o qüestionar-se perquè havien treballat igual o més jornades fins i tot, però havien cotitzat i cobrat la meitat que les fixes indefinides durant aquells anys: Estaven precaritzades, sense calendari estable i definitiu per tota la temporada, sense cobrar ni cotitzar festius i vacances, entre altres discriminacions.

Humiliació a les afectades que l’empresa negava en el seu profit i sense gens de pudor ni escrúpol, com la discriminació i el greuge comparatiu que significà.

Aquesta situació no es va aturar fins que les afectades, amb la solidaritat i acompanyament del sindicat i la secció, van prendre la iniciativa.

Com podem admetre la pretesa panacea de fer fixes discontínues en lloc?De cap manera; perquè no existeix una estacionalitat a l’activitat del Liceu.

Quan l’empresa fa servir la temporalitat i la intermitència, com a definició d’estacionalitat, fa servir un argument tan fraudulent com el mateix contracte de FDs que aplica. 

Amb aquest precedent al Liceu i la seva modalitat de contractació, ho tenim molt clar i ens posicionem amb tota vehemència, contra el fraudulent contracte de fixos discontinus que s’aplica.

La reforma laboral substancialment no ha canviat gran cosa, s’ha quedat en les formes i al Teatre precaritzen tant com poden la plantilla fent servir aquest tipus de contractació; anomenada com a fixa i aplicada com a eventual i salvatge, en substitució de l’extinta Obra i Servei i amagant una estructura de plantilla mancada d’efectius, estabilitat, garanties i qualitat en la contractació i condicions substancials.

Per tant, quan l’empresa demana la bona disposició i dedicació, la sacrosanta fidelització, està burlant-se de totes; de les que venen a treballar i també de les que han de comandar-les i gestionar la seva activitat al Liceu: Qualsevol responsable, amb principis ètics i compromís professional, se li generarà i patirà un conflicte de rol, pel que se li està exigint de fer, amb les assistències o FDs i que suposa una PRECARITZACIÓ de tota plantilla per diversos aspectes.

Les assistències, com a eventuals, són el cas més vulnerable en la relació laboral.

Malgrat tot, la precarització més gran de totes, és la que ignora i esquiva la relació laboral, prescindint del contracte laboral, fent ús i abús de la condició d’autònoms i del contracte mercantil.

En principi a l’escena, en el Liceu no se’n fa ús d’autònoms, però ens consten casos, en certes activitats perifèriques o secundàries de la programació on sí es contracta com autònomes.

Secció Sindical 

SEGAP-CGT al LICEU