Ben pensat...
Estimat Sr. Director Marco,volia agrair-li que es prengués el temps el dia 29 de desembre per a explicar-me els problemes econòmics del Liceu i les seves idees sobre la seva solució. Permeti’m que hi aporti algunes consideracions meves.
Segurament estarà d’acord amb mi si li dic que el Liceu és el buc insígnia de la cultura catalana. Juntament amb el Barça, és l’única institució cultural de Catalunya de ressò internacional.
Entre tots plegats hem aconseguit que la qualitat musical de la nostra tasca hagi millorat considerablement en els últims anys. Això s’ha notat especialment en partitures difícils com Salome, Rosenkavalier, Parsifal, Lulu, Ariane e Barbebleu i Le Grand Macabre. Es tracta d’obres complexes que fan créixer l’orquestra i el cor i que també obren nous horitzons per al públic. En el moment en què el Liceu renuncia a produccions tan ambicioses, el cor i l’orquestra es desmotiven decisivament i el Liceu veurà ràpidament reduït el seu nivell al d’un teatre italià de províncies. Una orquestra que no toca ni es motiva durant mesos decau internament i s’acaba desfent. Com segurament sabrà per experiència pròpia, calen anys per a fer pujar un teatre fins a cotes màximes. Per tal de mantenir aquest alt nivell, calen esforços continus. Per mi, el tancament durant uns mesos comporta el risc d’una pèrdua irremissible de tots aquests esforços.
Segurament compartirà la meva opinió que una òpera com el Liceu, amb una trajectòria de tantes dècades i suportada per la ciutadania de Barcelona, no és una empresa industrial, una màquina que fabrica un producte qualsevol que és necessari o deixa de ser-ho segons convingui. Una òpera com el Liceu és un organisme compost per persones que tenen quelcom molt important a transmetre a moltes altres, al públic: l’herència de la nostra cultura occidental. Tampoc no es tanquen escoles només perquè ara falten diners per a repintar-les.
Per a què existim? Permeti’m expressar algunes idees bàsiques al respecte.
En aquesta situació difícil per a Espanya i la seva gent, podríem tocar concerts de franc per als molts aturats. Al capdavall, tenim els recursos! Podem organitzar concerts i projectes amb nens, joves i gent gran. En lloc de “Pelleas e Melisande”, potser també podríem tocar una altra obra. Però hem de tocar, sinó desapareixerem! Hauríem de tocar més, no menys. I els músics són millors quan toquen molt. En temps com aquests, la música conté un missatge enorme. Els sons són més importants que els beneficis perquè són més bonics i commouen la gent en el seu interior més profund.
Al mateix temps, el Liceu també podria transmetre un missatge social: vegeu, toquem per vosaltres i som aquí, fem música i convidem tothom a escoltar més que a parlar. Som una institució al servei de la cohesió social.
Si ara aprofitéssim l’ocasió de simplificar el nostre aparell administratiu inflat, de reestructurar el Conveni, de fer que el cor i l’orquestra treballin més (perquè els dos col·lectius treballen ben poc a nivell europeu), aleshores el Liceu es podria convertir en un teatre del futur. I quin objectiu tindria més sentit en una crisi? Al capdavall, la cultura també serveix per a donar consol en temps difícils i també per a donar idees.
Fa alguns anys, el teatre de Weimar (Alemanya) estava amenaçat de tancament. Els diners s’havien acabat. En aquella situació, els treballadors van renunciar a una part del seu salari. Tots. D’aquesta manera, van donar un senyal de solidaritat, d’empatia i de pensar en la societat en general. Gràcies a això, van sobreviure perquè van transmetre un missatge positiu en uns temps difícils.
Si nosaltres també ho féssim al Liceu, segur que tindríem èxit. Els cantors i directors que vénen de fora estarien segurament disposats a contribuir a aquesta solidaritat. I qui no hi participi, no hi serà convidat mai més. Així de senzill.
Tampoc entenc aquest procediment des d’una lògica política. És cert que tot Espanya es troba immersa en una profunda crisi. Però com podem aleshores dir a la gent que els treballadors de l’òpera es passen mig any fent vacances pagades d’una altra partida pressupostària? Que possiblement caldrà pagar els solistes a canvi de no fer res? I després d’això, el Liceu seguirà fent com si no hagués passat res? Això és econòmicament i social totalment incomprensible.
El que us exposo aquí sorgeix d’una profunda preocupació pel futur del Liceu, pel qual vostè sent el mateix afecte que jo mateix. Molt em temo que el nostre teatre patirà seriosos danys per aquestes mesures, si no és que l’acabaran de destruir.
Salutacions cordials,
Michael Boder
........dimiteixin Srs. Marcorell!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario