TOT
PENDENT...
DEPÈN
DE QUI...
PENDENT
DE QUE ...
A dia
d'avui no ha variat gaire la situació.
El més inversemblant es
repeteix, es calcifica camí de la fossilització: Qui ha de
enllestir l'acord marc de la relació laboral (conveni col·lectiu),
el Cap de RRHH, no destrava el preacord del que és directament
responsable. Encara no disposem d'un preacord per la Administració.
Continuem sense avançar
en les negociacions de conveni i sense tancar tots els col·lectius
no s’abordarà l'apartat de caràcter general.
El conveni,
al cap hi a la fi, és la norma general. Els col·lectius, en els
seus apartats (tècnics, administració i els artístics de cor i
orquestra) contemplen les garanties i deures propis de cadascú.
Aquest instrument amb rang de llei, s'entén; es fonament del bon
desenvolupament de la programació i els seus serveis. A la vegada
que garanteix, des de l'acord, la pau social.
Resulta
inadmissible l’entorpiment i pèrdua d'aquest temps preciós.
Especialment per tractant-se, de l'abandó, deixadesa o manca de
lideratge, de tot allò que respecte a organitzar Administració. No
fos cas que algú volgués, expressament, la norma general en
contradicció o sense encaix amb els apartats específics dels
diferents col·lectius. Que no fos!!
Es negocia un conveni
col·lectiu, per tancar un text (amb recolzament de les plantilles),
que ens permeti desenvolupar l'activitat pròpia del Liceu. Cada
col·lectiu amb els acords que estigui en disposició de prendre i en
un marc general (Capitol I del nostre conveni)
que empari a totes les que hi treballem.
Ja se sap: A riu
regirat guany
pels pescadors, directius, polítics o d’altres
espècimens, de la vida social i de la societat civil,
que ens envolten. De la mala maror alguns en treuen profit. De fet,
aquesta política ha estat praxi habitual des
que arribà Marco, fent desembarcar a Jordi Tarragó i el seu
posterior apèndix, Xavier Sagrera, com a Director Tècnic.
Pel que fa a la vesant artística; allò que s’entenia per
desempallegar-se de la Trepat,
com a Gerent Musical, per regenerar els departaments musicals, doncs
bé: Es dilatà en el temps, però tot arriba, mica en mica i ja son
aquí. Es visualitzà amb meridiana claredat, la calculada
intervenció pel que fa, especialment, a l'orquestra: Desballestament
d’un col·lectiu que sens dubte era condició sine qua
non per a plantejar-se i abordar el, tan obvi, projecte de
millora dels cossos artístics. Projecte
encapçalat pel mestre Josep Pons, no sense dur a la maleta el seu
propi equip, Antoni Palles (emparentat amb l’antecessora
segarrenca), en qualitat de Director del Departament Musical, no com
a Gerent (que menys per un bon sou). Continuem doblant funcions i
càrrecs. Matabosch sembla que continua desaprofitat o
incombustible....
Cal
pensar que no té cap sentit que fos així, que es vulguin ficar pals
a les rodes. De fet la nostra tasca, pel que fa a tancar en ferm un
acord, és aplegar-ho tot, mantenint coherència al llarg del
redactat d’un conveni col·lectiu que ha de
ser útil a la Fundació i respectuós amb les persones que hi
treballem.
Qui
fa el ronso és qui hauria d'afanyar-se en definir, realment, un
model sobre el que treballar i implicar-nos a totes les parts . No és
el cas. El model, si n'hi ha, és el dictat d'un pèssim plantejament
que ha caracteritzat, sempre, aquesta directiva. Maquillatge del
parasitisme dels que sempre han viscut del diner públic i no volen
renunciar-hi.
Paral·lelament a la
negociació del conveni i amb una forta vinculació, la
representació de la part social, és emplaçada a dialogar --s'entén
negociar-- l'execució del
Pla Director.
Despropòsit dissenyat pel, hores d’ara desdenyat,
Joan Francesc Marco, que s’ha caracteritzat per la seva nefasta
gestió i pitjor visió del model a aplicar: Visió mercantil de
l'activitat, sense cap retorn social, amb castics reiterats pel que
fa a les plantilles i cap aprimament del organigrama, ans al
contrari, la quantitat de funcions i càrrecs doblats ha augmentat.
La dificultat rau en
negociar respecte un model que, si existeix, el cert és que no ha
variat ni s’han plantejat que sigui cap altre que el conegut fins
ara. Però tots sabem que el que s’escrigué, per obtindre el
beneplàcit del Patronat per endeutar-se, al juliol de 2012,
modificat al novembre i reblat amb el darrer nyap, dit addenda, el
març passat: No val, no té recorregut i així
se li farà saber a l’empresa tants cops com calgui. Prou de fer
pedaços i nyaps damunt d’un model invalidat per l’historia
recent i que no recull cap de les exigències que s'han plantejat, a
la Direcció del Liceu, des de la part social (representació de les
treballadores), des de les institucions públiques, instàncies
polítiques, opinió pública en general i els mitjans de comunicació
en particular.
Les faves
contades, son les que son. La mesura alternativa que hem
de dissenyar té diferents opinions i versions. Si se'ns imposa no
anem bé. Si és asocial i insolidària, sense cap retorn d’allò
públic, ens trobem en ferma oposició, doncs a banda de
treballadores també som contribuents. I com ambdós hem d'exigir.
 |
| Resolució 584/IX del Parlament |
Decisions, que comportin
més errors, a sumar, en el deliri terminal d’una institució tan
desprestigiada pels seus propis responsables, com és el Liceu
actualment, no convenen en cap cas.
Faci bandera de
la plena aplicació i aprofundiment democràtic de la Resolució
584/IX del Parlament de Catalunya de 2 de maig de 2012, sobre
el garantiment de l’activitat ordinària, l’estabilitat de la
plantilla, l’eficiència en la gestió i el finançament del Gran
Teatre del Liceu. De
fet, més tard que d'hora, la seva posició com a patró
en cap no
deixa de emanar d'aquesta resolució. La resta... està per fer.
Bona
feina Sr. Molins !!
Aquest,
és el seu Bolo!!
Molta
merda!!
El noi del sucre
P.D: Informació,
comunicació permanentment, pendent de ser ampliada......
No hay comentarios:
Publicar un comentario