Coses, al cas , del dia 2 de novembre

Llibertat presos i preses polítiques (també els d’ara)

Ho hem cridat i cridat. Fins quedar-nos afònics. Quan érem unes desenes en manifestacions envoltades de l’estigma dels grans mitjans de comunicació i també ara, en manifestacions massives emparades per alguns d’aquests mitjans. Reclamem, exigim, la llibertat de tots els presos i les preses polítiques. I, també, dels membres del govern català. Encara que ens costi.

Escric això sent molt conscient de qui ha entrat a la presó aquest 2 de novembre. Consellers i conselleres membres d’un govern contra el que hem lluitat. Que ens ha retallat serveis socials, ha lucrat amics seus amb privatitzacions i ha reprimit, amb iniciatives pròpies i també aplicant la legislació promoguda pel govern espanyol, com ara la “llei mordassa”. Encara recordo com en Josep Rull ens va denunciar per okupar La Parra, una casa que tenia buida a Terrassa a finals dels 1990’s. I ens va enviar matons abans que la policia ens desallotgés. Tampoc oblido que ha sigut un alt càrrec de CDC mentre ens reprimien els Mossos d’Esquadra en el desallotjament de Plaça Catalunya. Un dia en que les seves porres i una pilota de goma em van enviar a l’hospital. De la mateixa manera que tinc molt present que en Quim Forn va ordenar el desallotjament de Can Vies, l’any 2014, que només vam aconseguir aturar omplint els carrers de barricades i solidaritat. Parlo en primera persona, però estic segur que ho podria estar fent en plural. I puc recordar, també, que molts dels que han empresonat van promoure i van aplaudir quan la Generalitat i el Parlament de Catalunya van denunciar a molts companys i companyes pels fet d’”Aturem el parlament”, del 2011. Els van denunciar i després en van recórrer l’absolució, aconseguint en segona instància una condemna a anys de presó que en qualsevol moment es pot fer efectiva. Una condemna a companys i companyes que van fer una lluita política, política fora de les institucions.

De fet, encara em dol el silenci de l’Oriol Junqueras, professor de la UAB davant les denúncies per fer sindicalisme a la universitat contra 25 estudiants i dos treballadors (un d’ells soc jo) i que ens porten a judici amb peticions de presó més de 11 anys. Recordo com fa anys l’Oriol baixava del pis de dalt, on tenia el seu despatx, i em feia alguna consulta de coses d’arqueologia o prehistòria per una col·laboració que feia per una enciclopèdia. I com, després, va preferir no escoltar ni opinar davant les reiterades demandes de solidaritat. Perquè ens volien, i ens volen, empresonar. Com a ell aquest 2 de novembre.

Tot això ho recordo. Ho recordem. Som persones i tenim memòria. I també tenim l’habilitat de decidir i d’implicar-nos en la realitat, de discernir què passa i com volem posicionar-nos. Som capaços i capaces de distingir entre un fet repressiu i la víctima. De valorar el propi fet repressiu més enllà de la simpatia o l’antipatia que ens generi qui el pateix, de si ens hi sentim propers o no. Aquest dijous 2 de novembre l’estat espanyol ha empresonat persones per haver posat unes urnes i haver actuat, ni que sigui aparentment, en funció del resultat d’un referèndum. Tot i que altres vegades ja hem dit que les urnes no representen, per a nosaltres, la forma òptima d’autogestionar la nostra vida, no deixa de ser inacceptable que promoure unes votacions sigui motiu per empresonar ningú. Les actituds cada vegada més autoritàries de l’estat ho són en funció d’elles mateixes i no només de qui les pateix. Precisament per això, perquè defensem els dret a la participació política plena (més enllà de les eleccions), avui també hem de reclamar la llibertat dels presos polítics. No perquè els sentim nostres (els d’aquest 2 de novembre), que no ho són, sinó perquè ens repugnen les actuacions repressives de l’estat.

Reclamem una llibertat com abans ho hem fet per l’Alfon, pel Nahuel, per la Laura de CGT i la Laura de Terrassa, pel Zigor, pel Franki, per l’Andreu, pels nois d’Altsasu, entre molts d’altres. Per una llista massa llarga de noms, pels innombrables caps de setmana visitant presons anys enrere. Pels presos i les preses que són nostres i, simplement, per aquells/es que no sentim gens propers però que, també, són producte de la repressió de l’estat. Per a tots ells i elles, llibertat.

I davant de la repressió de l’estat, de qualsevol estat, lluita i solidaritat.

 Ermengol 

 (https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/11/02/llibertat-presos-i-preses-politiques-tambe-els-dara/amp/)

LES COSES CLARES

CGT, Sí va convocar Vaga General el 3 d’octubre en resposta a la repressió del dia 20 de  setembre, preludi del que estem vivint.  LA REPRESSIÓ, del estat i dels governs, en  la seva plenitud i la incidència al mon del treball.

Sense mitges tintes i amb la confusió que van protagonitzar  patronals, govern i sindicats majoritaris al servei de la “caixa comuna” de la que viuen subvencionats. .....Van  pagar per transformar la resposta obrera en una “aturada cívica”.

Al Liceu va ser així i no perdrem, ni vàrem perdre, energies en discutir-ho.

Van fer, vàrem fer; una Aturada Patronal.

A dia d’avui continuem anomenant les coses pel seu nom.  Dictadura, repressió i abús de poder, que és el que estem patint, Per això:

Continua l’escalada repressiva, mantenim la lluita

Comunicat del Secretariat Permanent dela CGT de Catalunya

Aviat és molt provable que hi hagin dos presos polítics més a Espanya “els Jordis” que ampliaran la llista que des de el moviment llibertari, anarcosindicalista i de la esquerra rebel, ja arrosseguem de fa tems (Molts gracies als muntatges policials dels mossos, tot s’ha de dir).

ELNOI DEL SUCRE

Solidaritat i lluita...3-O

DEFENSEM DRETS I LLIBERTATS DE LA CLASE

TREBALLADORA I DE TOTHOM

Volem deixar clar que:

Avui 3 d'octubre hi ha una serie de convocatòries de diferents sindicats minoritaris.

La CGT ha convocat avui dimarts i així s'ha notificat a la empresa.

És una convocatòria de VAGA LABORAL. Per tres fets, producte de l'embat repressiu del passat dia 20 i la seva afectació a les persones treballadores:

ES DEMANA, el cessament de les pràctiques que causen:

1/ La inacceptable alteració de l'activitat laboral normal per la intervenció de les F. S. del estat.

2/ Vulneració de drets fonamentals de llibertat ideològica, intimitat personal i d'expressió.

3/ Retirada de les reformes laborals...2011,2012 i posterior modificacions al E.T.

Tenim les raons i 

ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES!!!

11h. Via Laietana

12h. Plaça Universitat

18h. Jardinets de Gràcia

Mentre el majoritaris fan política institucional, maquillada de civisme i «Taules democràtiques»( Cadascú sabrà on té els interessos) CGT i d'altres sindicats combatius, van respondre amb aquesta convocatòria per l'atac directe a les treballadores i treballadors, víctimes del estat de excepció encobert que viu Catalunya.

Feta en temps i forma aquesta és una eina de reivindicació pels interessos de classe que ens mouen des de l'autonomia i independència que tenim com a sindicat.

Les afiliades dels majoritaris poden acollir-se a aquesta eina i des emmanillar-se de uns instruments que son més del regim que de la CLASSE TREBALLADORA que diuen representar.

Gracies a les companyes del Teatre Real per la mostra de solidaritat.

LA NOSTRA MILLOR ARMA :

LA SOLIDARITAT!!!!

JA N'HI HA PROU !!

ELS DRETS I LES LLIBERTATS ES DEFENSEN

     Efectivament s'ha de revertir la tendència a la aplicació de mesures que ens limiten les llibertats i drets.

     El fet que hi hagi un conflicte polític i territorial a l'estat espanyol catalitza una tendència que és de més abast.

     

      La convocatòria de la consulta i la picabaralla entre els diferents poders i governs, dins del que fin ara és un mateix estat, ens esclata als morros com el pastis al pallasso, ens obliga a des lliurar-nos de la nata cegadora i fer memòria, de la més propera especialment: Les retallades en salut, ensenyament, assistències i serveis.....Lleis repressores com la mordassa i tot el que venim arrossegant pel neoliberalisme global......En aquest cas qui en fa una anàlisi més acurada és en Tomás ïbañez i per aquest motiu la voldríem compartir:

Perplejidadesintempestivas

Tomás Ibáñez sobre la participación de los/as libertarios/as en el Procès.

Cuando acontecen en Catalunya cambios tan drásticos como los que se han producido desde las multitudinarias manifestaciones del 15 de mayo de 2011 resulta difícil no experimentar cierta perplejidad.

¿Qué ha podido ocurrir para que algunos de los sectores más combativos de la sociedad catalana hayan pasado de “rodear el Parlament” en el verano del 2011 a querer defender las Instituciones de Catalunya en septiembre del 2017 ?

¿Qué ha podido ocurrir para que esos sectores hayan pasado de plantar cara a los mossos d’escuadra en la plaza Catalunya, y de recriminarles salvajadas, como las que padecieron Esther Quintana o Andrés Benítez, a aplaudir ahora su presencia en las calles y a temer que no tengan plena autonomía policial?

¿Qué ha podido ocurrir para que parte de esos sectores hayan pasado de denunciar al Govern por sus políticas antisociales a votar hace poco sus presupuestos?

Pero, también, ¿qué ha podido ocurrir para que ciertos sectores del anarcosindicalismo hayan pasado de afirmar que las libertades nunca se han conseguido votando a defender ahora que se dé esa posibilidad a la ciudadanía?

La lista de preguntas se podría ampliar enormemente y se podrían aportar múltiples respuestas a las pocas que aquí se han formulado. En efecto, se pueden aducir factores tales como el agotamiento del ciclo del 78, la crisis económica con sus correspondientes recortes y precarizaciones, la instalación de la derecha en el gobierno español con sus políticas autoritarias y sus recortes de libertades, la escandalosa corrupción del partido mayoritario, etc.

Sin embargo, me parece que sería ingenuo excluir de esas respuestas la que pasa por tomar en cuenta, también, el extraordinario auge del sentimiento nacionalista. Un auge que, sin duda alguna, han contribuido a potenciar los factores a los que acabo de aludir pero que también ha recibido muy importantes dosis de combustible desde las propias estructuras del gobierno catalán y desde su control de las televisiones públicas catalanas. Varios años de persistente excitación de la fibra nacionalista no podían no tener importantes efectos sobre las subjetividades, tanto más cuanto que las estrategias para ampliar la base del independentismo nacionalista catalán han sido, y siguen siendo, de una extraordinaria inteligencia. La potencia de un relato construido a partir del derecho a decidir, en base a la imagen de las urnas, y a la exigencia de la libertad de votar, era extraordinaria y conseguía disimular perfectamente el hecho de que era todo un aparato de gobierno el que se volcaba en promover ese relato.

Hoy, la estelada (roja o azul) es sin la menor duda el símbolo cargado de emotividad bajo el cual se movilizan las masas, y es precisamente ese aspecto el que no deberían menospreciar quienes sin ser nacionalistas ven en las movilizaciones pro referéndum una oportunidad que los libertarios no deberían desaprovechar para intentar abrir espacios con potencialidades, si no revolucionarias, por lo menos portadoras de una fuerte agitación social, y se lanzan por lo tanto en la batalla que enfrenta los gobiernos de España y de Catalunya.

No deberían menospreciarlo, porque cuando un movimiento de lucha incluye un importante componente nacionalista, y este es, sin duda alguna, el caso en el presente conflicto, las posibilidades de un cambio de carácter emancipatorio son estrictamente nulas.

Me gustaría compartir el optimismo de los compañeros que quieren intentar abrir grietas en la situación actual para posibilitar salidas emancipatorias, sin embargo no puedo cerrar los ojos ante la evidencia de que las insurrecciones populares, y los movimientos por los derechos sociales nunca son transversales, siempre encuentran a las clases dominantes formando piña en un lado de las barricadas. Mientras que en los procesos de autodeterminación, y el actual movimiento es claramente de ese tipo, siempre interviene un fuerte componente interclasista.

Esos procesos siempre hermanan a los explotados y a los explotadores en pos de un objetivo que nunca es el de superar las desigualdades sociales. El resultado, corroborado por la historia, es que los procesos de autodeterminación de las naciones siempre acaban reproduciendo la sociedad de clases, volviendo a subyugar las clases populares después de que éstas hayan sido la principal carne de cañón en esas contiendas.

Eso no significa que no haya que luchar contra los nacionalismos dominantes y procurar destruirlos, pero hay que hacerlo denunciando constantemente los nacionalismos ascendentes, en lugar de confluir con ellos bajo pretexto de que esa lucha conjunta puede proporcionarnos posibilidades de desbordar sus planteamientos y de arrinconar a quienes solo persiguen la creación de un nuevo Estado nacional que puedan controlar. Que nadie lo dude, esos compañeros de viaje serán los primeros en reprimirnos en cuanto no nos necesiten, y ya deberíamos estar escarmentados de sacarles las castañas del fuego.

Tomás Ibañez

Barcelona 26 de septiembre de 2017

     Malgrat tot i totes. Amb les idees més clares possibles i per damunt les emocions; qui vulgui és lliure de mobilitzar-se i la CGT, entre d'altres sindicats minoritaris, ha facilitat els mitjans per fer-ho, amb la declaració de vaga pel dia 3 d'octubre.

     Una jornada de rebuig a la involució en drets i llibertats i de lluita per revertir l'estat de les coses, per avançar en la millora de la vida i condicions de les treballadores i per extensió de la societat de la que som part important.

Perplejidadesnº 2 (y algunas certezas) en vísperas del 1º de Octubre  (29 septiembre de 2017)

El noi del sucre

Al uníson.....amb les treballadores del Real.!!!!

Pal a Intermezzzo !!

(abajo en castellano)

Entre d'altres situacions descrites i coincidents, al comunicat; cap ens pot alegrar més que la redoblada victorià de les lluitadores del Cor de Real.

No podien tenir contrincants més canalles al davant. La seva recompensa és gran; no agenollar-se a peus d'Intermezzo, assaborir els fruits de la lluita i ser referent de dignitat i perseverança, especialment en una professió tan particular i complicada.

Enhorabona per guanyar-los i per enfrontar-se als miserables que viuen de l'abús i la humiliació de les persones que tenen la desgracia de ser sota la seva batuta.

Per descomptat, tenen tota la nostra admiració, igual que han tingut i tenen, tota la nostra solidaritat i suport.

Orgulloses de ser les vostres companyes......

Les conseqüències dels diferents actes s'han de valorar i avaluar per aprendre i no repetir falles o errors.... Amb lluita tot és reversible i per lluitar en condicions victorioses, tan sols hi ha una manera; organitzant-se, responsabilitzant-se, participant totes de les decisions i novetat que suren de la realitat que confronta els nostres interessos de classe amb aquesta patronal de tecnòcrates, serfs dels polítics de torn i els plutòcrates de sempre.

Juguen amb nosaltres per partida doble: Som les seves treballadores, sota un neoliberalisme ofegant, i ens escuren les butxaques com a qualsevol que paga i espera rebre serveis de qualitat pels seus impostos.

Sempre son al llindar de les ombres, al llindar de les lleis i lluny , molt lluny, de la més mínima ètica. Competir massacrant com a doctrina (humiliar persones, eliminar llocs de treball, pagar favors i dilapidar diners públics....).

Publicar i difondre els comunicats de la Secció del Teatre Real, sempre és un plaer i un exercici de fraternitat solidaria entre iguals que ens fa veure'ns a nosaltres mateixos amb més perspectiva.

      Entre otras situaciones descritas y coincidentes, en el comunicado; ninguna nos puede alegrar más que la redoblada victoria de las luchadoras del Coro de Real.

      No podían tener contrincantes más canallas enfrente. Su recompensa es grande; no arrodillarse a los pies de Intermezzo, saborear los frutos de la lucha y ser referente de dignidad y perseverancia, especialmente en una profesión tan particular y complicada.

     Enhorabuena por ganarles y por enfrentarse a los miserables que viven del abuso y la humillación de las personas que tienen la desgracia de estar bajo su batuta.

Por supuesto, tienen toda nuestra admiración, al igual que han tenido y tienen, toda nuestra solidaridad y apoyo.

     Orgullosas de ser sus compañeras ......

     Las consecuencias de los diferentes actos se deben valorar y evaluar para aprender y no repetir fallos o errores .... Con lucha todo es reversible y para luchar en condiciones victoriosas, tan sólo hay una manera, organizándose, responsabilizándose, participando de todas las decisiones y novedades que afloran de la realidad de confrontar nuestros intereses de clase con esta patronal de tecnócratas, siervos de los políticos de turno y los plutócratas de siempre.

      Juegan con nosotros por partida doble: Somos sus trabajadoras, bajo un neoliberalismo asfixiante, y nos vacían los bolsillos como a cualquiera que pague y espera recibir servicios de calidad por sus impuestos.

     Siempre están en el limite de las sombras, en el limite de las leyes y lejos, muy lejos, de la más mínima ética. Competir masacrando como doctrina (humillar personas, eliminar puestos de trabajo, pagar favores y dilapidar dinero público ....).

      Publicar y difundir los comunicados de la Sección del Teatro Real, siempre es un placer y un ejercicio de fraternidad solidaria entre iguales que nos hace vernos a nosotros mismos con mayor perspectiva.

El noi del Sucre