Carta als politics

Ens agradaria explicar els esdeveniments sobrevinguts en aquets darrers anys i les preocupacions que com a treballadors i ciutadans tenim al Gran Teatre del Liceu.

Primer de tot em de tenir en comte el caràcter eminentment públic de la nostra institució. De fet, va ser el principal argument dels gestors de la fundació quant ens van reduir el 5 % del sou al any 2010 i en veritat, si no fos per les aportacions públiques no seria possible fer la nostra activitat i per tant, tenir ingressos per venda d’entrades, mecenatge i lloguer del espai. Es aquest caràcter públic el que volem destacar ja sigui per la vesant de la transparència deguda quan es gestionen els diners de tots, com per la vesant de apropar la cultura a tothom. La reducció del 5% l’hem pogut constatar a les nostres pròpies carns. El descompte del 7% s’ha convertit en una qüestió de fe. Mai em tingut res que acrediti aquest fet, de la mateixa manera que mai hem pogut contrastar les veus que asseguren que el director general s’ha augmentat el seu sou en dues ocasions des de que ha arribat. Però això es una cosa que sense dubte vosaltres coneixereu.

Desprès del incendi del 1994, les institucions i part de la població barcelonina que considera el Liceu com a un dels pilars de la cultura catalana, es van mobilitzar per reconstruir el teatre i de fer-ho per fi de tots.

Es va reconstruir si, però no va ser de tots. Masses interessos, massa poder de la classe dominant catalana per permetre-ho. El esforç va ser comú però el resultat va ser que l’accés no sigui a l’abast de tothom. Els preus de les butaques mes privilegiades no son populars, l’accés al cercle del Liceu no es popular, centenars de antics propietaris encara tenen privilegis envers l’ institució, mecenes teòricament desinteressats tenen poder de decisió en els òrgans directius. De veritat es de tots?

La direcció de les hores va fer una gran feina però el cost va ser molt elevat i encara l’estem pagant. No parlem del cost econòmic, que també, sinó del preu que comporta demanar ajuda als amics de partit o de negocis. Despeses de vagades exagerades, compromisos varis per col•locar al nen o la nena, al germà o a l’amic. Compromisos comercials amb aquesta o aquella empresa.

Eren temps on hi havia diners i es feien inversions de tota mena però que van comprometre el fet de que el Liceu ja no fos de tots. Era d’uns. Els altres s’havien de conformar amb el quart o cinquè pis. Hem de reconèixer que també els treballadors ens vam deixar obnubilar per una pau social on no hi havia grans problemes. Treballàvem i percebíem els nostres sous.

De mica en mica, la crisis s’apropava i els diners començaven a no ser tan abundants. Es per això que la directiva següent, va intentar arribar a eixugar el dèficit que malgrat tot s’havia creat. Per assolir-lo, es va decidir aturar las inversions en infraestructures tan necessàries per el bon funcionament del teatre i, aprofitant l’èxit, es van repartir beneficis per objectius assolits.

Finalment, arriba aquesta direcció amb un plantejament aparentment nou ja que ara, el problema no es el tipus de programació extremadament car per els temps que corren ni la mala gestió que fa minvar el ingressos propis a mes de la reducció d’ingressos de les institucions públiques, ara el problema es la massa salarial. Però no la creada per alts càrrecs, a vegades doblats, o per la contractació erràtica i errada de professionals que haurien de propiciar un augment dels ingressos privats. No per l’augment significatiu de nous càrrecs i de caps de tota mena. No, el problema es de la massa salarial dels de sempre, els treballadors.

Es podria entendre encara que no compartir, que la generalitat hagi decidit deduir una suma important de diners destinats inicialment al Liceu. Allò que no s’entén es que altres teatres de la cuitat augmenten les seves vendes de localitats i altres teatres de la nació de similars característiques del nostre mantinguin encara que no augmentin, els ingressos per mecenatge i que la gestió del Liceu hagi perdut dos milions dos cent mil euros.

Tot i així, els treballadors, conscients del prejudici que tindria per a la institució tancar encara dos mesos mes el teatre proposen alternatives des de el primer dia, entre altres, el préstec dels seus salaris per pal•liar el milió i mig de la generalitat. L’empresa ignora el crit dels treballadors i no accepta res que no sigui l’ ERO. Finalment i com a única alternativa de fer seure als gestors amb els representants dels treballadors per tal d’afrontar definitivament el problema, es convoca una vaga. L’autoritat laboral obliga per tant a seure les dues parts i allò que era inevitable absolutament, l’ ERO, es retira en tres dies de converses i en les mateixes condicions proposades per els treballadors des de el primer dia.

Arribem doncs a la conclusió de que darrera el ERO, n’hi havia interessos que desconeixem i que no calia arribar tant lluny desbaratant part de la temporada i del prestigi del teatre. La conclusió es que s’ha fet una gestió molt deficient no ja de aquesta crisis si no de la previsió de la disminució de fons públics que era i encara es mes que evident.

Com hem dit, vam signar un pacte on totes dues parts agafàvem compromisos, la part social renunciava a la paga d’estiu i a un percentatge del sou fins a arribar a la xifra pactada, es comprometia a fer un ulterior esforç de flexibilització per afrontar la incerta resta de la temporada i ens comprometíem a fer un esforç per tal de aconseguir un nou marc laboral en un terme de dos mesos.

La empresa fins ara, ens ha des contat els diners però no ens ha mostrat mes que un llistat minso i sense noms de les persones a les que se’ls hi ha des contat, hi som tots? son correctes les proporcions? No ho podem saber i es neguen a donar un llistat complert. No han presentat el pla de viabilitat promès en el qual, entre d’altres coses, havíem d’acordar el quan i el com es faria el retorn dels diners, ens el retornaran? No ho sabem. Per cert segons les seves paraules, el pla de viabilitat no hi es perquè el patronat, es a dir, vostès van molt lents. Sempre la culpa als altres. Encara no ens han explicat el cost de la cancel•lació de títols. Han interpretat la flexibilització com si fos barra lliure sense respectar la majoria de les normes del nostre conveni i el nou marc de relacions laborals que havíem d’acabar el 15 de maig, hem agut d’ajornar-lo perquè contínuament es negàvem a donar-nos l’ informació necessària per començar a treballar. Les primeres converses vam començar fa un mes i encara ens falta material i el model de teatre que desitgen per tal d’afrontar les converses amb serietat i no divagant de si vull això o allò per si de cas. No podem dir que estem com el dia que vam signar el pacte però, tampoc es pot dir que s’hagi avençat gaire.

L’opacitat d’aquesta institució al igual que molts altres equipaments culturals del país, fa gaire be impossible el dret de demanar explicacions econòmiques i estructurals. Es una institució opaca on qualsevol informació que si demana costa anys i panys aconseguir-la. Això quan la donen perquè majoritàriament fan cas omís del article 64 del estatut dels treballadors i de qualsevol altra informació que sigui demanada amb el pretexta de que ja tenim les auditories, que no son altra cosa que grans números on no ni ha substancia o be que les decisions de com es gestiona la empresa la prenen els gestor. Cosa que no s’ha posat mai en discussió. Senzillament, es vol tenir constància del perquè una decisió o un altra ja que, apart de les qüestions organitzatives que tenen incidència en la nostra feina, també i ha qüestions de caire econòmic que no sempre son clares.

De fet, per que la negativa constant a explicar quan costa una producció sencera?, saben vostès quan guanya el director general? Nosaltres no. Encara que tenim informació de que dobla el sou del president del regne. Saben vostès quan guanyen els alts directius? Nosaltres no. Encara que tenim informació de que superen el sou del president del regne. Saben vostès quan guanyarà el proper director musical? Quant costarà el seu projecte? Nosaltres no, encara que hi ha veus que parlen de cinc vegades el sou del president del regne. No esta malament per temps de crisis.

Els nostres gestors, com la majoria de gestors que treballen amb diners públics, quan parlen de transparència, no es refereixen naturalment a la transparència de la seva gestió. Parlen de la seva transparència. Quan es miren al mirall. Es sabut que als fantasmes, vampirs àvids de sang i corruptes, els miralls no els hi retornen la presencia, tal com si fossin transparents.