ESTIMADO PEPITO GRILLO
SI TODO FUERA ESTÀTICO ¿ QUE DIRIA ?, OTRA VEZ LO MISMO.
SABEMOS QUE EXISTEN VARIAS FORMAS JÚRIDICAS DE CONSTITUIR UNA EMPRESA.
EN DERECHO MERCANTIL ,UNA ASOCIACION SIN ÀNIMO DE LUCRO , MUEVE DINERO Y POR ELLO
CON EL TIEMPO PUEDE CONVERSTIRSE LEGALMENTE EN LA FORMA JURIDICA
QUE DESEE SEGÚN SU PATRIMONIO Y SU CAPITAL .
LE QUIERO HABLAR DEL COOPERATIVISMO
HISTORICAMENTE LA SOCIEDAD COOPPERATIVA EN CATALUNYA TIENE
CÒMO FORMA JURÍDICA UN PESO INHERENTE Y ÚNICO EN EUROPA.
EL COOPERATIVISMO ES DE CUNA ROJA
CUANDO SE FORJÓ FUÈ EN CATALUNYA UNO DE LAS REGIONES DONDE SE DIÒ Y SE ESTABLECIÓ
CON ÉXITO Y ADEMÁS SE ENTIENDE COMO IDENTITAT DEL POBLE
ASI QUE EL SISTEMA COOPERATIVISTA ES UN SISTEMA DE AUTOGESTIÓN
QUE LA GENERALITAT LE TIENE CARIÑO.IGUAL QUE EL CARIÑO QUE LE TIENE AL ASOCIACIONISMO.
HACER MEMORIA HISTÓRICA Y RECORDAR LAS CAMPAÑAS BATALES CON EL
FERROCARRIL(? LOS TRABAJADORES SE AMOTINARON Y SE HICIERON AMOS
DE LA EMPRESA , EN SU LUCHA POR EVITAR EL CIERRE POR QUIEBRA FINANCIERA
EL COOPERATIVISMO FUNCIONÓ Y HA FUNCIONADO EN CATALUNYA.
HE ESTADO LEYENDO SUS QUEJAS SOBRE LOS GASTOS DE INVERSIÓN ,
SE NOTA QUE ESTÁN ENFADADOS.
AL VER LOS CARTELES ,Y LA DENUNCIA ,PIENSO EN LA ORGANIZACIÓN-
TENGO LA FIRME CREENCIA EN QUE UNA EMPRESA ES COMO UN SER VIVO.EN EL SENTIDO QUE NO DURA PARA SIEMPRE
TENGO LA CERTEZA DE QUE LA VIDA DE UNA EMPRESA ESTA SUJETA A PELIGROS
COMO LA ECONOMIA , LOS CAMBIOS POLÍTICOS ,LOS RIESGOS NATURALES ,
PERO PONGAMOS QUE HAY UN TERREMOTO Y SE CAE ABAJO EL EDIFICIO.
SE PODRIA PENSAR QUE YA NO TENEMOS EMPRESA.
HAY ALGO MÁS , LO QUE HACE QUE ALGO ASÍ NO PARE LAS COSAS.
Y ES LA BASE DE LA EMPRESA LA ORGANIZACIÓN Y LA IDEA.
EL SENTIDO Y LA ADMINISTRACION, LA EMPRESA EXISTE COMO IDEA
NO SOLO LE HACE FALTA EL EDIFICIO.
QUE ES UN EMPRESARIO DICOTOMICO?
LA DICOTOMIA ES LA DUDA , EL EMPRESARIO DICOTOMICO EN MARKETING
ES EL QUE SABIENDO QUE SUS TRABAJADORES ESTAN EN CONTACTO CON EL PRODUCTO
Y CON EL CLIENTE PUES AÑADEN A LA GESTIÓN SU OPINIÓN LA OPINIÓN DE SUS TRABAJADORES
PARA CUBRIR ASI LAS NECESIDADES QUE ÉL POR SI SOLO NO PUEDE DETECTAR
ENTONCES TAMBIEN PONE EN MANOS DEL TRABAJDOR LA OPTIMIZACIÓN DE BENEFICIOS.
LA CULLELL SE MARCHA .LEO QUE A RESTRINGIDO TODOS LOS GASTOS.
PARA SANEAR LAS ARCAS.TAMBIEN SE HA RETRIBUIDO UN TANTO POR ESO.
SI SE MARCHA SIN DEJAR DEUDAS DEL LICEO Y CON TODO, ALGUN BENEFICIO
ES UNA OLLA DE CHOCOLANTE CALIENTE PARA LOS TRABAJADORES, TIEMPO DE REFLEXIÓN
AUNQUE ESTA DIRECCION NO HA SIDO MUY DICOTOMICA
OS INVITO A LA REFLEXIÓN
EL SISTEMA COOPERATIVO ? TOMAR EL TIMON?
DONDE TODOS LOS TRABAJADORES SON A SU VEZ AMOS DE LA EMPRESA.
COMO SE PODRIA TORNAR LA ASSAMBLEA SI SU MESA EN VEZ DE SER ALARGADA Y LEJANA
FUERA REDONDA Y CERCANA, COMO LA MESA DEL REI ARTURO ,
IGUALES ANTE TODO , AL SERVICIO DE UNA MISMA CAUSA,
CUANTOS DE VOSOTROS PUEDE NEGAR QUE SUBIR EL TELÓN
ÉS ALGO INQUIETANTE
Y QUE FUERA LA VERDAD! FRIO! VA HA SER QUE NO!
MAS BIEN DESERTIZACIÓN , PERO ESO SÍ ,FUERA NO TIENEN LO QUE TIENE EL
GRAN TEATRO DEL LICEU ,
FUERA NO TIENEN ,UN PEPITO GRILLO TAN TRABAJADOR.
p.D.. SE SABE QUE DURANTE LA ÉPOCA DEL TRATADO DE MAASTRICH
DURANTE EL PROCESO DE NORMALIZACIÓN DE LA MONEDA UNICA
SE CATALOGARÓN LOS PAISES DE LA CE POR ESPECIALIZACIÓN POR PAISES
SIENDO ALEMANIA PRODUCTORA DE TECNOLOGIA, FRANCIA DE ENERGIA NUCLEAR I AGRICULTURA ITALIA TEXTIL I AGRICULTURA
Y ESPAÑA SERVICIOS Y TURISMO ASÍ QUE AL MERCADO CULTURAL LE QUEDA MUCHO CAMINO
SI VAMOS A SER EL PATIO DE RECREO DE MEDIA EUROPA.
La MESA REDONDA DEL REY ARTURO.
martes, 27 de mayo de 2008
Masa
Al fin de la batalla, y muerto el combatiente,
vino hacia él un hombre y le dijo: "No mueras, te amo tanto!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Se le acercaron dos y repitiéronle: "No nos dejes! ¡Valor! ¡Vuelve a la vida!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Acudieron a él veinte, cien, mil, quinientos mil,
clamando: "Tanto amor y no poder nada contra la muerte!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Le rodearon millones de individuos,
con un ruego común: "¡Quédate hermano!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Entonces, todos los hombres de la tierra le rodearon;
les vio el cadáver triste, emocionado;
incorporóse lentamente,
abrazó al primer hombre; echóse a andar.
(César Vallejo. España, aparta de mí este cáliz)
vino hacia él un hombre y le dijo: "No mueras, te amo tanto!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Se le acercaron dos y repitiéronle: "No nos dejes! ¡Valor! ¡Vuelve a la vida!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Acudieron a él veinte, cien, mil, quinientos mil,
clamando: "Tanto amor y no poder nada contra la muerte!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Le rodearon millones de individuos,
con un ruego común: "¡Quédate hermano!"
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Entonces, todos los hombres de la tierra le rodearon;
les vio el cadáver triste, emocionado;
incorporóse lentamente,
abrazó al primer hombre; echóse a andar.
(César Vallejo. España, aparta de mí este cáliz)
martes, 20 de mayo de 2008
Rosa de rositas .....i....... quina primavera.!!!!
La nostra inestimable ex directora general, es va acomiada dels companys i companyes del Comitè d’Empresa del Liceu.
Si.. No va ser la esperada reunió que els treballador de la Casa es mereixien.
Quan dic els treballadors no vull dir que hagués d’aparèixer en assemblea, que d’altra banda seria lo democràticament desitjable, si més no amb els seus representats legalment elegits . Això ja va quedar prou cobert a la seva entrada, ara fa tres anys; on perfectament tothom recorda, ens va manifestar el seu amor per la opera des de ben petita. El que no ens va dir aquell dia es que li van ensenyar que òpera són diners, i sembla ser que res més.
Quina llàstima . Perquè malgrat tenir organigrames que podem consultar fins i tot a la premsa, no els tenim actualitzats i detallats i els continuarem reclamant .
És un orgull, que m’emociona, veure com els meus companys/es van tira endavant la darrera estrena de la ERA CULLEL. Per la manca de manteniment i previsió la tecnologia va fallar i el teló va estar a punt de no pujar. Són ells, els gestors, que sanejant economies, realment sabotegen les produccions a tot nivell, els que han sortit derrotats i els hi recordem per que en siguin conscients.
Aquest cop els treballadors amb el nostre esforç ho hem pogut aconseguir . Però que no s’enganyi ningú , l’esforç humà no pot compensar les mancances que es produeixin en una maquinaria gegantina con la del teatre.
No s’entén, ni que sigui per eixugar els forats que ens va deixar el Sr. Caminal, l’abandonament que hi ha a l’escenari, és del tot injustificable , el risc que ens toca patir a tots pel que respecta a seguretat i qualitat en el treball i les condicions per desenvolupar-lo.
Però les bones maneres no van ser precisament l’entrada de tan eficient directora , com la que perdrem de vista.
No, lo primer que va deixar clar es que, LA SECCIÓ SINDICAL (sic) era injusta i l’havia fet enfadar. No ofès, ja que : “ ofèn qui pot i no qui vol “.
El nostre objectiu és i continuarà sent que ens doni respostes a les qüestions que se li han plantejat. Les seves respostes no es van limitar a divagar , eludir, si no que va aprofitar per desqualificar als companys/es més agressius o incisius, a l’hora que ens amenaçà a tots plegats dient que “a fora fa molt fred i la vida és dura”.
Certament el dia 9 de Maig diluviava però , no justifica, que amb amenaces emfatitzades per la climatologia, esperi que oblidem les nostres reivindicacions salarials, ni les millores en les condicions laborals i familiars.
Aquests son els nostres objectius: Millorar i modificar la qualitat de vida dels treballadors. Ha de saber Sra. Cullell que els seus atacs ens reafirmen i ens fan més forts. Ens treu de dubtes i sempre li agrairem.
D’altra banda també li hem de recordar, per que ho dugui allà on vagi, que ens va decebre i no desencisar , com pretenia corregir-nos (els de 62 en saben molt de català, oi? ). Ens sap greu dir-li que li han faltat dos anyets per aconseguir-ho, mala sort, deuen ser coses de la política. No?.
Ens agrada la nostra feina i l’encís no depèn de personatges com vostè. La màgia que fa amb els diners no té res a veure amb la de l’espectacle. És un altre esperit, que potser no ha arribat ni a ensumar (ho sentim de tot cor, i ho em patit, li ben assegurem).
També és cert que la decepció que s’ha produït amb el tracte rebut, a banda de les seves bones paraules i formalismes, ens deixa amb una alerta tensa i expectant en vers qui pugui substituir-la.
Vingui qui vingui ha de saber que, el crèdit que hi pogués haver per la gestió, de cara als treballadors l’ha exhaurit vostè. I això li hauria de deixar ben clar amb el “lligat i ben lligat”, que ens ha dit qué era com ho deixava tot.
La nostra inestimable ex directora general, es va acomiada dels companys i companyes del Comitè d’Empresa del Liceu.
Quan dic els treballadors no vull dir que hagués d’aparèixer en assemblea, que d’altra banda seria lo democràticament desitjable, si més no amb els seus representats legalment elegits . Això ja va quedar prou cobert a la seva entrada, ara fa tres anys; on perfectament tothom recorda, ens va manifestar el seu amor per la opera des de ben petita. El que no ens va dir aquell dia es que li van ensenyar que òpera són diners, i sembla ser que res més.
Quina llàstima . Perquè malgrat tenir organigrames que podem consultar fins i tot a la premsa, no els tenim actualitzats i detallats i els continuarem reclamant .
És un orgull, que m’emociona, veure com els meus companys/es van tira endavant la darrera estrena de la ERA CULLEL. Per la manca de manteniment i previsió la tecnologia va fallar i el teló va estar a punt de no pujar. Són ells, els gestors, que sanejant economies, realment sabotegen les produccions a tot nivell, els que han sortit derrotats i els hi recordem per que en siguin conscients.
Aquest cop els treballadors amb el nostre esforç ho hem pogut aconseguir . Però que no s’enganyi ningú , l’esforç humà no pot compensar les mancances que es produeixin en una maquinaria gegantina con la del teatre.
No s’entén, ni que sigui per eixugar els forats que ens va deixar el Sr. Caminal, l’abandonament que hi ha a l’escenari, és del tot injustificable , el risc que ens toca patir a tots pel que respecta a seguretat i qualitat en el treball i les condicions per desenvolupar-lo.
Però les bones maneres no van ser precisament l’entrada de tan eficient directora , com la que perdrem de vista.
No, lo primer que va deixar clar es que, LA SECCIÓ SINDICAL (sic) era injusta i l’havia fet enfadar. No ofès, ja que : “ ofèn qui pot i no qui vol “.
Realment sembla que hem pogut sense voler.
El nostre objectiu és i continuarà sent que ens doni respostes a les qüestions que se li han plantejat. Les seves respostes no es van limitar a divagar , eludir, si no que va aprofitar per desqualificar als companys/es més agressius o incisius, a l’hora que ens amenaçà a tots plegats dient que “a fora fa molt fred i la vida és dura”.
Certament el dia 9 de Maig diluviava però , no justifica, que amb amenaces emfatitzades per la climatologia, esperi que oblidem les nostres reivindicacions salarials, ni les millores en les condicions laborals i familiars.
Aquests son els nostres objectius: Millorar i modificar la qualitat de vida dels treballadors. Ha de saber Sra. Cullell que els seus atacs ens reafirmen i ens fan més forts. Ens treu de dubtes i sempre li agrairem.
D’altra banda també li hem de recordar, per que ho dugui allà on vagi, que ens va decebre i no desencisar , com pretenia corregir-nos (els de 62 en saben molt de català, oi? ). Ens sap greu dir-li que li han faltat dos anyets per aconseguir-ho, mala sort, deuen ser coses de la política. No?.
Ens agrada la nostra feina i l’encís no depèn de personatges com vostè. La màgia que fa amb els diners no té res a veure amb la de l’espectacle. És un altre esperit, que potser no ha arribat ni a ensumar (ho sentim de tot cor, i ho em patit, li ben assegurem).
També és cert que la decepció que s’ha produït amb el tracte rebut, a banda de les seves bones paraules i formalismes, ens deixa amb una alerta tensa i expectant en vers qui pugui substituir-la.
Vingui qui vingui ha de saber que, el crèdit que hi pogués haver per la gestió, de cara als treballadors l’ha exhaurit vostè. I això li hauria de deixar ben clar amb el “lligat i ben lligat”, que ens ha dit qué era com ho deixava tot.
jueves, 15 de mayo de 2008
Más sobre vestuario...
Hola Pep!
Jo també et felicito per participar en aquesta iniciativa i compartir les dubtes amb tothom.Entre tots es poden fer moltes coses.
Veig que tens dubtes sobre la normativa de l´ús de l´uniforme de treball i crec que et puc ajudar amb alguna informació més. La teva crítica està molt acertada quan parles dels dies de funció. Caracterització i Sastrería, de fet, són els únics departaments tècnics del teatre que sempre han costumitzat o, simplement, han prescindit de l´uniforme (tenim vàries anècdotes divertides sobre companys nostres en aquest tema, no és d´ara). Per part dels nostres caps hi han hagut varis intents (sempre criticats, és clar) per recordar la obligació d´usar l´uniforme i sé que a Caracterització també ho han intentat. Però, per alguna raó o raons, no ho han aconseguit.Per la teva informació, la Cristina ens fa donar bambes i no botes de puntera a les assistències nostres al.legant que "no sé d´on em tret que per nosaltres és obligatori dur botes de seguretat". O, per posar-te un altre exemple,no creus que aquesta uniformitat es tindría que reinventar per adequar-la a les necessitats de cada col.lectiu? De tota manera, tots som majors d´edat i, no pateixis que,si aquesta treballadora de botes amb puntera i taló alt li cau a l´escenari quelcom al peu, el teatre no es farà càrreg de la pròtesi per no haber portat puntera de ferro.
El tema menys acertat ha estat el del torn del matí. Però més que explicar´t-ho esperaré que et toquin dos mesos de matins i així ho entendràs (com moooooltes altres coses, t´ho ben asseguro). Ara bé, el més lleig que has fet és criticar una cosa que tu també fas. Crec que, com jo, els pantalons de l´uniforme et són molt incòmodes. I tens sort perquè a mi, també m´ho sembla l´armilla que porto molt a disgust. I SI, ho confesso: els dies que no baixo a escenari i em quedo a la sastreria, no em poso res més que la samarreta(efectivament, per no suar la meva).
En definitiva, falla el departament de seguretat i riscos laborals per deixar treballar a l´escenari "models de passarel.la", els caps per no trobar una solució i, com sempre, donar la normativa i la informació correcte i nosatres per no informar-nos bé i voler "personalitzar" continuament la nostar feina. No creus?
Una abraçada.
Glòria
Jo també et felicito per participar en aquesta iniciativa i compartir les dubtes amb tothom.Entre tots es poden fer moltes coses.
Veig que tens dubtes sobre la normativa de l´ús de l´uniforme de treball i crec que et puc ajudar amb alguna informació més. La teva crítica està molt acertada quan parles dels dies de funció. Caracterització i Sastrería, de fet, són els únics departaments tècnics del teatre que sempre han costumitzat o, simplement, han prescindit de l´uniforme (tenim vàries anècdotes divertides sobre companys nostres en aquest tema, no és d´ara). Per part dels nostres caps hi han hagut varis intents (sempre criticats, és clar) per recordar la obligació d´usar l´uniforme i sé que a Caracterització també ho han intentat. Però, per alguna raó o raons, no ho han aconseguit.Per la teva informació, la Cristina ens fa donar bambes i no botes de puntera a les assistències nostres al.legant que "no sé d´on em tret que per nosaltres és obligatori dur botes de seguretat". O, per posar-te un altre exemple,no creus que aquesta uniformitat es tindría que reinventar per adequar-la a les necessitats de cada col.lectiu? De tota manera, tots som majors d´edat i, no pateixis que,si aquesta treballadora de botes amb puntera i taló alt li cau a l´escenari quelcom al peu, el teatre no es farà càrreg de la pròtesi per no haber portat puntera de ferro.
El tema menys acertat ha estat el del torn del matí. Però més que explicar´t-ho esperaré que et toquin dos mesos de matins i així ho entendràs (com moooooltes altres coses, t´ho ben asseguro). Ara bé, el més lleig que has fet és criticar una cosa que tu també fas. Crec que, com jo, els pantalons de l´uniforme et són molt incòmodes. I tens sort perquè a mi, també m´ho sembla l´armilla que porto molt a disgust. I SI, ho confesso: els dies que no baixo a escenari i em quedo a la sastreria, no em poso res més que la samarreta(efectivament, per no suar la meva).
En definitiva, falla el departament de seguretat i riscos laborals per deixar treballar a l´escenari "models de passarel.la", els caps per no trobar una solució i, com sempre, donar la normativa i la informació correcte i nosatres per no informar-nos bé i voler "personalitzar" continuament la nostar feina. No creus?
Una abraçada.
Glòria
miércoles, 7 de mayo de 2008
señora
La señora
Parece ser que Rosa Cullell, se ha ofendido por el cartel que rula por las paredes del Liceu.Le ofende que justo ahora que se va, se denuncien verdades que van saliendo a la luz y ya se sabe, quien se pica, ajos come; o sea si se ofende, por algo será.
Se ha pasado estos años en su burbuja de cristal rodeada solo de sus más íntimos colaboradores olvidándose por completo de que, lo que realmente hace que esto funcione, son l@s más de 400 trabajador@s que estamos en la parte de abajo de la pirámide, y no ya por la incapacidad manifiesta de sus altos directivos sino porque es de lógica que si l@s trabajadores no tiran, la cosa no funciona.
Tiene la señora, ese concepto tan burgués de que, sin los "amos", es imposible que la plebe lleve a cabo su trabajo. Se siente además tan alta en el escalafón que, para vernos, necesitaría un potente telescopio (o quizás microscopio) que no se va a molestar en usar.
Pero de repente, hay algo que se mueve, le molesta y teme por su salud política así que se tiene que poner el traje de faena, mascarilla y demás utensilios para no contaminarse y acercarse a tratar con esos, hasta ahora invisibles para ella, personajes que la "amenazan".¿De dónde sale esta purria? se pregunta, les pregunta a sus filtros que hasta ahora la habían liberado de tan desagradable vista.Pues señora, somos nosotr@s, los trabajador@s del ¿Gran? Teatre del Liceu que estamos indignados por esa gestión que se ha hecho, por las presiones que recibimos, por el ninguneo con el que se nos trata, por las recompensas admeritam a quien más gana y menos merece (¿no se les podría compensar con el famoso sueldo emocional?
Se vanagloria la señora de haber cogido el teatro con un déficit importante y de dejarlo incluso con beneficios, lo que no explica es a costa de que y de quien. Eso ha sido a costa de no invertir en el mantenimiento del teatro, de no invertir en aumentar las infraestructuras como estaba previsto cuando se abrió de nuevo el teatro, de no invertir en formación con el dinero destinado a ello y a costa de no cubrir las plazas vacantes acordadas, de contratar con contratos basura (legales, eso sí) a oficiales de 3ª que ya no existen en nuestra profesión, de no acordar un aumento de sueldo en el pasado convenio después de muchos años de perder poder adquisitivo.
No parece que sea para vanagloriarse (si en casa estamos todo el mes sin comer seguro que también ahorramos dinero) pero bueno, allá cada cual con su conciencia, para la cual, no hay varemos definidos por lo que no dudo que estará tranquila a ese nivel.
A todo esto, el comité ha hecho un trabajo importante para tratar de tener conversaciones y explicar las inquietudes de l@s trabajador@s, pero ha sido baldío y además de la frustración por no conseguir una interpelación ágil, de no conseguir documentación que repetidamente se le ha pedido, de encontrase siempre con palos entre las ruedas, de sentirse ignorados en fin; está también la frustración de que todo este trabajo no llega al resto de compañer@s y algun@s tienen la impresión de que no se trabaja lo suficiente.
Que sigan rulando los carteles y lo que haga falta.
Salud y libertad
Parece ser que Rosa Cullell, se ha ofendido por el cartel que rula por las paredes del Liceu.Le ofende que justo ahora que se va, se denuncien verdades que van saliendo a la luz y ya se sabe, quien se pica, ajos come; o sea si se ofende, por algo será.
Se ha pasado estos años en su burbuja de cristal rodeada solo de sus más íntimos colaboradores olvidándose por completo de que, lo que realmente hace que esto funcione, son l@s más de 400 trabajador@s que estamos en la parte de abajo de la pirámide, y no ya por la incapacidad manifiesta de sus altos directivos sino porque es de lógica que si l@s trabajadores no tiran, la cosa no funciona.
Tiene la señora, ese concepto tan burgués de que, sin los "amos", es imposible que la plebe lleve a cabo su trabajo. Se siente además tan alta en el escalafón que, para vernos, necesitaría un potente telescopio (o quizás microscopio) que no se va a molestar en usar.
Pero de repente, hay algo que se mueve, le molesta y teme por su salud política así que se tiene que poner el traje de faena, mascarilla y demás utensilios para no contaminarse y acercarse a tratar con esos, hasta ahora invisibles para ella, personajes que la "amenazan".¿De dónde sale esta purria? se pregunta, les pregunta a sus filtros que hasta ahora la habían liberado de tan desagradable vista.Pues señora, somos nosotr@s, los trabajador@s del ¿Gran? Teatre del Liceu que estamos indignados por esa gestión que se ha hecho, por las presiones que recibimos, por el ninguneo con el que se nos trata, por las recompensas admeritam a quien más gana y menos merece (¿no se les podría compensar con el famoso sueldo emocional?
Se vanagloria la señora de haber cogido el teatro con un déficit importante y de dejarlo incluso con beneficios, lo que no explica es a costa de que y de quien. Eso ha sido a costa de no invertir en el mantenimiento del teatro, de no invertir en aumentar las infraestructuras como estaba previsto cuando se abrió de nuevo el teatro, de no invertir en formación con el dinero destinado a ello y a costa de no cubrir las plazas vacantes acordadas, de contratar con contratos basura (legales, eso sí) a oficiales de 3ª que ya no existen en nuestra profesión, de no acordar un aumento de sueldo en el pasado convenio después de muchos años de perder poder adquisitivo.
No parece que sea para vanagloriarse (si en casa estamos todo el mes sin comer seguro que también ahorramos dinero) pero bueno, allá cada cual con su conciencia, para la cual, no hay varemos definidos por lo que no dudo que estará tranquila a ese nivel.
A todo esto, el comité ha hecho un trabajo importante para tratar de tener conversaciones y explicar las inquietudes de l@s trabajador@s, pero ha sido baldío y además de la frustración por no conseguir una interpelación ágil, de no conseguir documentación que repetidamente se le ha pedido, de encontrase siempre con palos entre las ruedas, de sentirse ignorados en fin; está también la frustración de que todo este trabajo no llega al resto de compañer@s y algun@s tienen la impresión de que no se trabaja lo suficiente.
Que sigan rulando los carteles y lo que haga falta.
Salud y libertad
Suscribirse a:
Entradas (Atom)