Las Medidas de Marcarell del Liceu

Cada any ens volen sorprendre amb alguna definició imposada amb calçador.

L'any passat vam trobar aquella PROPOSTA DE NOUS HORITZONTS EN LA FORMA D'ORGANITZAR EL TREBALL. Tot cap el mateix sentit: Implantar, imposar aquella plataforma de conveni col·lectiu que estava farcida de text en vermell (els afegits o modificacions de l'empresa)

La fornada d'aquest any (Informació sobre les mesures adoptades per l'ajustament del pressupost de la temporada 11-12 del GTL) ve més calenta, cremada o cremant, com vulgueu. Arriba a titul d'informació i implica que: no hi ha res a dir o tractar.

Ens a agafat el toro i el Dir general s'ho estava mirant des de la barrera. Am previsors així millor que reclamem l'autogestió (comença a no se broma).

El cas és que van forts i l'única manera de contrarestar una força, és aplicar una de més gran i contraria. (tret dels apunt del insti.)

Tenen, aquesta Direcció, la poca consideració de malmetre una temporada (amputar, escapçar, com vulgueu dir-li) per amagar la pèssima gestió que  han fet i fan.

Esperen, per variar; que tot l'esforç o sacrifici el fem els assalariats/des (també enganyant al abonats..sembla...). I ells? Que fan res? Com s'esforcen? Quins seran els seus sacrificis? El Cap de Mecenatge saltara, o ens farà saltar a tots? 
 

El responsable de tot el tinglado, ja ha dit que ho desmentira, però, afirma: que per molt que els del Real diguin el que diuen, sobre mecenatge, no pot ser i no s'ho creu. En definitiva: Per el Sr.? Marco el Boletin Oficial del Estado menteix, com ell mateix ( afortunadament no li a fet la culpa al anticatalanisme de ningú o la flexibilitat laboral).

Al comitè li han donat uns números que no quadren (tot i que eren números grossos i això s'ajusta com sigui). Però grinyola de valent.

Ja no és que vulguin fer-nos pagar la mala gestió (podem arribar a pensar,  que és deliberadament dolenta): És que tenen un model, més que qüestionable, que volen aplicar de totes totes i que afecta a la major part de la plantilla.

El cas és que el model que no volen concretar, però sempre tenen com a referen i especialment pels cossos artístics; ni l'explica el mestre Pons (a l'octubre ja dirà, segons Joan Matabosch), ni el tracta sense embussos RRHH. Però la flaira (esclat periodístic de El Mundo, dia 13 de gener, que es va confirmant amb els fets) diu que al setembre ERO d'extinció.

Que ningú miri cap a l'altre costat.Va per tothom.
Qui es lliuri aquesta vegada... Ho podrà fer a la següent?.

Perquè: si no els hi parem els peus, des de dins, ells no volen parar. I menys amb l'incentiu que ve de fora.

 Algú s'havia oblidat del, perillós conseller de cultura, Ferran Mascarell (el privatitzador)?

El ERO que volen aplicar és vergonyós, no tant sols, pels treballadors, que també ho és (hi ha milers que ho sofreixen i és una putada); sinó per la imatge i prestigi d'una institució emblemàtica com és el Liceu i que la estan dilapidant per amagar la seva incompetència.

No calen detalls, totes les que hi treballem a la casa sabem que hi ha. Sabem que es cou i que s'ha cuit. En va ple.
 

Però compte, que si el seu objectiu és desballestar aquest teatre, si més no pel que fa referència a les plantilles, pot ser no son tan incompetents. Seran destralers, però ja han parat la guillotina.

Les nostres respostes com a treballadors i treballadores faran que rodin els seus caps o els nostres.

La unió ens fa forts. Els nostres llocs de treball i el Liceu mereixen que els hi plantem cara.

Sumant per créixer

conjunció de forces,
conjunció d'interessos.

Que la unió fa la força no es qüestionable. Ho fa física i políticament. La representació unitària és el Comitè d'Empresa.

Que les parts fan un tot, amb l'adició de particularitats i disciplines diverses, per produir i materialitzar en el nostre cas, allò immaterial, els sentits i els sentiments. I tot el que cal per representar, il·lustrar, mostrar, documentar, difondre i fomentar. Que som la part assalariada i no fem el tot (hi ha el public, les escoles...) és tan cert com que perdem poder adquisitiu dia a dia i als usuaris els hi pugen l'abonament i les entrades.

Som valedors de l'herència cultural i històrica, en el nostre cas parlem de repertori de models de Teatre d'Òpera.., però també hem de ser generadors i potenciadors de noves formes creatives i maneres de fer. En la mesura que ens ho podem permetre hem d'estudiar fer l' esforços en aquest sentit. És pot parlar i equilibrar les programacions, o desequilibrar-les, depenent de les referències i preferències de cadascú.

La gestió econòmica és important, vital, i la tenim molt present. L'artística és més delicada, més subjectiva, més arriscada i sempre una inversió i visió de futur. Però, son del tot lligades i és on els plans de viabilitat, fulls de ruta o com el vulguem dir, es fan imprescindibles. I la participació i implicació de la plantilla ineludible.

Si hi ha un nou model, especialment pel que pertoca a la vessant artística amb l'arribada del Mestre Pons, perquè no ho volen parlar i concretant en termes laborals allò que, col·lateralment a l'aplicació artística de gerència musical, sembla necessiten acondicionar o adaptar per la seva implantació i aplicació?

Ells ho saben i tots podem intuir-ho. És el que ens fa esta en guàrdia i alerta.

Amb els temps que corren les prioritats son les que son, i a la posada en escena, que és el que fem al Liceu entre tots i totes, li cal definir l'interès i conveniència de les diverses alternatives. La que ens temem que pot optar la Direcció no sembla que contempli aspectes ni humans ni humanístics. És trist, però ens ho han demostrat per activa i per passiva.

Ningú millor que les que treballem per saber que no estem explotant els nostres recursos. Fem viatjar el nostre patrimoni, girem com gent de teatre i artistes que som. No? Adaptem i adaptem-nos. Partim del diàleg i la negociació. Produïm i exportem òpera i sarsuela si cal . Exportem cultura com dictamina el Excel·lentíssim Sr. Conseller de Cultura i Llengua del Govern de la Generalitat de Catalunya a les seves diatribes. Però no ens vulguem dedica al Rock&Roll, si us plau.

El mandat de Ferran Mascarell, que sembla ser el veritable valedor del inefable Dr. Gen. J.F. Marco, és ben pal·les: els seus pressupostos a cultura i les noticies de premsa son un indiscutible programa de privatització de les institucions culturals. El Gran teatre del Liceu és una d'aquestes i un objectiu d'intervenció dràstica. Algú ho dubte? Algú pensa que ell, o el col·lectiu al que pertany, està salvat de la guillotina que estan muntant? Que no es pot externalitzar? Que no es pot deslocalitzar? Que no es pot despenjar sou i programacions? Qui pensa que tindrà, ell, el seu col·lectiu, o part d'ell, cap salconduit?

El treballadors/es tenim clares i disposades les alternatives. Reconeixem i posem en valor, les característiques particulars de disposar de una plantilla estable que ens cal per fer les òperes, amb un bon marc regulador de relació laboral. El conveni col·lectiu. Tot allò que no passi per aquí, pel conveni i el Comitè d'Empresa, és paper mullat, pa per avui i fam per damà. És divisió i afebliment. És extinció, per nosaltres i pel propi Liceu.

Siguem objectius: el mal, que sens dubte, farà a cada família una possible regulació, no es comparable al atemptat que suposaria una supressió de títols, dins d'aquesta temporada, pel prestigi que ens pugui queda al Liceu (malgrat la destructiva gestió, no cal recordar com hem començat la temporada).

Una cosa està clara i és evident: que la figura del Director general és prescindible (ja comencem a estalviar). Que ningú, que treballa i treballi, és prescindible (aquí també hi ha per estalviar, aquí cal tothom que hi treballa, que no tothom que cobra, que quedi clar el matís) i que la estabilitat de les plantilles és la millor garantia de cercar i mantenir l'excel·lència d'una activitat, que en el seu conjunt genera màgia. Que hem de lluitar per fer-la (que ens deixin fer-la ) amb il·lusió i benestar. De la millor manera.

Som un model únic? Pot ser sí, però que ens demostrin en que no funciona. Son ells, amb una pèssima gestió, els que estan insistint en que no funciona i posar tots el pals a les rodes en l'intent de fer creure el que no és. Calen les persones per fer la feina.

La disposició del Comitè d'Empresa per abordar les solucions, que no passen en cap cas pels tan recurrents i poc imaginatius Nous Horitzons amb que ens pretén subjugar l'empresa, es absoluta i integral. L'organigrama pot ballar tant com vulguin. Ja s'ha apuntat que, pel que respecta al Liceu, un que no fa la feina i és absolutament prescindible (com ho va estar al TNC, Orquestra de Granada, INAEM i per allà on ha passat) és el Dir. General i per descomptat el seu mega salari i magalomania. Del seus directius de confiança o desconfiança, en farem figues d'un altre paner. Parlant de balls, Mecenatge i explotació.....que passa amb tanta milonga, quants genis més s'han de recol·locar perquè quelcom funcioni. No serà deliberat tot el que esta passant? Vull dir: el que no esta passat, perquè ens entenguem.

Qui esta perdent patrocini i mecenatge? Que més s'ha de fer en aquest sector, a banda d'esperar que el mecenatge (via llei, sembla) caigui com un manà des de el cel. D'altres en el mateix context ho fan. Vés per on!
Fonamentem, en la legalitat, el dret, l'ètica i l'odontologia, la proposta del nostre diàleg i la nostra entesa (malgrat els polítics i les seves lleis ens deteriorin l'existència) haurem avançat molt.

Respectar aquestes premisses és per on l'empresa ha de començar a entendre i plantejar el diàleg que permeti la veritable negociació i l'acord d'un conveni que comprengui tota l'activitat i els actor de la mateixa, recuperant fins i tot les externalitzacions que ni estalvien, ni optimitzen l'activitat.

Si algú vol anar pel seu compte, sigui empresa o treballador, s'equivoca de totes totes.

Salut i autogestió (un estat elevat de consciencia i organització)

(Real Academia Española, Diccionario) sinvergüenza. 1. adj. Pícaro, bribón. 2. adj. Dicho de una persona: Que comete actos ilegales en provecho propio, o que incurre en inmoralidades.

Sinvergüenzas!!

En el Liceu se están cosechando ciertas comprensiones y apoyos. Se alzan voces, que no porque debieran estar calladas, o tener cosas de que callar; no dejan de ser bien venidas, arropando así, las quejas y clamores del Comité de Empresa.

La complejidad del producto cultural se transmite a todos los niveles. En la gestión (el avatar económico-político-cultural) es evidente que no lo ha superado nada bien JF. Marco. Es normal que se le amotine la tripulación. No vamos a buen puerto y para colmo con la mala prensa que están adquiriendo los capitanes de crucero. Este ya no sabemos si se cae y precipita a los botes salvavidas o lanza a sus contramaestres más fieles a los tiburones (igual Tarragó va de delfín..?).

Los emplead@s se les pretende mermar, muchísimo más de lo ya conseguido hasta ahora, en salarios y derechos. A los abonados directamente se les sopla la cartera (será la moda de de Guindo y sumo Sr. ministro). Indignante. Casi tan indignante como tantas cosas que indignan extramuros de este Gran Coliseo.

Hipotecados por las malas herencias, con menosprecio por las condiciones y salud en nuestros puestos de trabajo (la responsabilidad está siempre bien arriba), los proyectos educativos que no salen o no entran, pero lo cierto es que se desvanecen. Y esa complejidad se traduce en entumecimiento de reacción, pues somos un todo muy diverso, muy rico, pero de dificultosa coordinación y movilidad. Con un ombligo más grande que las tripas de la Grand Macabre (La Claudia para los allegados) que, atascadas en los torniquetes de la entrada, no nos permiten ver lo que hay fuera, o por lo menos relacionarlo con nuestras entrañas. Afortunadamente saldremos próximamente como trabajador@s del teatro, pero no muy lejos. Lo suficiente para contactar con los usuarios, los abonados, los sensibles al producto en que trabajamos, los críticos y especialistas. Pero hay mucho más.

La educación y la salud están en un equilibrio presupuestario, que es una ofensa a la ciudadanía y no valen los sistemas liberales, para pudientes, como remedio (estos cada vez serán menos, los pudientes, no lo que nos venden). Todos queríamos ser rey o príncipe, reina o princesa, pero quién se acuerda de los siervos y los esclavos (ellos son la mayoría).

El teatro, la música, el canto y la plástica escénica, se encuentran en un todo que llamamos Ópera. Somos parte de la cultura y la cultura es la tercera humillación que está sufriendo la sociedad. La salud de la sociedad se refleja en la actividad cultural y su calidad. Por supuesto, igual que la sanidad cuida de la salud para las personas y la educación o planes formativos garantizan la salud para las futuras generaciones. Nada de todo esto parece que se contemple, en su esencia, ni en la política de los gobernantes, ni mucho menos en la torpeza e insensibilidad de nuestros directivos.

Sí, somos espectáculo ¿Pero solo eso, espectáculo a secas? Lamentablemente entre los realizadores del producto, en cualquiera de los colectivos del teatro, esta idea también prevalece. Estos son los deberes que, también desde la parte social, se han de madurar. En caso contrario, se comprende que con números, sin armonizarlos, justifiquen la conveniencia o no de esta o aquella nómina. Si solo pensamos en ella, en la nomina... Hay que defender todos los puestos de trabajo que están haciendo que la nave vaya. Los puestos tienen un coste, la actividad tiene un valor, el esfuerzo tiene un precio y si el capitán no lo quiere entender que salte del barco. Total hacerlo naufragar ya lo tiene medio conseguido.

Autocrítica para expiar indolencias, prejuicios e insolidaridades. Pues necesitamos apertura de miras, solidaridad y criterio. Y aquí tendríamos un buen fundamento para cualquier dialogo.

Este almirantazgo de mal intencionados, amigos del engaño y la dilación (picaros, bribones), infractores de diversas normas legales y ya no digamos las éticas (2ª acepción del encabezado):

Son unos Sinvergüenzas!!

Jordi Tarragó acaba de comunicar (19/1/2012)al Presidente del comité de Empresa que el muy...Director General Sr.Marco les convoca el día 1 de febrero para informarles del análisis de la situación económica y de las medidas que habría que tomar.

EL DOMINGO 22 TODOS a las 17h. En la entrada del liceu para mostrar NUESTRO RECHAZO AL DESPRECIO POR el teatro y sus emplead@s que demuestran estos SINVERGÜENZAS. Son un peligro para NUESTROS PUESTOS DE TRABAJO, para LA CULTURA y LA SOCIEDAD en general. Son los tecnócratas de la gestión cultural

Medios y medidas

Mienten como bellacos !!

Los trabajadores y trabajadoras del Gran Teatre del Liceu de Barcelona en defensa del activo cultural que representa la institución donde trabajamos nos vemos obligados a aclarar y denunciar una serie de hechos y afirmaciones que no se corresponden con la realidad:

Los representantes de los trabajadores, no hemos tenido información alguna sobre las medidas que desde la prensa se anuncian. Sin embargo es notoria la orientación que anuncian estas medidas, que a nuestro entender no tienen otra finalidad que desmantelar el Teatro tal como lo conocemos y entendemos.

Las medidas adoptadas que, con buen criterio y disposición, se pactaron para esta temporada debían ser suficiente sacrificio para una plantilla que sufrió un 5% de rebaja salarial desde el verano de 2010 y ya arrastraba una congelación del IPC desde el año 2008. No es cierto que se le hayan pagado a nadie unas vacaciones extras, en el mes de septiembre (reiteradamente la empresa lo afirma así). Ese mes se está recuperando a lo largo del presente calendario. Afirmar lo contrario es intoxicar la opinión pública con espurias intenciones.

Si que nos parece relevante que donde el Teatro Real avanza (Mecenazgo, explotación, ventas, etc.) el Liceu pincha reiteradamente. Que mientras desde 2010 hay un de goteo de despidos que superan el 15% de la plantilla, los cargos de responsabilidad o gestión se duplican (sin justificación aceptable) y casualmente en los niveles más altos del organigrama. Que la más que cuestionable transparencia y cumplimiento de las obligaciones legales, para con los trabajadores y sus representantes legítimos, nos tiene sumidos en la más absoluta ignorancia. Que no solo queremos poner de manifiesto la mala gestión de los recursos, sino la indiscutible mala manera de proceder y lo execrable que resultan sus maneras para con una plantilla que es la verdadera artífice, y a la que agradecer que se alce y como se alza el telón cada función del Liceu.

Esta dirección general y sus directivos ejecutores no están capacitados para reconocer los esfuerzos de la plantilla del Gran Teatre del Liceu.

Es muy triste denunciar esta situación, pero más triste es mentir.

Y esta dirección MIENTE

no olvidamos...

Hace 34 años..

El Caso Scala fue el proceso judicial desatado a raíz de un incendio provocado en la sala de fiestas Scala de Barcelona el 15 de enero de 1978 que resultó con la muerte de cuatro personas y en el que se intentó inculpar a las organizaciones anarquistas CNT y FAI.

Los hechos

Durante la mañana de aquel domingo 15 de enero de 1978 se celebró en Barcelona una manifestación autorizada convocada por la CNT a la que asistieron unas 15.000 personas. Los cenetistas se oponían a los Pactos de la Moncloa al considerarlos un pacto social entre las fuerzas políticas y los sindicatos más representativos, que perjudicaban a la clase obrera. Acabada la manifestación, hacia las 13:15 horas del mediodía, un grupo de jóvenes lanzaron diversos cócteles molotov contra la fachada de piedra de la sala de fiestas Scala Barcelona. Según la policía este acto provocaría el incendio y posterior derrumbamiento de todo el edificio, causando la muerte de cuatro trabajadores –Ramón Egea, Juan López, Diego Montoro y Bernabé Bravo-, paradójicamente afiliados a la CNT, que se encontraban en el local en aquellos momentos.
Los medios especularon sobre la autoría del ataque, achacándolo unos a asesinos comunes, otros a asuntos relacionados con la sala de fiestas e incluso se establecieron relaciones con una campaña a favor de la libertad de expresión en apoyo de Albert Boadella. Finalmente el martes 17, un comunicado de la Policía informó de la detención de los autores del atentado, quienes fueron relacionados con el sindicato anarquista CNT.

Un comando de la FAI (Federación Anarquista Ibérica), integrado por tres sujetos en cuyo poder se ha hallado asimismo documentación que les acredita como afiliados a la central sindical CNT ha sido autor, según la Jefatura de Policia de Barcelona, del atentado contra el restaurante-espectáculo Scala.

Agencia Pyresa

Caso Scala: terrorismo de Estado .avi

Fragmento del programa documental de RTVE Redes 439 "Se hace un terrorista". Frente a las construcciones simplificadoras "oficiales" (por llamarlas de alguna manera), propone un verdadero ejercicio de "memoria histórica", remontándose hacia el siglo pasado desde un episodio tan reciente como el atentado contra la sala de fiestas Scala durante la Transición española. De plena actualidad, con siniestras proyecciones en el presente.

Caso Scala: un montaje policial contra el anarquismo.

Pocas horas después de la primera manifestación legal de la CNT, tras la dictadura franquista, que reunió a decenas de miles de militantes anarquistas en Barcelona, un atentado contra la popular sala de fiestas barcelonesa, Scala, acaba con la vida de dos trabajadores.

Pocos años después, se demostró que el atentado fue perpetrado por la propia policía española y el ejército, para desprestigiar a la organización sindical anarquista CNT.

   ..no olvidamos... no olvidemos!!