Carta als politics

Ens agradaria explicar els esdeveniments sobrevinguts en aquets darrers anys i les preocupacions que com a treballadors i ciutadans tenim al Gran Teatre del Liceu.

Primer de tot em de tenir en comte el caràcter eminentment públic de la nostra institució. De fet, va ser el principal argument dels gestors de la fundació quant ens van reduir el 5 % del sou al any 2010 i en veritat, si no fos per les aportacions públiques no seria possible fer la nostra activitat i per tant, tenir ingressos per venda d’entrades, mecenatge i lloguer del espai. Es aquest caràcter públic el que volem destacar ja sigui per la vesant de la transparència deguda quan es gestionen els diners de tots, com per la vesant de apropar la cultura a tothom. La reducció del 5% l’hem pogut constatar a les nostres pròpies carns. El descompte del 7% s’ha convertit en una qüestió de fe. Mai em tingut res que acrediti aquest fet, de la mateixa manera que mai hem pogut contrastar les veus que asseguren que el director general s’ha augmentat el seu sou en dues ocasions des de que ha arribat. Però això es una cosa que sense dubte vosaltres coneixereu.

Desprès del incendi del 1994, les institucions i part de la població barcelonina que considera el Liceu com a un dels pilars de la cultura catalana, es van mobilitzar per reconstruir el teatre i de fer-ho per fi de tots.

Es va reconstruir si, però no va ser de tots. Masses interessos, massa poder de la classe dominant catalana per permetre-ho. El esforç va ser comú però el resultat va ser que l’accés no sigui a l’abast de tothom. Els preus de les butaques mes privilegiades no son populars, l’accés al cercle del Liceu no es popular, centenars de antics propietaris encara tenen privilegis envers l’ institució, mecenes teòricament desinteressats tenen poder de decisió en els òrgans directius. De veritat es de tots?

La direcció de les hores va fer una gran feina però el cost va ser molt elevat i encara l’estem pagant. No parlem del cost econòmic, que també, sinó del preu que comporta demanar ajuda als amics de partit o de negocis. Despeses de vagades exagerades, compromisos varis per col•locar al nen o la nena, al germà o a l’amic. Compromisos comercials amb aquesta o aquella empresa.

Eren temps on hi havia diners i es feien inversions de tota mena però que van comprometre el fet de que el Liceu ja no fos de tots. Era d’uns. Els altres s’havien de conformar amb el quart o cinquè pis. Hem de reconèixer que també els treballadors ens vam deixar obnubilar per una pau social on no hi havia grans problemes. Treballàvem i percebíem els nostres sous.

De mica en mica, la crisis s’apropava i els diners començaven a no ser tan abundants. Es per això que la directiva següent, va intentar arribar a eixugar el dèficit que malgrat tot s’havia creat. Per assolir-lo, es va decidir aturar las inversions en infraestructures tan necessàries per el bon funcionament del teatre i, aprofitant l’èxit, es van repartir beneficis per objectius assolits.

Finalment, arriba aquesta direcció amb un plantejament aparentment nou ja que ara, el problema no es el tipus de programació extremadament car per els temps que corren ni la mala gestió que fa minvar el ingressos propis a mes de la reducció d’ingressos de les institucions públiques, ara el problema es la massa salarial. Però no la creada per alts càrrecs, a vegades doblats, o per la contractació erràtica i errada de professionals que haurien de propiciar un augment dels ingressos privats. No per l’augment significatiu de nous càrrecs i de caps de tota mena. No, el problema es de la massa salarial dels de sempre, els treballadors.

Es podria entendre encara que no compartir, que la generalitat hagi decidit deduir una suma important de diners destinats inicialment al Liceu. Allò que no s’entén es que altres teatres de la cuitat augmenten les seves vendes de localitats i altres teatres de la nació de similars característiques del nostre mantinguin encara que no augmentin, els ingressos per mecenatge i que la gestió del Liceu hagi perdut dos milions dos cent mil euros.

Tot i així, els treballadors, conscients del prejudici que tindria per a la institució tancar encara dos mesos mes el teatre proposen alternatives des de el primer dia, entre altres, el préstec dels seus salaris per pal•liar el milió i mig de la generalitat. L’empresa ignora el crit dels treballadors i no accepta res que no sigui l’ ERO. Finalment i com a única alternativa de fer seure als gestors amb els representants dels treballadors per tal d’afrontar definitivament el problema, es convoca una vaga. L’autoritat laboral obliga per tant a seure les dues parts i allò que era inevitable absolutament, l’ ERO, es retira en tres dies de converses i en les mateixes condicions proposades per els treballadors des de el primer dia.

Arribem doncs a la conclusió de que darrera el ERO, n’hi havia interessos que desconeixem i que no calia arribar tant lluny desbaratant part de la temporada i del prestigi del teatre. La conclusió es que s’ha fet una gestió molt deficient no ja de aquesta crisis si no de la previsió de la disminució de fons públics que era i encara es mes que evident.

Com hem dit, vam signar un pacte on totes dues parts agafàvem compromisos, la part social renunciava a la paga d’estiu i a un percentatge del sou fins a arribar a la xifra pactada, es comprometia a fer un ulterior esforç de flexibilització per afrontar la incerta resta de la temporada i ens comprometíem a fer un esforç per tal de aconseguir un nou marc laboral en un terme de dos mesos.

La empresa fins ara, ens ha des contat els diners però no ens ha mostrat mes que un llistat minso i sense noms de les persones a les que se’ls hi ha des contat, hi som tots? son correctes les proporcions? No ho podem saber i es neguen a donar un llistat complert. No han presentat el pla de viabilitat promès en el qual, entre d’altres coses, havíem d’acordar el quan i el com es faria el retorn dels diners, ens el retornaran? No ho sabem. Per cert segons les seves paraules, el pla de viabilitat no hi es perquè el patronat, es a dir, vostès van molt lents. Sempre la culpa als altres. Encara no ens han explicat el cost de la cancel•lació de títols. Han interpretat la flexibilització com si fos barra lliure sense respectar la majoria de les normes del nostre conveni i el nou marc de relacions laborals que havíem d’acabar el 15 de maig, hem agut d’ajornar-lo perquè contínuament es negàvem a donar-nos l’ informació necessària per començar a treballar. Les primeres converses vam començar fa un mes i encara ens falta material i el model de teatre que desitgen per tal d’afrontar les converses amb serietat i no divagant de si vull això o allò per si de cas. No podem dir que estem com el dia que vam signar el pacte però, tampoc es pot dir que s’hagi avençat gaire.

L’opacitat d’aquesta institució al igual que molts altres equipaments culturals del país, fa gaire be impossible el dret de demanar explicacions econòmiques i estructurals. Es una institució opaca on qualsevol informació que si demana costa anys i panys aconseguir-la. Això quan la donen perquè majoritàriament fan cas omís del article 64 del estatut dels treballadors i de qualsevol altra informació que sigui demanada amb el pretexta de que ja tenim les auditories, que no son altra cosa que grans números on no ni ha substancia o be que les decisions de com es gestiona la empresa la prenen els gestor. Cosa que no s’ha posat mai en discussió. Senzillament, es vol tenir constància del perquè una decisió o un altra ja que, apart de les qüestions organitzatives que tenen incidència en la nostra feina, també i ha qüestions de caire econòmic que no sempre son clares.

De fet, per que la negativa constant a explicar quan costa una producció sencera?, saben vostès quan guanya el director general? Nosaltres no. Encara que tenim informació de que dobla el sou del president del regne. Saben vostès quan guanyen els alts directius? Nosaltres no. Encara que tenim informació de que superen el sou del president del regne. Saben vostès quan guanyarà el proper director musical? Quant costarà el seu projecte? Nosaltres no, encara que hi ha veus que parlen de cinc vegades el sou del president del regne. No esta malament per temps de crisis.

Els nostres gestors, com la majoria de gestors que treballen amb diners públics, quan parlen de transparència, no es refereixen naturalment a la transparència de la seva gestió. Parlen de la seva transparència. Quan es miren al mirall. Es sabut que als fantasmes, vampirs àvids de sang i corruptes, els miralls no els hi retornen la presencia, tal com si fossin transparents.

SEMBLA QUE PARLEM AMB SORDS

Que parlem Xines?


No..., el que passa és que els interlocutors, que mai no han estat vàlids, es fan el Suec.
Fent el suec, també, hi ha autèntics artistes.

El Dir. del Departament Tècnic, segueix en la tònica general d'una directiva que ens ha abocat cap a un ERO que hauria d'haver estat el primer pas per fer acomiadaments massius al setembre (tants com es poguessin permetre de pagar). Doncs bé, ningú es capaç de fer-li veure, que alguns paràmetres han canviat?

 

El passat divendres dia 1 de juny, en contes d'entregar els calendaris tal i com li exigeix Inspecció; ens regalà una justificació rere l'altra, pel que està fent amb el calendari del que queda de temporada. Se li demanen gestos pels sacrificis demanats i que retiri immediatament les jornades de 9h, que amb la signatura del pacte de febrer ja no estan contemplades, i des de el primer dia no se li van acceptar( per part del Comitè) als horaris post-pacte de febrer. Observant que es feia el SUEC, lògicament, s'ha d'actuar per defensar les jornades tal i com son contemplades. El pacte de setembre ja no val, no regeix, no es vigent, i aquestes jornades no existeixen hores d'ara. Ja ha pogut experimentat prou, i han sigut un error darrera l'altre.

Fa més d'un més que se'ls hi van donar les acotacions per elaborar els calendaris de la propera temporada (objecte de la negociació del conveni que ha de fer viable el teatre). Sent aquestes tan simples i justes com:

Descans mínim, per tothom, de 48 h continuades per setmana, entesa aquesta entre dilluns i diumenge.

Respectar el còmput de hores i jornades de treball que ens corresponen actualment.

17 caps de setmana mínim (situació actual). Però podrien ser més, si volen un model realment flexible per organitzar un calendari més optimitzat.

La resposta ha arribat amb tres dies de retard, però molts més de premeditació. Els calendaris proposats son una ofensa, un insult, no tan sols a la nostra intel•ligència, sinó el que és pitjor; a la nostra dignitat com a persones i treballadores.

El descans mínim de 48h l'ha reduït pràcticament als 16 cops que donen cap de setmana, i amb distribució irregular. Així doncs, els descansos de 48h consecutives per setmana, s'hauran vist reduïts en un 65% respecte al que resulta d'un model d'A-B-C (l'actual). Es pot estar més d’un més sense cap de setmana ni cap descans de 48h’s consecutives.

El còmput anual d'hores pretenen augmentar-lo, en particular al personal sota A-B-C (als caps d'equip que se'ls hi havia respectat el còmput, malgrat no el règim de descansos. Presumim que també se'ls hi voldrà aplicar, doncs no han donat els horaris), per extensió les jornades augmenten.

Els caps de setmana, sent com pràcticament son, els únics descansos de 48h mínimes per setmana, en cap cas pot ser una quantitat tan minsa.

Que és el que no va entendre, Sagrera, per no contemplar aquests mínims que queden oberts a un ampli ventall de possibilitats. Per què és el que son; mínims per garantir la pau social, per fer viable el treball en condicions dignes. Respectant el dret a conciliar amb les nostres vides particulars.

Tal vegada no ha canviat tant la cosa. Així ens trobem amb que passa el temps i per variar no es mou res, tornem a parlar del de sempre, però com sempre: pel darrere fan i imposen el que els hi ve de gust.

La capacitat de negociació, està en funció de la confiança que puguin mostrar les parts. La credibilitat. No tenim cap motiu per dipositar la més mínima confiança en cap dels dos, suposats interlocutors, que han quedat a l'altra banda de la mesa de negociació del conveni.

Han fet una passa enrere, retirant l'ERO, desbaratant la temporada i donant tota l'autoritat a aquell que no es reuní, en cap moment, amb el Comitè, “perquè fins el setembre no hi serà a la casa” (resposta de Matabosch al demanar-li una reunió del Comitè amb el Sr. Josep Pons). Recular, momentàniament, no vol dir que no vulguin continuar amb la destral. Recordem que liquiden per objectius complerts.

Cobrant el nou director, com diuen, 27.500 € al més ja podria engrescar-se una mica abans del setembre, especialment amb el que està passant al Liceu. No?

Amb L'anima del Liceu ja van fer boca i al cor i l'orquestra li han sortit entusiastes seguidors de la llum, que fan de cipaios als seus col•lectius respectius, i seran, o si més no, hi col•laboraran; A desballestar la plantilla estable del Liceu. L'artística en primer lloc, obrint la fissura letal pel Liceu com a teatre d'Òpera que és. Ara més que mai cal fer força, ser ferms i mostra unió per defensar-nos de les embranzides constants a que ens sotmeten. Si no foscs pels interessos personals, que inciten a alguns delegats de certs col•lectius, se'ls hauria de donar la raó per a no volen negocia ni amb Marco ni els seus lacais. Però ja els agradaria als uns i als altres que ens aixequéssim de qualsevol negociació i trenquéssim el pacte signat al febrer.

És l'empresa al no complir el pacte que el fa impugnable. Ha estat especialment l'actitud del Director Tècnic, amb la connivència de Tarragó, la que fa inviable el pacte i el diàleg (que no és escoltar-lo i acatar, NO!!)

Els propers dies, i per tot el que queda de temporada, ens neguem a fer més hores de les estipulades com a jornada al nostre conveni col•lectiu, 7h 1/2., i haurem de valorar el prendre tantes mesures de pressió com calgui per tal de fer-los complir el que es pactà i signà: Negocia la viabilitat del Teatre. Fet que comporta voluntat per part de l'empresa.

Si les seves intencions son donar llargues per arribar al setembre, fer i desfer com vulguin; hem de forçar-los a complir tot lo vigent. Perquè tenim més que clar el que cal per funcionar, tot és damunt la mesa de negociació , però no volen tancar res.

Obligar-los a negociar i tancar acords és la millor manera de evitar les imposicions tiràniques que tan agraden a aquesta directiva d'incapacitats.

O és que hem d'obrir línia directa amb Mascarell ?

Carta abierta a los miembros del comité sobre la asamblea informativa del día 31-05-2012.

En principio apuntar que la presencia allí de algunos representantes del comité que no pertenecen a los cuerpos artísticos se debió entre otros motivos a que algunos de los representante sindicales, trabajadores de coro y orquesta: requirieron su comparecencia y la del asesor legal para ayudar a aclarar dudas o a crearlas si fuera necesario. Reflexionar es sano. Como en cualquier asamblea que se convoque en nombre del comité de empresa cualquier trabajador de la casa tiene derecho a asistir.

Hay que reconocer una cierta perplejidad cuando se afirma, que la presencia de delegados de otros colectivos puede cohibir la libre expresión o cualquier tipo de opinión. Nada puede decirse que pueda incomodar a miembros de otros colectivos, siempre y cuando se garanticen dos premisas fundamentales: que no se mienta y que no se falte al respeto de los presentes y de los no presentes.

A pesar de todo, estas dos premisas no se dieron en todas las intervenciones. Si se calló ante algunas mentiras o inexactitudes, fue por respeto a los colectivos convocados y por no romper una asamblea que debería ser informativa, no de ajustes de cuentas como ya se ha podido constatar en otras ocasiones. De hecho el motivo de esta carta abierta es despejar dudas y tal vez incógnitas.

Empecemos por enfatizar la importancia de todos y cada uno de los trabajadores de la casa. Esta institución se dedica específicamente a representaciones de ópera. Hasta aquí todos de acuerdo. El problema es cuando se reclama un protagonismo que no existe por parte de ninguno de los colectivos y menos aún de las personas singulares. Podemos empezar por ejemplo con la importancia de administración, tan cuestionada. Que se sepa, todos los que trabajamos en el teatro lo hacemos fundamentalmente por un motivo, el sueldo. Para cobrar ese sueldo tiene que haber personal especializado que haga las nóminas, que haga los ingresos, que haga los contratos, que contabilice los pluses por una banda interna o por un solo… Otra necesidad de los cuerpos artísticos es personal que se encargue de contactar con las empresas que alquilan las partituras, retocarlas, hacer fotocopias y finalmente, hacer que lleguen a los atriles. Hará falta sin duda público, el primer objetivo y el que sustenta realmente el teatro, para eso hace falta gente que haga la publicidad, la maquetación de los trípticos, la venta de abonos y entradas, la acogida de ese público, que vele por la seguridad del mismo, y un largo etc. Como resulta que con los ingresos por la venta de entradas más las subvenciones públicas no hay suficiente presupuesto, se necesitan explotar los diferentes espacios para lo que se requieren profesionales que hagan atractivo el espacio, contacten con diferentes productoras y empresas varias… También se aspira a hacer giras pero resulta que para girar hay que organizar, localizar, vender, programar viajes, dietas y muchas más cosas que a nadie deberían escapársele.

Quedan en el tintero muchas más especializaciones administrativas para no hacer la relación demasiado pesada. Aún así, habrá gente que crea que para realizar todas esas tareas, el colectivo está sobredimensionado pero eso es tanto como decir que por ejemplo, con un coro de 34 cantantes y una orquesta de 50 elementos es suficiente, pero eso es algo que desde el Comité no se ha dicho ni se dirá nunca (aún que hay quien, con mentiras o medias verdades, tiene interés en hacerlo creer así) . Se podrá decir que tal o cual departamento sobra pero eso, aparte de tener que demostrarlo con rigor, sería tanto como decir que en el fondo un coro sin tenores o una orquesta sin vientos, por ejemplo, pueden funcionar igualmente lo cual es rotundamente falso. Es más, desde los colectivos de escenario y administración, siempre se ha abogado por una orquesta y un coro mucho más amplios, que den al teatro una mayor calidad y empaque. Quien afirme lo contrario, miente.

Al ser este un teatro fundamentalmente de ópera, no basta con tener montada una caja acústica y unos fluorescentes y el último que apague la luz. Todo es infinitamente más complejo con escenografías que representan retos constantes, iluminaciones complicadas para dar el ambiente necesario, unos departamentos de sastrería y caracterización para dar cuerpo a los diferentes personajes, técnicos para organizar los diferentes elementos que salen a escena, técnicos de audio para que todo se escuche perfectamente y otros muchos profesionales que trabajan en la sombra pero sin los cuales la gran maquinaria no se movería.

¿Sería posible por tanto prescindir del que paga las nóminas y no cobrar? ¿Prescindir de quien vende las entradas y no tener público? ¿Salir a escena de época pero sin pelucas? ¿Con pelucas pero con ropa de calle? ¿Salir sin luz? La respuesta es evidente, sin estos y otros muchos trabajadores que envuelven el espectáculo, no habría ópera. Con que solo una de estas secciones desaparezca se podrá hacer música, pero no ópera.

Así pues, todos los puestos de trabajo son indispensables y ninguno es más importante que otro. Qué duda cabe que los cuerpos artísticos son los que dan la cara y que tienen una responsabilidad impresionante, es por ello que se les compensa con unas determinadas condiciones laborales y el sueldo (so pena de que alguien pretenda regalar todo a cambio de nada para sus representados). Todos somos asalariados y cada uno tiene la compensación y regulación pactada con la empresa a través del convenio. Quien pretenda pactar hoy, lo personal, por su cuenta: está vendiendo a sus compañeros deliberadamente, y está vendido a medio o largo plazo ( Roma no paga traidores, ni los colectivos padecen ceguera y sordera ).

Después de esta aclaración sin duda innecesaria es importante matizar alguna cuestión que se dijo en la asamblea. El comité no está para fiscalizar a nadie sino para colaborar, conocer todos los movimientos de la empresa en las negociaciones y velar porque ningún trabajador salga perjudicado. Nunca un colectivo se ha metido en asuntos de otros, ahora bien, si un grupo minoritario pide el reconocimiento, apoyo y solidaridad del comité para obtener una equiparación salarial que se considera justa, es lógico que se les de apoyo. Hay actas que corroboran que en esta votación no votaron a favor solo alguno de los miembros no pertenecientes a la orquesta ¿Verdad Charles? (acta del 29/12/2011). Tal y como se reclamaba en la asamblea de este día 31, las minorías también deben ser escuchadas.

A todo el mundo le gusta que le regalen los oídos pero los discursos demagógicos son muy peligrosos. Es curiosa la costumbre que tiene el maestro Pons por ponerse en contacto con los Fagots, curiosamente una semana después de que la empresa observe a los representantes del comité su sorpresa por los contactos habidos al margen de la institución . Por otro lado, ¿Quién no se encuentra casualmente al maestro Boder y se toma un café escuchando lo contento que está de esta iniciativa? A nosotros nos pasa todos los días.

Esto no es fruto de ninguna casualidad y detrás de todo ello hay intereses personales que ya se irán descubriendo. Por cierto ¿Alguien sabe ya los nombres de los que el maestro Pons piensa prescindir para la temporada que viene? Si se pregunta a las personas adecuadas os podrán sacar de dudas, si tienen  suficiente valor.

Por último y tal y como se dijo en la asamblea, si el problema de querer desprenderse de los colectivos no artísticos es una cuestión de minorías y de falta de liderazgo, queridos compañeros del coro, tenéis un grave problema.

PUXA ASTURIES

Cuenca minera, valiente y dicharachera

PRIVATIZACIONES: ¿Está en venta la Orquesta del Liceu?

Como dice el poeta: Nos queda la palabra!!!

VERDEA, Verdea... que ya maduraran

Corren tiempos de recesión, especialmente, respecto a las libertades: Es más ¿Quien quiere pensar libremente? En ocasiones parece que solicitamos, reclamamos, el paradigma a seguir. Aquí aparecen los listillos de turno, lo transforman en dogma y lo arropan con tanta demagogia como se les ocurre y son capaces. El seguidismo y el engaño están servidos. Con criterio propio, reflexión individual, visión colectiva y de lo colectivo, podemos impedir ser manejados e incidir, así, en las decisiones de todo aquello que nos afecta.

Por supuesto que sí. La palabra es un arma, o una herramienta si se pretende crear y construir. Un arma para justificar, explicar o difundir las necesidades de solidaridad que, cada día más, precisamos desarrollar. Para resistir.

A estas alturas no pecamos de ingenuos y somos conscientes que: las palabras, también sirven para desarrollar discursos torticeros e interesados, de medias verdades y demasiados silencios, de ganar tiempo sin decir nada. Hacer el juego a la empresa. Dar más de lo que piden a cambio de nada. Nada para la mayoría, porque alguien debe que tener su precio. Todo Judas lo tiene.

Recuperando la memoria, en el Liceu; este juego interesado, en el uso de las palabras y sus conceptos ya los manifestó la empresa; con objeto de dividir y ningunear, según convenía a unos u otros. A la vez que recabaron información, contrastándola con las cizañas y metijonerias de rigor: Recursos humanos se reunía o conversaba, con los delegados de la orquesta, la comisión de la orquesta, el Comité de Empresa o con Comisiones (la sección sindical). Bufet libre.

Confundiendo la representatividad con la pertenencia a determinado colectivo. Despistando para no concretar nada. Ganando tiempo hasta anunciar el Plan Pons belleza en 8 años (6+2).

Las maniobras de la empresa se pueden entender. Ahora llegará el nuevo régimen musical, nueva organización, y lo más peligroso; nueva legislación. A quien no le suenan, le chirrían en los oídos, las barbaridades que permiten las últimas reformas laborales. Recordemos aquellos Nuevos horizontes que nos brindaba la empresa hace un año. Pues nada.. sorpresa, son los delegados de CCOO y del Sindicato de cantantes, los que un año después han tomado el relevo: Han planteado la mayor cortina de humo que se pueda generar a día de hoy: Desvirtuar y fragmentar la representatividad de l@s trabajadores/as del Liceu ¿Trabajo que le quitan a la empresa?

Proponer que los cuerpos artísticos, coro y orquesta, se desvinculen del Comité de Empresa es de dudosa lógica y pésima estrategia. Alguien esta vendiendo pescado podrido. Mercadear con los colectivos, sin lograr mejoras, sin avanzar, solo se puede entender desde la perspectiva de ciertas prebendas para los y las abnegadas colaboradoras, y en premio a tan ingente esfuerzo y perseverancia.

Quizás sera eso..., que donde se planteo unas normas para discutirlas, ahora se pretenda llamarlo Convenio artístico y donde, en las normas, se proponía una Comisión artística, ahora se le intente denominar Comité artístico.

Así pues, las palabras también pueden ser un arma letal para ciertos colectivos, si facilitan y colaboran para que la dirección de la empresa consiga sus objetivos: Aislar colectivos y debilitarlos paulatinamente. Hacerlos vulnerables ¿Es esto parte del proyecto Pons? ¿Cuantos despidos entran en el sacrificio exigido?

A río revuelto.... siempre salen Judas.

Hay cosas que hacen que se nos caiga el alma a los pies. Y esta no debe ser la motivación que tanto reclama y anhela RRHH y, parece ser, el Maestro Pons.

¿Está en venta la Orquesta del Liceu? ¿Viva o muerta?.