Ja no hi ha gent com la d’abans...
Ara tot es compra i es ven, ningú fa el que ha de fer, tothom té un preu....etc,etc.... És cert?
Tothom sap, perquè es diu i a algú li convindrà, que allò bo i ben fet, son coses del passat. Ara, ja no.....
Punyetes, això és una afirmació per justificar les mancances nostres del avui, del aquí i del ara.
He fet memòria, i vet aquí que:
Menys conegut que El Noi del Sucre, varem tenir un gran cooperativista, que de ben segur podríem sobrenomenar El Noi del Vidre, el de Mataró. Anarquista organitzat, responsable a la creació, representació i vida del anarcosindicalisme militant a la CNT revolucionaria (titllat de moderat).
Per descomptat antifeixiste declarat i ministre d’aquell primer govern de la república en guerra. Una cosa anava amb l’altra:
Joan PEIRÓ neix a Sants al 1887 i podrem honorar-lo per la seva integritat i dignitat, recordant que al juliol de 2022, farà vuitanta anys de llavor i fruit. Enn el seu reconeixement, dir que ; No va cedir al regim feixista, ni a la seva manipulació i pretesa instrumentalització com a líder sindical de la CNT. Li van proposar de donar cos, prestigi i personalitat amb el seu nom al NACIONAL SINDICALISME de empremta falangista, feixista (El feixisme és molt concret, intel·ligent i perillós, no tantes coses com mal diem fatxa, per feixista; li fem perdre el sentit real).
Extradit pels nazis al 41, torturat i desateses tantes i pesants al·legacions de descàrrec com va arribar a tenir al consell de guerra: El revolucionari anarquista, que sempre va lluitar contra la violència i assassinats a la rereguarda revolucionaria; va ser afusellat a Paterna, amb d’altres cenetistes, per la seva negativa rotunda a col·laborar amb els sindicats feixistes de la Falange, el sindicat vertical, del Movimiento Nacional Sindicalista, el calmant social del franquisme, i condescendent amb les patronals i l’explotació en el regim de la autarquia.
Aquest comunicat de la digna, honesta i ètica acció sindical, de les companyes de CGT a TMB i la seva anunciada continuïtat; En consciencia, de la lluites pels DRETS i la lloable representació de les treballadores - les productores, les que fan moure el mon real a tots el sectors i activitats -, representació que no es ven, ni regala. Perquè ningú pot regalar el que no és seu.
Ara bé, si hi ha un preu, i en la mesura que estigui contemplat, regulat i legislat, n’hem de fer ús; La patronal i també el seu serfs - els falsos i miserables representant de les plantilles de treballadores, que els hi fan el joc que més els hi convé. Que els hi ballen l’aigua a les nostres esquenes i d’amagat – han de respondre amb totes les conseqüències.
Aquesta responsabilitat és de tothom. Ningú pot posar-se de perfil. Ningú pot dir que no li afecta, perquè si no és avui, més endavant serà tard quan li afecti.
Doncs, sí. Tinc enveja sana de veure com actuen algunes seccions sindicals a la CGT, i també resulta gratificant veure que els nostres propòsits i desitjos - per la del Liceu - tenen on emmirallar-se: Corrupteles varies i manipulacions, servilisme o entreguismes i concessions gratuïtes, no han de tenir lloc i no poden cabre, si entre totes estem pendents de que dignitat, drets i condicions es defensen organitzant-nos.
Sí, les companyes de TMB, m’han recordat al company que bufava vidre a les cooperatives d’esperit anarquista del segle passat (cooperatives anticapitalistes, contra el mal de l’explotació entre iguals), i que no va cedir al derrotisme d’altres - no cal oblidar-los, però si reconèixer-los per la falta de valor - que si van fer el joc al sistema que encara arrosseguem.
Miquel Guillén
( Membre del Comitè d’Empresa i de la Secció Sindical de la CGT )
