Sense benes als ulls
La satisfacció d'arribar a un
acord, per tal de desconvocar la vaga de les Valquiries, amb l'objecte de
consensuar la viabilitat del teatre i presumint que tot plegat ha de permetre
invertir la tendència que s'arrossega des de 2010 de destrucció d'ocupació; En
agradaria que fos real.
No podem amagar certes
recances.
La repercussió en els
treballadors, de manera quasi bé exclusiva, per la pèssima gestió i manca
absoluta de previsió de
totes les Directives hagudes al llarg de la nova etapa del Liceu, i
entenent com a nova etapa; des de l'obertura, després de l'incendi de 1994,
fins a dia d'avui.
Si la plantilla ha estat
inflada en algun cas, només cal mirar els caos en concret, gratar una mica: Ha estat per cobrir les
mancances d'alguns que per efectes de la plutocràcia, nepotismes o els favors i
prebendes entre la casta política ..... Calgues o no, sabessin o no; han fet, del Liceu, el seu feu
particular.
La creació de regnes de
taifes, rebent una parcel·la dins del
teatre i lluitant pels trossos del pastis pressupostari requereix de
súbdits i plebeus al seu càrrec. Alló que vulgarment es coneix com els llepaculs
i els pencaires.
Aquest és el cost (que no
salari) dels abellots parasitaris del organigrama, hores d'ara
invisible, al nostre teatre.
Seria comprensible que al
passar el sedàs la seva intenció fos eliminar aquestes practiques i elements
parasitaris. Però estem constatant el contrari. Estem intuint el pitjor:
Constatem que no els agrada cedir, canviar el seu rumb, ni tan
sols minorar la marxa. Que acordar massa coses , comprometre's amb la part
social, és contrari a la seva fe i doctrina. Que castiguen sempre que poden.
Que tan sols confien en dictar i imposar. Que actuen amb rancúnia i son
venjatius. Que no donen treva i hem de
ser en alerta permanent. Perquè hem vist massa joc brut i si més no deslleial (particularment en
aquesta darrera directiva i els seus assessors legals). Que no perden ocasió
per dividir la plantilla. Que esmicolen els col·lectius tant com poden. Que amb
una mà saluden i amb l'altre et claven un calbot. Que esperen les ocasions, i
compte!!!!...que solucions a la ROMANA (182 acomiadaments) ja fa anys que
planen pel seu cap (et despatxo, però no t'amoïnis que si fas una cooperativa
de serveis et donaré feina) i de fet, aquestes propostes van aparèixer, ja, en
alguns acomiadaments al 2010.
Intuïm que tot plegat; l'acord de juliol, conveni
col·lectiu, obligacions davant la autoritat laboral, etc... els hi costa d'en
passar-s'ho. Que la plantilla els hi
sobra. Que els amics dels amics sempre trobaran un forat al nostre pressupost.
Que eliminant plantilla. aquestes partides pressupostaries i els favors entre
iguals, poden anar a més. Que fitxant constantment a cracks que
fracassen reiteradament es fan amics. Pagant el Liceu (els treballadors amb
acomiadaments). Que la política neoliberal de la Conselleria de Cultura,
privatitzant o mercantiltzant el patrimoni i les institucions, és la que imposa
aquestes mesures. Aquesta és la raó de posar al timó del Patronat una persona
de gran anomenada i representativa del mon industrial, que havia de resultar
un atractiu pel sector burges de la
societat catalana, atreure els seus diners. Un altre crack que ha punxat.
Que la societat civil
catalana continua fent els negocis a la llotja del Barça.
El Liceu ha de fer
programació de opera i tenir una política cultural i no patir la cultura dels
polítics. L'us del teatre per
conveniències personals és d'escàndol.
Les treballadores som las
persones que fem anar una maquina que no està ben orientada. La nostra lluita
passa per incidir en l'us que fan del teatre els que l'utilitzen per
promocionar-se i saltar a la següent flor don xuclar el nèctar del benefici,
els guanys fàcils, sense compromís ni responsabilitat amb els diners de tots.
No hay comentarios:
Publicar un comentario