Noranta quatre anys i dos mesos de condemna.......
a les treballadores..... al Liceu dos mesos de regal.
CAU EL TELÓ!!!!!
Les treballadores del Liceu apel·lem al Tribunal Suprem de la
Consciencia de Classe OBRERA i Treballadora.
Ciutadanes assalariades a la casa dels rics. La llar dels que manen,
fan i desfan amb els nostres impostos i les seves evasions o
beneficis fiscals.
El passat divendres dia 10 de març es van celebrar els 94 anys de
memòria, record i homenatge a la figura de Salvador Seguir i
Rubinat, un més, un de tants, que van fer de les acaballes dels
Segle XIX fins als anys trenta del passat segle, el major laboratori
social amb l'engranatge del anarquisme com a motor i que acabarà
donant, entre moltes altres conquestes, la primera dona ministre de
la historia d'Espanya i de les pioneres a Europa.
Malauradament ell, el noi del sucre, no va arribar tan lluny:
Els pistolers blancs del sindicat lliure de la patronal, a les
hores agrupada a la Lliga Regionalista, i protegits pel governador
civil de Barcelona; el dispararen al carrer Cadena cantonada amb Sant
Rafael, avui la Rambla del Raval. Mataren a plena llum del dia un
emancipador i defensor, de les treballadores i la seva dignitat.
Bocins de la historia d'aquest país silenciats per les oligarquies
plutòcrates i el feixisme.
Historia segrestada als llibres de les seves escoles adoctrinadores;
siguin del PP, PSOE, CiU. Llibres dels capitalistes victoriosos, artífex dels regim post- franquista.
Noranta quatre anys després, ja fa dos mesos que, el
respecte, la dignitat i consideració que mereixen les
treballadores; altre cop al RAVAL, es manifestà en forma de
tona i mitja de TELÓ.
Desfermant la ignomínia sobre les persones desprotegides en mans de la moderna patronal.
Desfermant la ignomínia sobre les persones desprotegides en mans de la moderna patronal.
On és i quina, la prevenció que ens ha de protegir?
Una ma renta l'altra ma: En dos mesos no a passat res.
Cap responsable, cap dimissió, cap cessament. Infame!!!
Cap responsable, cap dimissió, cap cessament. Infame!!!
Les treballadores d'arreu, inquietes i sensibles, i les del Liceu
també, neguitoses i enrabiades ; No oblidem. Al contrari; volem
refrescar la memòria, i en honor i amb l'orgull d'aquelles que
d'antuvi lluitaren per conquerir una existència digna i una societat
millor, avui i aquí exigim respostes i mesures correctores sense
pal·liatius.
Cap de les mentides, enganys o paraules buides que ens han regalat en
aquests dos mesos, calara en la indolència. Ja no hem de tenir-ne,
mai més, d'indolència (ens hi va la vida d'un pam).
On s'ha dit que es farà tot i més i de la millor manera possible;
Volem fets!!!
Els responsables de posar-nos en risc permanent (i van continuà
fent-ho) han d'assumir-ho i s'han d'adoptar garanties de prevenció,
que per cert; tenen magnituds, noms i protocols. Sí, a l'àmbit
europeu en tenim i és vergonyós que no siguin capaços d'oferir
aquestes garanties en contes de parlar en abstracte i sense fonaments
que si ... Anglaterra, «Centre Europa»(?) o d'ITACA. No?
Que es comprometin veritablement amb normatives reals i potents, com
son el OHSAS 18000. Ens venen les maquilladores normatives
mediambiental (projecte social) que no tenen cap rellevància (Som un
Teatre d'Òpera, ni petroquímica, ni alta siderúrgia). A qui volen
enredar?
Estem condemnats, des de fa noranta quatre anys a reclamar el
reconeixement de les que, com EL NOI DEL SUCRE,
es
deixaren la pell pel bé comú, per una societat més justa,
democratica
i
participativa.
Afortunadament
sense cap víctima fatal, des de fa dos mesos, des de el divendres 13
de gener de
2017,
no oblidem que; ens posen en perill i risc cada dia que passa perquè
no fan bé la feina.
Son
responsables de la nostra seguretat i la obvien
deliberadament. Sense
miraments.
Ho
saben i nosaltres som conscients. Sense garanties no hi ha confiança
i
les volem totes.
Cap
pont
ens ha d'alterar la voluntat i fermesa de conquerir i reclamar allò
que és nostre.
El
noi del sucre