Destapant la tramoia de la vergonya

Noranta quatre anys i dos mesos de condemna.......

a les treballadores..... al Liceu dos mesos de regal.

CAU EL TELÓ!!!!!

Les treballadores del Liceu apel·lem al Tribunal Suprem de la Consciencia de Classe OBRERA i Treballadora. Ciutadanes assalariades a la casa dels rics. La llar dels que manen, fan i desfan amb els nostres impostos i les seves evasions o beneficis fiscals.

El passat divendres dia 10 de març es van celebrar els 94 anys de memòria, record i homenatge a la figura de Salvador Seguir i Rubinat, un més, un de tants, que van fer de les acaballes dels Segle XIX fins als anys trenta del passat segle, el major laboratori social amb l'engranatge del anarquisme com a motor i que acabarà donant, entre moltes altres conquestes, la primera dona ministre de la historia d'Espanya i de les pioneres a Europa.

Malauradament ell, el noi del sucre, no va arribar tan lluny: Els pistolers blancs del sindicat lliure de la patronal, a les hores agrupada a la Lliga Regionalista, i protegits pel governador civil de Barcelona; el dispararen al carrer Cadena cantonada amb Sant Rafael, avui la Rambla del Raval. Mataren a plena llum del dia un emancipador i defensor, de les treballadores i la seva dignitat.

Bocins de la historia d'aquest país silenciats per les oligarquies plutòcrates i el feixisme.

Historia segrestada als llibres de les seves escoles adoctrinadores; siguin del PP, PSOE, CiU. Llibres dels capitalistes victoriosos, artífex dels regim post- franquista.

Noranta quatre anys després, ja fa dos mesos que, el respecte, la dignitat i consideració que mereixen les treballadores; altre cop al RAVAL, es manifestà en forma de tona i mitja de TELÓ.
Desfermant la ignomínia sobre les persones desprotegides en mans de la moderna patronal.

On és i quina, la prevenció que ens ha de protegir?

La impunitat per posar en risc i fins i tot sacrificar, si calgues, a aquelles que produeixen la plusvàlua de vanitat i superba, pels poderosos hereus dels Millet i Montull, està personificada en els que ens han conduït «la nau» fins a on és ara i te diferents noms i tots els tenim presents.

Una ma renta l'altra ma: En dos mesos no a passat res.
Cap responsable, cap dimissió, cap cessament. Infame!!!

Les treballadores d'arreu, inquietes i sensibles, i les del Liceu també, neguitoses i enrabiades ; No oblidem. Al contrari; volem refrescar la memòria, i en honor i amb l'orgull d'aquelles que d'antuvi lluitaren per conquerir una existència digna i una societat millor, avui i aquí exigim respostes i mesures correctores sense pal·liatius.

Cap de les mentides, enganys o paraules buides que ens han regalat en aquests dos mesos, calara en la indolència. Ja no hem de tenir-ne, mai més, d'indolència (ens hi va la vida d'un pam).

On s'ha dit que es farà tot i més i de la millor manera possible; Volem fets!!!

Els responsables de posar-nos en risc permanent (i van continuà fent-ho) han d'assumir-ho i s'han d'adoptar garanties de prevenció, que per cert; tenen magnituds, noms i protocols. Sí, a l'àmbit europeu en tenim i és vergonyós que no siguin capaços d'oferir aquestes garanties en contes de parlar en abstracte i sense fonaments que si ... Anglaterra, «Centre Europa»(?) o d'ITACA. No?

Que es comprometin veritablement amb normatives reals i potents, com son el OHSAS 18000. Ens venen les maquilladores normatives mediambiental (projecte social) que no tenen cap rellevància (Som un Teatre d'Òpera, ni petroquímica, ni alta siderúrgia). A qui volen enredar?

Estem condemnats, des de fa noranta quatre anys a reclamar el reconeixement de les que, com EL NOI DEL SUCRE, es deixaren la pell pel bé comú, per una societat més justa, democratica i

participativa.

Afortunadament sense cap víctima fatal, des de fa dos mesos, des de el divendres 13 de gener de 2017, no oblidem que; ens posen en perill i risc cada dia que passa perquè no fan bé la feina.

Son responsables de la nostra seguretat i la obvien deliberadament. Sense miraments.

Ho saben i nosaltres som conscients. Sense garanties no hi ha confiança i les volem totes.

Cap pont ens ha d'alterar la voluntat i fermesa de conquerir i reclamar allò que és nostre.

El noi del sucre