Les
normes i les lleis son per a complir-les?
Això
afecta a tothom?
Hem
d'intervenir davant les desigualtats i greuges?
La
ceguera voluntària, posttraumàtica, elimina els fets per no
voler-los veure?
La
«sortida de la crisis» és un fet posttraumàtic?
Tres
quinquennis han transformat les «putes assistències», en les
«pobres assistències»?
La
sana ironia, si la barregem amb cinisme, farà cru sarcasme envers
les igual que minimitzats al nostre costat fan les feines habitual a
l'escenari i altres dependències del Liceu
Plantegem-nos,
ja d'una vegada la realitat:
La
devaluació de les condicions de treball, el mercadeig facilitat
per reiterades «noves lleis» i cultures liberals que propiciem
votant, consulta rere consulta electoral: A dia d'avui, hi juguen
contra les plantilles i sectors tradicionalment acomodats en les
reconegudes conquestes obreres, gracies a les lluites de classe
anteriors al moment de indolència i entreguisme que les
treballadores i treballadors manifestem actualment. La
precarització és la nostra devaluació.
Aculturitzats
com a CLASSE SOCIAL i entregats als falsos déus de la
propietat privada, l'individualisme insolidari. Abduïts pel
inconsistent poder del diner - prestat per les financeres i la
seva maquinaria per autogenerar-se beneficis – Transformats en el
veritable valor, dels seus beneficis com a explotats, tant produint
com subjecte consumidor necessari...... Serà una renda
bàsica, mínima, d'assistència, d'auxili, de socors,...o com li
vulguin dir; això dependrà, exclusivament, de la sensibilitat
ideològica de qui la defineixi. Aquesta ens haurà de mantenir les
constants vitals mínimes necessàries perquè el repartiment
de recursos i riquesses es perpetuï amb les desigualtats
actuals i sí, escanyant fins allà on es puguin, arriben a engrandir
la bretxa; no tinguem cap dubte que ho faran.
No
és radicalisme polític, ni demagògia barata – com ens volen fer
creure des dels maquinaris de generar opinió- dir: « Ells o
nosaltres » és la síntesi de la «dialèctica real» entre
l'opressió de les necessitats i l'esperit lliure com a persones.
Alguns, cada dia més, no dubtem que cal ser llibertari en ideologia,
sentiment i praxi, per créixer humanament en societat:
Revertir
les lògiques del poder amb lògiques de solidaritat i suport
mutu, perquè entre les treballadores i treballadors –
l'historia ens ho demostra- sempre s'ha guanyat i avançat
col·lectivament. Cadascuna de nosaltres guanyem tan sols i
exclusivament; quan totes hi guanyem.
Així son les conquestes duradores i no «flor d'un dia». Aquesta
ha de tornar a ser la nostra cultura.
A
mateix treball, mateixes condicions.... és una màxima
irrenunciable de la que depèn la nostra pròpia supervivència,
com a fruit que som, d'aquelles conquestes de la nostra classe...no
de la virtual i efímera, etèria i fàcilment volàtil «Classe
mitja treballadora?». Tan simple com que aquesta màxima és la que
va tombar las ETTs (Ara toca les empreses de serveis).
La
igualtat en drets per a totes no
es pot obviar...menys quan la norma ens protegeix i iguala...doncs,
en poc temps, acceptar-ho implícitament; és obviar, renunciar, al
mateix dret que hi ha per nosaltres, els fixos de plantilla....Temps
al temps, que no serà gaire....
Les
lleis, els convenis col·lectius, les obligacions i drets que ens
emparen....amb les normes, cartes magnes i tanta fullaraca com volem
fer valdre...Però en definitiva la fermesa de les nostres
conviccions i voluntats son les que faran revertir, reconquerir
espais i condicions de vida.
Compte:
Estem
parlant de treballar al Liceu i com fer-ho bé.
Ens
deixem anar?..... Anem morint a poc a poc o ens organitzem?
El Noi del Sucre
No hay comentarios:
Publicar un comentario