MARCO i CONCHILLO ens vol ensarronar un cop més.
Evidentment no calia espera a que el director general, ens reunís el dilluns 21 de febrer amb la seva escorta pretoriana, per informar-nos de res. El peix, com ja ens tenen acostumats, estava venut.
Els responsables, financer, artístic i laboral, hi eren fent la seva feina. No ben bé la que defineix el propi càrrec de cadascú d'ells, sinó, la de escuts protectors.
Lo curiós és que ens haurem de desdir i admetre que, sí, saben de fer teatre. Van escenifica la mort anunciada de les formes antigues al Liceu; Això no te per que ser dolent, el que si pot ser-ho es que volen imposar-ho, per que és el que volen fer: IMPOSAR i per definició, no pot, ni ha de funcionar.
El Dir. General de la nostra institució ens presentà un panorama determinat i determinant, i això sí, digué que no féssim cas, mai, a les rumorologies i que preguntéssim. També s'ha de dir que en un altre moment va reconèixer, que respondria el que vulgues o creies convenient. I després s'estranyen, incomoden o molesten, per que se'ls hi reclamen, les respostes, a inspecció de treball, o qualsevol altra instància amb autoritat legal.
El Sr. Marco va dir que estava obrint una negociació, també va dir al juny, de 2010, que parlaria amb els treballadors i encara esperem. Ha afirmat que no hi hauran acomiadaments. S'entén que sense tècnics a escena ni intèrprets no hi ha opera i sense administratius no es gestiona, no es creix.
La explotació del Liceu no es una qüestió d'espai o activitat, es una qüestió de conveni col·lectiu, d'exprémer les persones que treballen. Que quedi clar que parlem de les que treballen, no les que cobren. Aquí és on volem dur la negociació, al terreny del treball, de la seva excel·lència, de la optimització, del rendiment, la productivitat. On son les xifres, les dades de treball per concloure en solucions raonades i raonables? No les duran mai a una mesa de negociació, doncs no és als que realment produeixen, als que caldria tocar per ajusta la viabilitat i sostenibilitat de la Fundació i las seves programacions.
Finalment, com ja es habitual, es fa tard i el Sr.Marco marxa, corren, a explicar a la premsa que ha iniciat negociacions amb el Comitè d'empresa. Quina barra!! El cert es que ha deixat al Comitè en mans, de la desesperança, del responsable de RRHH; que te un conveni col·lectiu potes en l'aire des de fa tres anys, que mai no ha volgut negocia res, ara menys - que ja ens coneixem- i ens posem en la millor tessitura, la de de que és un manat i fidel al seu amo, perquè en cas contrari: que no hagués sabut negocia o conciliar, seria per regular-lo i deslocalitzar-lo a ell. Peró aquestes decisions son de dalt, de ben a dalt, i tantes vegades la ineptitud és útil, que les respostes pot ser son al segon pis(dir.gen) i no al tercer pis (RRHH) o qui sap si a la Pl. Sant Jaume.
Arribats aquí, el Sr. Mascarell - el de Sant Jaume -, qui ens retalla el pressupost, el que fa projectes a deu anys(-1+1x2) , per què no exigeix a aquesta institució, que s'atorga el caràcter de publica, un pla de viabilitat a llarg termini? Per què el contracte programa és paper mullat i ho sap tothom a aquesta casa i a casa dels patrons. Un PARIPE més.
Ens volen vendre més sopàs de duro, com la retallada al Foyer, gran efecte de esforç mediàtic, que no econòmic. Sí, tot suma, precisament per que tot suma, les que treballem veiem perfectament, dia a dia, el degoteig de la inoperància i el seu cost. Això no es recuperara eliminant assistències, ni cap tipus de contracte productiu i que calgui puntualment.
Quan parlen de flexibilitat hem d'entendre, el que realment estan dient, menyspreu a les persones i les seves condicions de vida, a la feina i fora d'ella. Per què per damunt de tot esta la qualitat de vida, la conciliació familiar, la salut en general i el ambient adequat per treballar en condicions. Aquest resultat pot varia si, realment, seiem a parlar de les condicions i els condicionants, però manegant tots els mateixos números i conciliant objectius. Malauradament sembla que els únics que estan disposats a ponderar, a regular – que és el que cal-, en contes d'imposar, som els que realment fem que cada nit comenci un espectacle únic, irrepetible: La funció d'òpera, la programació del Liceu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario