Màgia - caníbal

Els malabars i la prestidigitació son tècniques per fer allò que el mateix artífex ens ha de convèncer que és impossible fer. El públic s’ho creu.

Aquest és el cas que ens afecta al Liceu. Els encantadors de serps que ens han okupat tot l'organigrama (aquest és el motiu pel que l'organigrama es mostra invisible...La màgia financera-gestora). Una plaga.

Alerta !!! ho son de.......

El Teatre de Òpera de la ciutat de Barcelona, gestionat per la Fundació Gran Teatre del Liceu, amb el beneplàcit i connivència de totes les Institucions Públiques que composen el seu PATRONAT, des de fa molt temps i gracies als partits polítics que ens mal-governen, els uns i els altres, estan entregant en safata d'or el control, polític i financer, a allò que en diuen societat civil i que dins del òrgan rector de la Fundació està representat con a Propietaris i Mecenes. Així, amics i coneguts dels parents de torn, estan fent del Liceu un feu reservat i selecte per uns pocs. El seu CORTIJO, dels de sempre. Les licitacions i concursos públics per cobrir activitats del personal acomiadat brillen per la seva absència o son fruit dels exercicis de prestidigitació i maquillatge pertinents.

Per aquesta via s'està externalitzant l'activitat, precaritzant el treball, dilapidant les garanties de qualitat de l'activitat principal – fer òpera amb plantilles estables i professionals- en benefici de percentatges sobre uns ingressos que, els amics dels amos gestionen i generen en unes infraestructures, el TEATRE, que son finançades amb diner públic, que son de tots i haurien d'anar directament a fer una programació d'òpera amb garanties i transparència. Garanties i transparència inexistent en el model de gestió que s'està imposant i en el que sobren les plantilles i els drets laborals reconeguts a conveni, en contraposició a el tripijoc i les corrupteles dels espavilats de sempre.

No hi ha voluntat de mantenir un teatre públic i es fa evident: Els drets, condicions laboral i salarials, així com les plantilles que s'hi acullen, els hi fan nosa i les van erosionant tant com poden. Els estem privant d’una part del seu botí. Son autèntics corsaris de les institucions, neoliberals, de la cultura dita pública.

Cal la  resposta de les pròpies plantilles i la societat; que usurpada doblement, pels diners invertits i la dificultat d’accés a la òpera. D’aquesta resposta i resistència depèn que sobrevisquem al embat de les polítiques mercantils a la cultura. La Conselleria té paciència i substitueix als gestors, però els seus mercenaris son àvids del benefici immediat. Les feres del capitalisme ferotge no tenen paciència més enllà de farcir-se les butxaques.  Son còmodes on no arrisquen -els espais de capital públic-, però no tenen paciència. És la il·lusió del poder, la màgia caníbal.