Cadascú que somii les seves truites

Hi ha una evidencia, i és ben certa: Els que manen no donen la cara.

Més enllà de les fugides en davant del President d'aquest país, apuntant-se als aires que bufen per arribar tan lluny com pugui. Hi ha un reguitzell de cortesans que segueixen l'estela a la flaira del diner públic. El que surt de la butxaca de tots els assalariats, i dels que no podem fer trampes amb les SICAVs i l'espoli globalitzat. Tot amb l'etiqueta de localisme ranci, desfasat i anacrònic. Jugant amb els drets de les persones i els pobles, a autodeterminar-se, per munyir la vaca identitària.

Sí, al Liceu no mana Marco. És normal, natural. Tampoc fa o desfà la direcció de RRHH: Son l'eloqüent Mestre musical i el gestor que s'ha dut per dirigir el nou, de trinca, Departament musical els que marquen, dicten (d'aquí ve que el tan necessari, vital, Pla de Viabilitat s'hagi anomenat Pla Director; doncs, té que dictar en un únic sentit o direcció).

Ells defineixen el sentit de fer i com fer a partir d'ara. Hi hagi o no diners, jugant amb la il·lusió dels col·lectius, en el cas del liceu, i del poble en el cas dels polítics. Tot el transformen en licit i així poder fer la seva per damunt de tot i de tots. Aquesta carència d'ètica és una cortina de fum que tard o d'hora s'ha d'esvair.

Les polítiques nacional-liberals o neoliberals son també a la cultura i la seva incidència en les institucions públiques, o semipúbliques com és el Liceu, és ben fàcil de deduir cercant els guanys econòmics, els espolis i les privatitzacions que puguin reportar grans desviaments de diner o comissions a mansalva. El President Maragall ja va parlar del 3% i el van callar ràpidament i amb consens, però el Cas Palau és concloent precisament perquè no conclou mai. Caram i que n'és de proper el tal Millet i d'altres afins, a aquesta nostra casa. Així tenim, des de el Cercle, a la Sra Adela Subirana --tan entregada al conseller de cultura i llengua-- per salvar, defensar i honorar a aquests delinqüents de guant blanc i colors de política podrida. Els corruptes.

En aquestes dinàmiques ens trobem que el nepotisme, la plutocràcia amb la seva mascara de nacionalisme i els demagogs aferrats a la mamella dels diners de tots: s'instal·len, cada cop més fermament en les institucions culturals, per molt universal que sigui la activitat i globalitzats els canals de difusió i ús.

Ningú no es pot apropiar del patrimoni que és de tots, públic, popular i universal. La cultura no te banderes, pot tenir persones, col·lectius, col·lectivitats, pobles.

Així podem plenament afirmar i dir als Srs Mascarell, Pons, Pallés i tans com vinguin: que si van d'aquest pal son uns vulgars lladregots amb molta retòrica i més demagògia. Seran l'enveja dels alquimistes, ja que; de les il·lusions i anhels de les persones fan or. Pastis que de ben segur sabran repartir-se com bons amics.

Per favor no ens diguin que ho fan per Catalunya, principalment per que nosaltres som els catalans i alguns fins i tot patricis de la acràcia. Llàstima del alzheimer i la píndola del flabiol i tamborí.

Salvador