La paga de juny és sencera i al juny. És nostra i la volem.

Corren aires nous i sembla que a alguns els hi costara de fer-se a la idea, i el que és més significatiu; els hi costa fer, les coses, d'altra manera.

Hauran d'espavilar. Hi ha moltes votacions aquest any. Fins i tot al Liceu.

Que es donen conjuntures noves és evident, altra cosa és que els que duen el timó perseverin en l'equivocació, o comencin a redreça el rumb.

Tenen cintura per tan de ball com s'apropa?

Potser no saben a qui acontentar i no acaben de veure clar els temps i les maneres: Qui o quins seran i que faran? Masses incògnites per anar a sac, com els hi agrada fer.

Ja els vam haver de parar amb l'acord que, ara, hem de fer valdre en l'esperit de la seva consecució i aquella conjuntura.

Van rebre, inesperadament, un retorn de IVA a finals de 2013 (suficient per tornar les pagues) però no van procurar de retornar res als que van fer un esforç amb las pagues.

Cap intenció de procurar que no fossin més de dos?

Ara volen rellegir la frenada, que van haver de fer, per evitar una vaga?

Així,doncs, confiem que l'insultant escrit oferint el que ja és nostre i imposant una bestreta que ningú els hi ha demanat. La paga de desembre és per la propera temporada. La que han de procurar-nos és la de juny. Que li diguin com vulguin, que la restin d'allà on vulguin.

No és que no admetem més préstecs, més enllà de les dues pagues ja acumulades, si no que han d'anar calculant les liquidacions d'aquestes.

Nosaltres, les treballadores, tenim tan dret com ells a fer relectures i actualitzar les conjuntures i proposar coses allà on vulguem i ens escoltin. Oi?

Mentrestant el dret al salari és vulnerat. La confiança, en la bona fe, traïda i la voluntat de retornar, als treballadors i treballadores del Liceu, el poder adquisitiu usurpat (temporalment i amb el compromís de retorn) a canvi de la pau social i fer ajustaments de manera no traumàtica, ni massiva: Un engany.

Tenen pocs dies por corregir, doncs, la paga serà aviat. Hi ha de ser. És el salari del treball fet.

En cap moment han provat de complir el compromís.

Amb previsions fantasmes no ens en sortirem. Pressupostar ingressos per mecenatge que no arriben mai, però des de fa anys (la crisi, ja no val), deixant-nos en demèrit l'esforç que la resta hem fet i fem, que es tradueix en ingressos reals.

Que no cobrem la paga? Que ens donaran? una ampolla de làudan?

Prou d'externalitzar serveis que mai sabem el cost real que tenen.

Respecte a les regles de joc, les lleis, els convenis, i els drets fonamental de les treballadores.

On pensen arribar pagant favors per tot arreu?

Comprant voluntats i traient-nos les pagues?

Cada dia es parla més, és més en boca dels poders públics (afortunadament), allò de les línies vermelles. Esta de moda.

No cal dir que n'estan travessant una de ben grossa; on s'hi perd la confiança, fins i tot el consens, el respecte i la dignitat.

Que comencin a pensar en un teatre de òpera amb dignitat i no en una xiringuito pels col·legues de torn.

Per molt que vesteixi el currículum i les butxaques d'alguns.

El Noi del Sucre