VAGA 8N

Fins a darrer moment no es pot confirmar la Resolució del TSJC, sembla conya però la situació és aquesta

(BCN a les 18:30 hs del 7 de Novembre al Liceu) 

Coses, al cas , del dia 2 de novembre

Llibertat presos i preses polítiques (també els d’ara)

Ho hem cridat i cridat. Fins quedar-nos afònics. Quan érem unes desenes en manifestacions envoltades de l’estigma dels grans mitjans de comunicació i també ara, en manifestacions massives emparades per alguns d’aquests mitjans. Reclamem, exigim, la llibertat de tots els presos i les preses polítiques. I, també, dels membres del govern català. Encara que ens costi.

Escric això sent molt conscient de qui ha entrat a la presó aquest 2 de novembre. Consellers i conselleres membres d’un govern contra el que hem lluitat. Que ens ha retallat serveis socials, ha lucrat amics seus amb privatitzacions i ha reprimit, amb iniciatives pròpies i també aplicant la legislació promoguda pel govern espanyol, com ara la “llei mordassa”. Encara recordo com en Josep Rull ens va denunciar per okupar La Parra, una casa que tenia buida a Terrassa a finals dels 1990’s. I ens va enviar matons abans que la policia ens desallotgés. Tampoc oblido que ha sigut un alt càrrec de CDC mentre ens reprimien els Mossos d’Esquadra en el desallotjament de Plaça Catalunya. Un dia en que les seves porres i una pilota de goma em van enviar a l’hospital. De la mateixa manera que tinc molt present que en Quim Forn va ordenar el desallotjament de Can Vies, l’any 2014, que només vam aconseguir aturar omplint els carrers de barricades i solidaritat. Parlo en primera persona, però estic segur que ho podria estar fent en plural. I puc recordar, també, que molts dels que han empresonat van promoure i van aplaudir quan la Generalitat i el Parlament de Catalunya van denunciar a molts companys i companyes pels fet d’”Aturem el parlament”, del 2011. Els van denunciar i després en van recórrer l’absolució, aconseguint en segona instància una condemna a anys de presó que en qualsevol moment es pot fer efectiva. Una condemna a companys i companyes que van fer una lluita política, política fora de les institucions.

De fet, encara em dol el silenci de l’Oriol Junqueras, professor de la UAB davant les denúncies per fer sindicalisme a la universitat contra 25 estudiants i dos treballadors (un d’ells soc jo) i que ens porten a judici amb peticions de presó més de 11 anys. Recordo com fa anys l’Oriol baixava del pis de dalt, on tenia el seu despatx, i em feia alguna consulta de coses d’arqueologia o prehistòria per una col·laboració que feia per una enciclopèdia. I com, després, va preferir no escoltar ni opinar davant les reiterades demandes de solidaritat. Perquè ens volien, i ens volen, empresonar. Com a ell aquest 2 de novembre.

Tot això ho recordo. Ho recordem. Som persones i tenim memòria. I també tenim l’habilitat de decidir i d’implicar-nos en la realitat, de discernir què passa i com volem posicionar-nos. Som capaços i capaces de distingir entre un fet repressiu i la víctima. De valorar el propi fet repressiu més enllà de la simpatia o l’antipatia que ens generi qui el pateix, de si ens hi sentim propers o no. Aquest dijous 2 de novembre l’estat espanyol ha empresonat persones per haver posat unes urnes i haver actuat, ni que sigui aparentment, en funció del resultat d’un referèndum. Tot i que altres vegades ja hem dit que les urnes no representen, per a nosaltres, la forma òptima d’autogestionar la nostra vida, no deixa de ser inacceptable que promoure unes votacions sigui motiu per empresonar ningú. Les actituds cada vegada més autoritàries de l’estat ho són en funció d’elles mateixes i no només de qui les pateix. Precisament per això, perquè defensem els dret a la participació política plena (més enllà de les eleccions), avui també hem de reclamar la llibertat dels presos polítics. No perquè els sentim nostres (els d’aquest 2 de novembre), que no ho són, sinó perquè ens repugnen les actuacions repressives de l’estat.

Reclamem una llibertat com abans ho hem fet per l’Alfon, pel Nahuel, per la Laura de CGT i la Laura de Terrassa, pel Zigor, pel Franki, per l’Andreu, pels nois d’Altsasu, entre molts d’altres. Per una llista massa llarga de noms, pels innombrables caps de setmana visitant presons anys enrere. Pels presos i les preses que són nostres i, simplement, per aquells/es que no sentim gens propers però que, també, són producte de la repressió de l’estat. Per a tots ells i elles, llibertat.

I davant de la repressió de l’estat, de qualsevol estat, lluita i solidaritat.

 Ermengol 

 (https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/11/02/llibertat-presos-i-preses-politiques-tambe-els-dara/amp/)

LES COSES CLARES

CGT, Sí va convocar Vaga General el 3 d’octubre en resposta a la repressió del dia 20 de  setembre, preludi del que estem vivint.  LA REPRESSIÓ, del estat i dels governs, en  la seva plenitud i la incidència al mon del treball.

Sense mitges tintes i amb la confusió que van protagonitzar  patronals, govern i sindicats majoritaris al servei de la “caixa comuna” de la que viuen subvencionats. .....Van  pagar per transformar la resposta obrera en una “aturada cívica”.

Al Liceu va ser així i no perdrem, ni vàrem perdre, energies en discutir-ho.

Van fer, vàrem fer; una Aturada Patronal.

A dia d’avui continuem anomenant les coses pel seu nom.  Dictadura, repressió i abús de poder, que és el que estem patint, Per això:

Continua l’escalada repressiva, mantenim la lluita

Comunicat del Secretariat Permanent dela CGT de Catalunya

Aviat és molt provable que hi hagin dos presos polítics més a Espanya “els Jordis” que ampliaran la llista que des de el moviment llibertari, anarcosindicalista i de la esquerra rebel, ja arrosseguem de fa tems (Molts gracies als muntatges policials dels mossos, tot s’ha de dir).

ELNOI DEL SUCRE

Solidaritat i lluita...3-O

DEFENSEM DRETS I LLIBERTATS DE LA CLASE

TREBALLADORA I DE TOTHOM

Volem deixar clar que:

Avui 3 d'octubre hi ha una serie de convocatòries de diferents sindicats minoritaris.

La CGT ha convocat avui dimarts i així s'ha notificat a la empresa.

És una convocatòria de VAGA LABORAL. Per tres fets, producte de l'embat repressiu del passat dia 20 i la seva afectació a les persones treballadores:

ES DEMANA, el cessament de les pràctiques que causen:

1/ La inacceptable alteració de l'activitat laboral normal per la intervenció de les F. S. del estat.

2/ Vulneració de drets fonamentals de llibertat ideològica, intimitat personal i d'expressió.

3/ Retirada de les reformes laborals...2011,2012 i posterior modificacions al E.T.

Tenim les raons i 

ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES!!!

11h. Via Laietana

12h. Plaça Universitat

18h. Jardinets de Gràcia

Mentre el majoritaris fan política institucional, maquillada de civisme i «Taules democràtiques»( Cadascú sabrà on té els interessos) CGT i d'altres sindicats combatius, van respondre amb aquesta convocatòria per l'atac directe a les treballadores i treballadors, víctimes del estat de excepció encobert que viu Catalunya.

Feta en temps i forma aquesta és una eina de reivindicació pels interessos de classe que ens mouen des de l'autonomia i independència que tenim com a sindicat.

Les afiliades dels majoritaris poden acollir-se a aquesta eina i des emmanillar-se de uns instruments que son més del regim que de la CLASSE TREBALLADORA que diuen representar.

Gracies a les companyes del Teatre Real per la mostra de solidaritat.

LA NOSTRA MILLOR ARMA :

LA SOLIDARITAT!!!!

JA N'HI HA PROU !!

ELS DRETS I LES LLIBERTATS ES DEFENSEN

     Efectivament s'ha de revertir la tendència a la aplicació de mesures que ens limiten les llibertats i drets.

     El fet que hi hagi un conflicte polític i territorial a l'estat espanyol catalitza una tendència que és de més abast.

     

      La convocatòria de la consulta i la picabaralla entre els diferents poders i governs, dins del que fin ara és un mateix estat, ens esclata als morros com el pastis al pallasso, ens obliga a des lliurar-nos de la nata cegadora i fer memòria, de la més propera especialment: Les retallades en salut, ensenyament, assistències i serveis.....Lleis repressores com la mordassa i tot el que venim arrossegant pel neoliberalisme global......En aquest cas qui en fa una anàlisi més acurada és en Tomás ïbañez i per aquest motiu la voldríem compartir:

Perplejidadesintempestivas

Tomás Ibáñez sobre la participación de los/as libertarios/as en el Procès.

Cuando acontecen en Catalunya cambios tan drásticos como los que se han producido desde las multitudinarias manifestaciones del 15 de mayo de 2011 resulta difícil no experimentar cierta perplejidad.

¿Qué ha podido ocurrir para que algunos de los sectores más combativos de la sociedad catalana hayan pasado de “rodear el Parlament” en el verano del 2011 a querer defender las Instituciones de Catalunya en septiembre del 2017 ?

¿Qué ha podido ocurrir para que esos sectores hayan pasado de plantar cara a los mossos d’escuadra en la plaza Catalunya, y de recriminarles salvajadas, como las que padecieron Esther Quintana o Andrés Benítez, a aplaudir ahora su presencia en las calles y a temer que no tengan plena autonomía policial?

¿Qué ha podido ocurrir para que parte de esos sectores hayan pasado de denunciar al Govern por sus políticas antisociales a votar hace poco sus presupuestos?

Pero, también, ¿qué ha podido ocurrir para que ciertos sectores del anarcosindicalismo hayan pasado de afirmar que las libertades nunca se han conseguido votando a defender ahora que se dé esa posibilidad a la ciudadanía?

La lista de preguntas se podría ampliar enormemente y se podrían aportar múltiples respuestas a las pocas que aquí se han formulado. En efecto, se pueden aducir factores tales como el agotamiento del ciclo del 78, la crisis económica con sus correspondientes recortes y precarizaciones, la instalación de la derecha en el gobierno español con sus políticas autoritarias y sus recortes de libertades, la escandalosa corrupción del partido mayoritario, etc.

Sin embargo, me parece que sería ingenuo excluir de esas respuestas la que pasa por tomar en cuenta, también, el extraordinario auge del sentimiento nacionalista. Un auge que, sin duda alguna, han contribuido a potenciar los factores a los que acabo de aludir pero que también ha recibido muy importantes dosis de combustible desde las propias estructuras del gobierno catalán y desde su control de las televisiones públicas catalanas. Varios años de persistente excitación de la fibra nacionalista no podían no tener importantes efectos sobre las subjetividades, tanto más cuanto que las estrategias para ampliar la base del independentismo nacionalista catalán han sido, y siguen siendo, de una extraordinaria inteligencia. La potencia de un relato construido a partir del derecho a decidir, en base a la imagen de las urnas, y a la exigencia de la libertad de votar, era extraordinaria y conseguía disimular perfectamente el hecho de que era todo un aparato de gobierno el que se volcaba en promover ese relato.

Hoy, la estelada (roja o azul) es sin la menor duda el símbolo cargado de emotividad bajo el cual se movilizan las masas, y es precisamente ese aspecto el que no deberían menospreciar quienes sin ser nacionalistas ven en las movilizaciones pro referéndum una oportunidad que los libertarios no deberían desaprovechar para intentar abrir espacios con potencialidades, si no revolucionarias, por lo menos portadoras de una fuerte agitación social, y se lanzan por lo tanto en la batalla que enfrenta los gobiernos de España y de Catalunya.

No deberían menospreciarlo, porque cuando un movimiento de lucha incluye un importante componente nacionalista, y este es, sin duda alguna, el caso en el presente conflicto, las posibilidades de un cambio de carácter emancipatorio son estrictamente nulas.

Me gustaría compartir el optimismo de los compañeros que quieren intentar abrir grietas en la situación actual para posibilitar salidas emancipatorias, sin embargo no puedo cerrar los ojos ante la evidencia de que las insurrecciones populares, y los movimientos por los derechos sociales nunca son transversales, siempre encuentran a las clases dominantes formando piña en un lado de las barricadas. Mientras que en los procesos de autodeterminación, y el actual movimiento es claramente de ese tipo, siempre interviene un fuerte componente interclasista.

Esos procesos siempre hermanan a los explotados y a los explotadores en pos de un objetivo que nunca es el de superar las desigualdades sociales. El resultado, corroborado por la historia, es que los procesos de autodeterminación de las naciones siempre acaban reproduciendo la sociedad de clases, volviendo a subyugar las clases populares después de que éstas hayan sido la principal carne de cañón en esas contiendas.

Eso no significa que no haya que luchar contra los nacionalismos dominantes y procurar destruirlos, pero hay que hacerlo denunciando constantemente los nacionalismos ascendentes, en lugar de confluir con ellos bajo pretexto de que esa lucha conjunta puede proporcionarnos posibilidades de desbordar sus planteamientos y de arrinconar a quienes solo persiguen la creación de un nuevo Estado nacional que puedan controlar. Que nadie lo dude, esos compañeros de viaje serán los primeros en reprimirnos en cuanto no nos necesiten, y ya deberíamos estar escarmentados de sacarles las castañas del fuego.

Tomás Ibañez

Barcelona 26 de septiembre de 2017

     Malgrat tot i totes. Amb les idees més clares possibles i per damunt les emocions; qui vulgui és lliure de mobilitzar-se i la CGT, entre d'altres sindicats minoritaris, ha facilitat els mitjans per fer-ho, amb la declaració de vaga pel dia 3 d'octubre.

     Una jornada de rebuig a la involució en drets i llibertats i de lluita per revertir l'estat de les coses, per avançar en la millora de la vida i condicions de les treballadores i per extensió de la societat de la que som part important.

Perplejidadesnº 2 (y algunas certezas) en vísperas del 1º de Octubre  (29 septiembre de 2017)

El noi del sucre

Al uníson.....amb les treballadores del Real.!!!!

Pal a Intermezzzo !!

(abajo en castellano)

Entre d'altres situacions descrites i coincidents, al comunicat; cap ens pot alegrar més que la redoblada victorià de les lluitadores del Cor de Real.

No podien tenir contrincants més canalles al davant. La seva recompensa és gran; no agenollar-se a peus d'Intermezzo, assaborir els fruits de la lluita i ser referent de dignitat i perseverança, especialment en una professió tan particular i complicada.

Enhorabona per guanyar-los i per enfrontar-se als miserables que viuen de l'abús i la humiliació de les persones que tenen la desgracia de ser sota la seva batuta.

Per descomptat, tenen tota la nostra admiració, igual que han tingut i tenen, tota la nostra solidaritat i suport.

Orgulloses de ser les vostres companyes......

Les conseqüències dels diferents actes s'han de valorar i avaluar per aprendre i no repetir falles o errors.... Amb lluita tot és reversible i per lluitar en condicions victorioses, tan sols hi ha una manera; organitzant-se, responsabilitzant-se, participant totes de les decisions i novetat que suren de la realitat que confronta els nostres interessos de classe amb aquesta patronal de tecnòcrates, serfs dels polítics de torn i els plutòcrates de sempre.

Juguen amb nosaltres per partida doble: Som les seves treballadores, sota un neoliberalisme ofegant, i ens escuren les butxaques com a qualsevol que paga i espera rebre serveis de qualitat pels seus impostos.

Sempre son al llindar de les ombres, al llindar de les lleis i lluny , molt lluny, de la més mínima ètica. Competir massacrant com a doctrina (humiliar persones, eliminar llocs de treball, pagar favors i dilapidar diners públics....).

Publicar i difondre els comunicats de la Secció del Teatre Real, sempre és un plaer i un exercici de fraternitat solidaria entre iguals que ens fa veure'ns a nosaltres mateixos amb més perspectiva.

      Entre otras situaciones descritas y coincidentes, en el comunicado; ninguna nos puede alegrar más que la redoblada victoria de las luchadoras del Coro de Real.

      No podían tener contrincantes más canallas enfrente. Su recompensa es grande; no arrodillarse a los pies de Intermezzo, saborear los frutos de la lucha y ser referente de dignidad y perseverancia, especialmente en una profesión tan particular y complicada.

     Enhorabuena por ganarles y por enfrentarse a los miserables que viven del abuso y la humillación de las personas que tienen la desgracia de estar bajo su batuta.

Por supuesto, tienen toda nuestra admiración, al igual que han tenido y tienen, toda nuestra solidaridad y apoyo.

     Orgullosas de ser sus compañeras ......

     Las consecuencias de los diferentes actos se deben valorar y evaluar para aprender y no repetir fallos o errores .... Con lucha todo es reversible y para luchar en condiciones victoriosas, tan sólo hay una manera, organizándose, responsabilizándose, participando de todas las decisiones y novedades que afloran de la realidad de confrontar nuestros intereses de clase con esta patronal de tecnócratas, siervos de los políticos de turno y los plutócratas de siempre.

      Juegan con nosotros por partida doble: Somos sus trabajadoras, bajo un neoliberalismo asfixiante, y nos vacían los bolsillos como a cualquiera que pague y espera recibir servicios de calidad por sus impuestos.

     Siempre están en el limite de las sombras, en el limite de las leyes y lejos, muy lejos, de la más mínima ética. Competir masacrando como doctrina (humillar personas, eliminar puestos de trabajo, pagar favores y dilapidar dinero público ....).

      Publicar y difundir los comunicados de la Sección del Teatro Real, siempre es un placer y un ejercicio de fraternidad solidaria entre iguales que nos hace vernos a nosotros mismos con mayor perspectiva.

El noi del Sucre

AL COMPAS!!!

El imperio de la precariedad; generalizado y a modo de doctrina ortodoxa es una bomba de relojería que tarde o temprano hará movimiento.

Desde CGT- Espectáculos- en el marco de una campaña de ámbito amplio- se ha llamado la atención a la Fundació del Gran Teatro del Liceu, en la figura de su representante de RRHH, para que corrijan las contrataciones, que entendemos, no se ajustan a norma ni legalidad aplicable....aún así y pasados 6 meses, ya; pacientemente hemos soportado y atendido, disertaciones y mojigaterias varias y reiteradas, que más parece pretenden consolidar la precarización como forma de organizar la fuerza de trabajo, que no garantizar unas adecuadas condiciones en lo referente a las personas y la legalidad que les ampara y a las que el Liceo, supuestamente, debería respetar.

Como bien aprecian en su comunicado las afectadas del Real: Hay “complicidades” que siempre , que ha sido oportuno, hemos hecho evidentes....otros detalles como los DDT (Dias de Descanso Trabajados). Parece que son voluntarios, pero la otra parte del “común acuerdo” nunca encuentra el momento de devolverlos.....son particularidades que nos recuerdan maquiavelicos Excels de Dir. Técnica. ¿No?

Contra ese imperio de los patronos, existe lo más antiguo del mundo: La imposición de la realidad por parte de los productores........El austericidio llega a su fin.....o..... realmente acabará no con todos, sino con todo......Cayó un Telón... y... ¿Quien presumirá de haber podido tener que suspender el reciente estreno de Don Giovanni? ….hay que apuntar a : La misma DIANA......

En las producciones, igual que las contrataciones laborales; el rigor económico no tiene nada que ver con el riesgo de los austericidas que nos dirigen......Cuando se desploma un telón nuestras vidas están en juego.....Cuando se arriesga un estreno se pone en juego nuestro medio de vida y un servicio de calidad que el público merece y no se les está dando.....

La “Ópera Pública”, no puede permitirse chirriar de esta manera, estreno tras estreno, en el Liceu....Es un carrusel de despropósitos inasumible.... y ¿nadie es cesado?

EL NOI  DEL SUCRE

27 i més «tot el pes de la repressió»

llegir aquí

sentit aquí

Qui tingui interes en conèixer que va passar al 2013 a la UAB, la lluita i la repressió que hi ha, podeu escoltar aquest àudio de Catalunya Radio amb la Terribes i dos imputades. Un, el Secretari general de la CGT de Catalunya.
A dia d'avui una veritable vergonya, que diu molt de com va el país, l'estat i la universitat pública.

Democratitzar la societat i els seus serveis públics !!!

En afecta a totes !!!

Implica a tots !!!

Solidaritat amb les que lluiten per a totes i tots !!!

Demandat el GRUP BALAÑA

El sindicat d'espectacles de la CGT durà davant els tribunals al GRUP BALAÑA .....

La magistrada María Josefa Gómez de Aguilar, titular del Jutjat nº7 del Social tindrà de resoldre la demanda per reclamació de: TUTELA DELS DRETS DE LA LLIBERTAT SINDICAL A TRAVÉS DEL PROCÉS DE PROTECCIÓ JURISDICCIONAL DELS DRETS FONAMENTALS DE LA PERSONA, presentada pels serveis jurídics. (veure aqui)

La CGT, a instàncies de les treballadores perjudicades per una política empresarial més semblant o cronològicament d'acord amb temps passats i que no resulta admissibles a dia d'avui; va donar el seu suport i solidaritat; signe d'identitat d'un anarcosindicalisme fonamentat en el «suport mutu», com a resposta a la patronal «cavernària» i en defensa de les precàries i assetjades treballadores d'un sector atomitzat on impera l'abús empresarial.

La manipulació i manifesta coacció a delegats i treballadores en general per part de l'empresa.

La pressió al personal, precaritzat i atemorit de forma sistemàtica.

La vulneració de drets fonamentals; la representativitat d'aquest sindicat, dels seus delegats i delegades, al sector: Són objecte del greuge manifest per part d'aquest grup empresarial de caràcter familiar i al qual es demana el rescabalament corresponent, com a organització sindical menyspreada en un procés de negociació obert al departament de treball.

Defensem el sindicat !!!

L'organització no és altra cosa que l'agrupació lliure de treballadores per defensar i millorar les condicions de treball i vida.

Tenim un sector dispers, i difícil d'estructurar.

Condicions laborals mínimes i on impera l'abús empresarial.

A CGT estem per donar suport a qui ho demani .... i compte !!! ..... Tampoc cal que ens ho demanin, doncs; de vegades, sabent que passa, és suficient com a organització sindical, per demanar explicacions i intervenir.

Entre totes ens ajudem a sobreviure en millors condicions .... i si aconseguim viure en bones condicions i amb qualitat, ja serà un avenç important.

Clandestines les treballadores, per a major eficiència i per ser victorioses !!!!!!

Als tribunals amb els patrons per acabar amb la indolència que ens té segrestades !!!!!!

Secció de Teatres del Sindicat d'Espectacles de Barcelona de la CGT

Plantilles, reforços.... «Ells o nosaltres»

Les normes i les lleis son per a complir-les?

Això afecta a tothom?

Hem d'intervenir davant les desigualtats i greuges?

La ceguera voluntària, posttraumàtica, elimina els fets per no voler-los veure?

La «sortida de la crisis» és un fet posttraumàtic?

Tres quinquennis han transformat les «putes assistències», en les «pobres assistències»?

La sana ironia, si la barregem amb cinisme, farà cru sarcasme envers les igual que minimitzats al nostre costat fan les feines habitual a l'escenari i altres dependències del Liceu

Plantegem-nos, ja d'una vegada la realitat:

La devaluació de les condicions de treball, el mercadeig facilitat per reiterades «noves lleis» i cultures liberals que propiciem votant, consulta rere consulta electoral: A dia d'avui, hi juguen contra les plantilles i sectors tradicionalment acomodats en les reconegudes conquestes obreres, gracies a les lluites de classe anteriors al moment de indolència i entreguisme que les treballadores i treballadors manifestem actualment. La precarització és la nostra devaluació.

Aculturitzats com a CLASSE SOCIAL i entregats als falsos déus de la propietat privada, l'individualisme insolidari. Abduïts pel inconsistent poder del diner - prestat per les financeres i la seva maquinaria per autogenerar-se beneficis – Transformats en el veritable valor, dels seus beneficis com a explotats, tant produint com subjecte consumidor necessari...... Serà una renda bàsica, mínima, d'assistència, d'auxili, de socors,...o com li vulguin dir; això dependrà, exclusivament, de la sensibilitat ideològica de qui la defineixi. Aquesta ens haurà de mantenir les constants vitals mínimes necessàries perquè el repartiment de recursos i riquesses es perpetuï amb les desigualtats actuals i sí, escanyant fins allà on es puguin, arriben a engrandir la bretxa; no tinguem cap dubte que ho faran.

No és radicalisme polític, ni demagògia barata – com ens volen fer creure des dels maquinaris de generar opinió- dir: « Ells o nosaltres » és la síntesi de la «dialèctica real» entre l'opressió de les necessitats i l'esperit lliure com a persones. Alguns, cada dia més, no dubtem que cal ser llibertari en ideologia, sentiment i praxi, per créixer humanament en societat:

Revertir les lògiques del poder amb lògiques de solidaritat i suport mutu, perquè entre les treballadores i treballadors – l'historia ens ho demostra- sempre s'ha guanyat i avançat col·lectivament. Cadascuna de nosaltres guanyem tan sols i exclusivament; quan totes hi guanyem.

Així son les conquestes duradores i no «flor d'un dia». Aquesta ha de tornar a ser la nostra cultura.

No permetre la precarietat entre les companyes i companys que fan feina colze a colze, dia a dia, als nostres llocs de treball, no és únicament un principi; és una finalitat, un objectiu a assolir per revertir tot el dany que ens han fet i ens voldran fer, si ens quedem de braços creuats.

A mateix treball, mateixes condicions.... és una màxima irrenunciable de la que depèn la nostra pròpia supervivència, com a fruit que som, d'aquelles conquestes de la nostra classe...no de la virtual i efímera, etèria i fàcilment volàtil «Classe mitja treballadora?». Tan simple com que aquesta màxima és la que va tombar las ETTs (Ara toca les empreses de serveis).

La igualtat en drets per a totes no es pot obviar...menys quan la norma ens protegeix i iguala...doncs, en poc temps, acceptar-ho implícitament; és obviar, renunciar, al mateix dret que hi ha per nosaltres, els fixos de plantilla....Temps al temps, que no serà gaire....

Les lleis, els convenis col·lectius, les obligacions i drets que ens emparen....amb les normes, cartes magnes i tanta fullaraca com volem fer valdre...Però en definitiva la fermesa de les nostres conviccions i voluntats son les que faran revertir, reconquerir espais i condicions de vida.

Compte:

Estem parlant de treballar al Liceu i com fer-ho bé.

Ens deixem anar?..... Anem morint a poc a poc o ens organitzem?

El Noi del Sucre

La seguridad ¿un virus maligno?

En Zaragoza también disfrutan de la mala praxis, de la desidia y desconsideración para con los usuarios y usuarias de los servicios públicos. Así lodenuncian las trabajadoras del PMAEI 

Transmitimos, para poner en conocimiento público y se difunda. Pues una vez más, son las trabajadoras las que realmente se preocupan y manifiestan por la calidad y garantías de seguridad allí donde se ofrece un servicio público. El trabajo y más siendo oferta y servicio a la ciudadanía, con la participación y control de sus artífices, a todos sus niveles; muestra las mejores garantías y valores para una ciudadanía usuaria, de la que las mismas plantillas laborales, a la vez, son parte.

La privatización o externalizaciones, esa ave oscura y opaca que sobrevuela insaciable los servicios públicos y bienes comunes, allí donde del presupuesto o erario público es husmeado, esas carroñeras desvirtúan, devalúan y precarizan los servicios, las ofertas y las condiciones en que se ofrecen.

En el Liceu no nos suena a nuevo, pues los telones se desploman y aquí no pasó nada, ni se sabe ni se contesta adecuadamente. Ni responsables señalados ni se espera que se señalen. Bien, en CGT lo tenemos claro; el cese de quienes han degradado y deteriorado las condiciones, causantes en definitiva de tamaño accidente, tienen nombres y cargos. Dirección Técnica debería ser formalmente una vacante. De facto lo es por la inoperancia e ineptitud de quien está al frente. Quien pone en riesgo a cualquiera que se aproxime al teatro.

Y dicho esto: ¿Cuando se hizo un simulacro que afectara a personal de sala y público? ¿Cuanto tiempo pasó entre el último plan de autoprotección y el anterior? ¿Como puede ser que la insaciable sed de información de la RLT, representación legal de las trabajadoras, continúe esperando documentación desde el 22 de febrero? ¿Por que hay que creer lo que no se puede comprobar? O lo contrario, ¿Por que no se facilita diligentemente cuanta información se requiera para hacerse una composición de lugar independiente de los intereses de los culpables?

En definitiva; dentro del marco de la lucha por unos servicios públicos de lo común, con la transparencia que nos merecemos la ciudadanía y la autogestión, como medio, que nos proponemos desde el anarcosindicalismo …..Estamos igual de jodidos en Zaragoza que en Barcelona.

Y desde la solidaridad imprescindible para avanzar: Aquí estamos los unos y las otras.

El noi del Sucre

Quantes gotes calen per fer vessa un got?

Dijous Sant farà tres mesos ja de la caiguda del Teló de Boca.

El Liceu funciona sense teló, de la mateixa manera que es treballa sense les garanties mínimes de seguretat.....no tenim cap responsable.....Deu ser cosa de Madrid? De la Generalitat? De la Diputació? o De L'ajuntament?

És absolutament impossible; que 1.500Kg desplomats, a sac, d'amunt d'un espai de treball en plena activitat, no tinguin responsables, ni causes punibles o censurables..... Que ningú, no pagui.

Con s'entén?

Qui permet que això passi amb tal impunitat:

El Consorci i el seu President? La Fundació i el seu Dir. General? El responsable de manteniment general, manteniment escènic, logístiques i demés martingales per a medrar als pressupostos durant aquests anys, a la vegada que Dir. Tècnic?, o Prevenció i Recursos Humans, que haurien de vetllar per les persones?

On és la voluntat dels primers moments; de ser honestos i transparents? 

On son les garanties per tal de certificar que aquests afers es volen, realment, evitar?

Havent passat el que no podia passar mai de la vida...:

Qui s'ha de creure les paraules de bona voluntat?

De que ens val que a Alemanya, Gran Bretanya o Holanda siguin molt curosos en prevenció?

Que queda de; «No reparar en diners per a garantir la prevenció»? Prevenció que mai hauria d'haver estat abandonada pel que fa a el manteniment i inversió en la Maquinaria Escènica(M.E.).

Quins interessos i implicacions hi ha entre el que s'ha fet, el que s'ha deixat de fer i les empreses implicades en aquests processos?

Quines garanties es poden demanar a Wagner Biro, quan se li paguen les feines a mitges; millor dir se li paguen mitges feines....

Els «nyaps» no son fer ponts al sistemes elèctrics o electrònics, que també.

NYAP - amb majúscules- és la gestió que es fa tant del treball, del diner, la planificació i els recursos humans.

No hi ha explicació possible per justificar que la Dir. Tècnica del Liceu estigui en mans de qui és darrera de tot aquest entrellat i que a dia d'avui continua fent i desfent sense respectar el conveni, ni horaris, ni jornades, ni torns.

No respectar el Conveni Col·lectiu és no respectar una llei.

I no entregar tanta informació o documentació i en els termes requerits, per part de la representació legitima de les treballadores; és manca de transparència i voluntat manifesta de fer allò contrari al que afirmen volen fer. 

Des de el 22 de febrer hi ha un plec important de documentació demanada i respectuosament registrada, per l'òrgan unitari de les treballadores i treballadors del Liceu, i a dia d'avui no se'n sap res satisfactori, ni insatisfactori.

OMERTÀ !!!??

No hi ha cap dubte de que, en els termes més mafiosos possibles;  una ma renta l'altra ma. Això si que explicaria certes coses....

Com deia l'ex-honorable: « Si vas segant la branca d'un arbre al final caurà tot».........i be que ho saben.

Però després de tot, al cap i ala fi; sempre compten amb la bona voluntat de les que treballen sota les seves ordres, proposen extres i excepcions i pretenen que se'ls hi regali de bona voluntat i a canvi dels permanents incompliments i vulneracions de la nostra «carta magna», el Conveni Col·lectiu.

Caram si se la juguen amb facilitat......dat que,.....Volen que ens hi juguem la pell per no res?

La paciència, gota a gota , n'ha de fer vessar el got.

El noi del Sucre

Intermezzo en el real, sí la misma empresa que contrata el Liceu de manera irregular

SECCIÓN SINDICAL

TEATRO REAL

Ley Laboral VS Plazaola:

Los Inspectores de Trabajo han hablado a favor de los compañeros del comité de empresa del coro a quienes se había vetado el acceso al teatro, los mismos a quienes se intentó despedir ilegalmente. En su obsesión por erradicar cualquier defensa de los derechos laborales, por la CGT y por sus representantes, el Sr. Plazaola había conseguido que desde el Real se diera orden de prohibir la entrada a estos compañeros. Ahora la FTR tendrá que responder también por su responsabilidad en esta injusta persecución sindical y personal.

Llamamos a la denuncia permanente de los miembros del coro y a que os mantengáis unidos contra la ideología retrógrada de vuestra empresa contratante y de algunos de sus subordinados. Apelamos también a vuestra solidaridad con los compañeros que tanto han peleado en defensa de los derechos de todos vosotros. Nos encontraréis a vuestro lado siempre que nos necesitéis.

Madrid, 5 de abril de 2017

Correo: delegadocgttr@gmail.com- Blog: LA TRAMOYA DEL REAL - Facebook: CGT TEATRO REAL

Destapant la tramoia de la vergonya

Noranta quatre anys i dos mesos de condemna.......

a les treballadores..... al Liceu dos mesos de regal.

CAU EL TELÓ!!!!!

Les treballadores del Liceu apel·lem al Tribunal Suprem de la Consciencia de Classe OBRERA i Treballadora. Ciutadanes assalariades a la casa dels rics. La llar dels que manen, fan i desfan amb els nostres impostos i les seves evasions o beneficis fiscals.

El passat divendres dia 10 de març es van celebrar els 94 anys de memòria, record i homenatge a la figura de Salvador Seguir i Rubinat, un més, un de tants, que van fer de les acaballes dels Segle XIX fins als anys trenta del passat segle, el major laboratori social amb l'engranatge del anarquisme com a motor i que acabarà donant, entre moltes altres conquestes, la primera dona ministre de la historia d'Espanya i de les pioneres a Europa.

Malauradament ell, el noi del sucre, no va arribar tan lluny: Els pistolers blancs del sindicat lliure de la patronal, a les hores agrupada a la Lliga Regionalista, i protegits pel governador civil de Barcelona; el dispararen al carrer Cadena cantonada amb Sant Rafael, avui la Rambla del Raval. Mataren a plena llum del dia un emancipador i defensor, de les treballadores i la seva dignitat.

Bocins de la historia d'aquest país silenciats per les oligarquies plutòcrates i el feixisme.

Historia segrestada als llibres de les seves escoles adoctrinadores; siguin del PP, PSOE, CiU. Llibres dels capitalistes victoriosos, artífex dels regim post- franquista.

Noranta quatre anys després, ja fa dos mesos que, el respecte, la dignitat i consideració que mereixen les treballadores; altre cop al RAVAL, es manifestà en forma de tona i mitja de TELÓ.
Desfermant la ignomínia sobre les persones desprotegides en mans de la moderna patronal.

On és i quina, la prevenció que ens ha de protegir?

La impunitat per posar en risc i fins i tot sacrificar, si calgues, a aquelles que produeixen la plusvàlua de vanitat i superba, pels poderosos hereus dels Millet i Montull, està personificada en els que ens han conduït «la nau» fins a on és ara i te diferents noms i tots els tenim presents.

Una ma renta l'altra ma: En dos mesos no a passat res.
Cap responsable, cap dimissió, cap cessament. Infame!!!

Les treballadores d'arreu, inquietes i sensibles, i les del Liceu també, neguitoses i enrabiades ; No oblidem. Al contrari; volem refrescar la memòria, i en honor i amb l'orgull d'aquelles que d'antuvi lluitaren per conquerir una existència digna i una societat millor, avui i aquí exigim respostes i mesures correctores sense pal·liatius.

Cap de les mentides, enganys o paraules buides que ens han regalat en aquests dos mesos, calara en la indolència. Ja no hem de tenir-ne, mai més, d'indolència (ens hi va la vida d'un pam).

On s'ha dit que es farà tot i més i de la millor manera possible; Volem fets!!!

Els responsables de posar-nos en risc permanent (i van continuà fent-ho) han d'assumir-ho i s'han d'adoptar garanties de prevenció, que per cert; tenen magnituds, noms i protocols. Sí, a l'àmbit europeu en tenim i és vergonyós que no siguin capaços d'oferir aquestes garanties en contes de parlar en abstracte i sense fonaments que si ... Anglaterra, «Centre Europa»(?) o d'ITACA. No?

Que es comprometin veritablement amb normatives reals i potents, com son el OHSAS 18000. Ens venen les maquilladores normatives mediambiental (projecte social) que no tenen cap rellevància (Som un Teatre d'Òpera, ni petroquímica, ni alta siderúrgia). A qui volen enredar?

Estem condemnats, des de fa noranta quatre anys a reclamar el reconeixement de les que, com EL NOI DEL SUCRE, es deixaren la pell pel bé comú, per una societat més justa, democratica i

participativa.

Afortunadament sense cap víctima fatal, des de fa dos mesos, des de el divendres 13 de gener de 2017, no oblidem que; ens posen en perill i risc cada dia que passa perquè no fan bé la feina.

Son responsables de la nostra seguretat i la obvien deliberadament. Sense miraments.

Ho saben i nosaltres som conscients. Sense garanties no hi ha confiança i les volem totes.

Cap pont ens ha d'alterar la voluntat i fermesa de conquerir i reclamar allò que és nostre.

El noi del sucre

Teatro Real: Continúa la lucha en “Intermezzo”

POR UNOS CONTRATOS INDEFINIDOS

Estimad@s compañer@s:

Como ya os hemos contado, nuestros juicios por despido han sido ratificados en el Tribunal

Superior de Justicia, así que estamos mucho más cerca de que el Tribunal Supremo dictamine

que nuestros contratos son indefinidos y por lo tanto los vuestros también!!!

Apelados están todos los juicios que hemos tenido, no solamente los del comité si no de los otros

dos compañeros que se han llevado por delante, con lo que confirmamos que el TSJ ha ratificado

que debemos y por lo tanto debéis ser indefinidos!!!

Por esa razón os animamos a demandar vuestra indefinidad

laboral.

Nuestros despidos son improcedentes o nulos, así que esperando a que se pronuncie el

tribunal Supremo, todo apunta a que nuestra readmisión va a ser un hecho.

En lo concerniente a nuestra representación legal seguimos como estábamos en un principio, la

empresa limita nuestra asistencia al centro y ahora parece que el Teatro Real tampoco nos deja

acceder ,confinándonos a una sala, así que no podemos ejercer nuestra labor de vigilancia en la

seguridad y riesgos laborales ni apenas ninguna otra labor.

Y eso teniendo ya 4 sentencias del Tribunal Superior de Justicia, se nos olvidaba que habían

ganado todos los juicios con los trabajadores según el mail que han enviado este verano...

Como no nos ceden un tablón para nuestra sección sindical, debemos compartir este escaso

espacio para el comité y la sección, esperamos que en un futuro podamos tener más sitio para

ello.

Así que tomamos nota de las actuaciones y os dejamos constancia ,de algo que conocéis de

primera mano(pues ya os lo hemos ido contando).La historia se repite, a nadie coge ya por

sorpresa.Os pedimos paciencia pues hasta el 2022, aún se pueden hacer muchas cosas.(ya

sabéis que el tribunal de cuentas en el informe que presentó indica esta fecha como la que tiene

firmada por contrato Intermezzo con la fundación Teatro Real para gestionar al coro).

Por lo visto ahora también nos ofrecen la posibilidad de atenderos como comité en vuestros días

libres, algo que como nos comentan, ellos acostumbran.Usando vuestros días u horas libres para

reuniones en el centro de trabajo.Y ya de paso, negando la entrada a vuestros representantes

legales como este verano durante la firma de contratos.

Todavía esperamos que nos faciliten las cuentas que os enseñaron durante las firmas , esas por

las que tenían que bajaros el sueldo o cerrar el chiringuito, y dejar caer que lo mejor es echar a

vuestra representante legal del cargo porque es la culpable de la situación.

Como la situación es igual de larga y más liosa que una ópera de Wagner, esperamos ir

contándoos y resolviéndoos vuestras dudas poco a poco y cuando queráis, dentro o fuera de

vuestra jornada laboral (como siempre hemos hecho dentro o fuera del centro de trabajo también).

Nuestros números de teléfono, mails o whatsapp sabéis que siempre están listos para

solucionaros cualquier duda.

Os animamos una vez más a denunciar cualquier hecho que consideréis lesivo y vuestra

indefinidad laboral a las autoridades pertinentes .

Y después de este películón que os contamos, más parecido a la historia interminable que a otra

cosa, solo cabe decir ....QUE SIGA LA ÓPERA!!!!!

Saludos y hasta pronto!!!

seccionsindicalcgtina@gmail.com