Pedagogia del lliure pensament

Encara que, actualment, alguns dels mecanismes de transmissió d'escales de valors es disfressin sota aparences de modernitat o de democràcia, és evident que els nens poden tenir moltes dificultats per defensar-se davant de les onades de submissió als models socials dominants, sobretot quan aquests utilitzen els mètodes que els forneix la nova tecnologia, o quan els enlluernen amb l'espectacularitat de la imatge, molt més simple i més fàcil de ser ràpidament digerida que no pas els raonaments pautats. I, sobretot, molt més fàcils que no pas la paraula lliure i el debat obert.
Per preservar una societat fonamentada en la consideració que les persones som bàsicament el que tenim, o el que exhibim, o el que som capaços de consumir, més que no pas allò que som, es transmet, contínuament, una visió de la vida centrada en l'èxit ràpid, en el triomf econòmic, en l'egoisme individualista, en la competitivitat. I això disposa de molts mitjans per anar filtrant-se en les consciències dels més indefensos, que són els nens.
No és pas cap casualitat que sigui el món de la gran empresa financera o industrial, molt sovint dominadora dels grans mitjans de comunicació, e l que filtri la gran majoria dels esquemes mentals que prefiguraran, en la consciència dels actuals infants, el model de percepció de la realitat dels futurs consumidors. I, de vegades, massa sovint, fins i tot són ja els infants actuals els qui esdevenen consumidors molt abans que puguin desenvolupar algun sentit de defensa de les parcel·les de vida lliure i inventiva que els podien restar. No només, però sí fonamentalment, a través dels mitjans de comunicació audiovisuals, de la publicitat o de la televisió.
La família, o l'entorn de relacions immediates dels nens, en un àmbit tan poc dotat de temps real de convivència i de capacitat d'"acompanyament" dels infants, en les nostres societats, poques coses pot fer, veritablement eficaces, per compensar-ho. I, això, suposant que vulguin compensar-ho d'alguna manera. Suposant que, en bona mesura, la família no contribueixi també a filtrar els mateixos esquemes de comportament insolidari i competitiu entre els infants. És massa general el fet d'orientar els fills en un sol sentit, perquè, si no es fa així, es creu que no sabran adaptar-se a les condicions del món real. Que seran, per tant, uns inadaptats, uns marginats. I, davant d'això, se'ls ofereix una formació unidimensional, se'ls talla, també, per l'únic patró de l'individu productor i consumidor. I se'ls demanen les notes, més que no pas se'ls demostra interès per ells mateixos com a éssers, per les seves cabòries i problemes –que els nens també en tenen– i pels seus amics, pels seus jocs, pels seus somnis. És més fàcil, probablement, fer-los callar comprant-los allò que demanen, o enxufant-los a la tele. Potser, per algú, també pot ser més fàcil, amb una certa bona voluntat, apuntar-los a l'esplai... Però, en tot cas, aquí és on entrem nosaltres.
De vegades els grups d'amics també són un bon mecanisme de reproducció d'aquests valors unidimensionals, perquè es vertebren seguint les pautes de comportament autoritari i triomfador que han mamat des de ben petits, i no sempre poden afavorir el desplegament d'aquelles potencialitats que a l'esplai cal saber dinamitzar. En aquest cas és on cal saber inventar possibilitats de models de comportament –el joc i la natura donen moltes opcions– on no cal que ningú exerceixi una funció de comandament, on no cal que es reprodueixi cap figura protectora que no sigui cadascun dels mateixos nens que hi participen. On cal que el monitor i la monitora tinguin ben clar que el seu rol d'animador, dinamitzador i proposador de nous reptes no s'ha de confondre de cap manera amb el de cap figura del món publicitari juvenil-agressiu, ni de l'autoritat familiar, ni del lideratge grupal o de clan. Però, sí, sense embuts, i sense vergonya, amb la d'un amic més gran que no imposa, però sí suggereix, incentiva i arrisca. I que ho fa perquè vol, perquè ell o ella també són més feliços així, tot i que no guanyin diners a canvi, tot i que no s'hi vegin obligats per cap lligam sanguini, tot i que no siguin els líders naturals de cap grup de sociabilitat preestablert. Els nens poden aprendre molt d'aquest model de comportament, si el tenen ben clar. I a ningú no li ha de fer cap vergonya parlar-ne. Ben al contrari.
De l'escola, la majoria dels nens en reben avui una influència menor. El seu pes a l'hora de contribuir a la formació de la consciència i dels possibles models de comportament social és clarament inferior al de l'empresa, la publicitat, els mitjans de comunicació, preferentment la televisió, la família o grup immediat i els grups de relació espontanis.
Amb poques excepcions, d'altra banda, l'escola no obeeix, avui, voluntàriament, les mateixes lògiques competitives i autoritàries, almenys en la majoria dels centres públics. Però els professionals de l'ensenyament ho tenen molt difícil per contrarrestar, amb pocs mitjans, l'allau d'influències que, des dels àmbits amb més capacitat de poder, s'exerceixen sobre els seus alumnes. Una part de les possibilitats de la formació en el lleure, actualment, pot venir de la capacitat de fer confluir el gust per l'educació integral amb algun dels eixos de transmissió de valors, procediments i actituds que el sistema educatiu contempla però que no pot o no sap desenvolupar més enllà d'un marc de referències teòriques. La democràcia, la solidaritat, la integració de les persones que puguin presentar qualsevol signe extern de diferenciació respecte a les característiques majoritàries, el plaer de l'aprenentatge, el risc de la descoberta, l'interès científic, el goig personal i de la vida en grup davant una tasca compartida i voluntària, són molt més fàcils i aptes per ser desenvolupades a l'esplai que no pas a l'escola. Pertanyen a un temps més motivador i més realment immers en la consciència dels nens, perquè no és vinculat a cap model formal anterior, no és reglat, no és "avaluable" matemàticament. A l'esplai no hi ha notes. Es poden, per tant, transmetre més eficaçment alguns d'aquests valors amb els que, després de tants canvis de sistema i de lleis educatives, el mètode escolar tradicional, formal, no sempre és capaç d'estar-ne a l'alçada. I, sovint, no pas per manca de voluntat de la majoria dels mestres. Bona part d'aquests, en bona mesura, probablement serien els millors aliats dels monitors.
Que l'educació en el lleure no és, per tant, un caprici, és un fenomen detectable fins i tot des del punt de vista dels mecanismes d'anàlisi social i econòmica de la societat contemporània. Cal fer alguna cosa amb els nens que no tenen prou contacte formatiu amb el seu entorn de relacions immediates, atès que l'escola no hi arriba, els professionals pateixen greus frustracions i els pares es veuen obligats a treballar massa hores, o bé no s'atreveixen a arriscar-se a obtenir menys ingressos optant per contractes a temps parcial –suposant que això darrer fos possible gaire sovint, atesa l'escassa agilitat de l'adaptació mental de la gran majoria de les empreses i institucions als nous reptes de les actuals dinàmiques socials.
Allò que, en el medi educatiu formal no sempre resulta possible, ho és a l'esplai. Als esplais podem intentar contribuir a la formació integral dels nens, perquè compartim amb ells un temps escollit, i perquè no aspirem a fer-los consumir res ni aspirem a que s'adeqüin a determinades pautes sota el prisma de les quals els haurem de valorar. La formació humanista, solidària i lliure, la fem entre tos, perquè hi som voluntàriament. No ha de fer cap vergonya reconèixer que també correm el risc d'equivocar-nos, que és el risc feliç de la llibertat d'actuació, si és que el sabem impulsar. I, per això, els monitors han de ser pedagògicament sincers. Han d'assumir que són més grans i que tenen l'experiència que els porta, voluntàriament, a fer de companys d'aquests nens algunes estones en què aquests –els protagonistes i subjectes fonamentals– han de ser tractats com a éssers complets, amb moltes més que una sola dimensió, però que viuen una etapa dinàmica, evolutiva, permanentment oberta al canvi: la del seu procés de formació com a individus. Els monitors no han de tenir cap mena de restricció per saber-se més capaços de proposar, de seduir i de persuadir, si ho fan sabent que, davant seu, tenen éssers que no són més que còmplices en un mateix procés formatiu del que depèn, també, la bona salut de la comunitat. I com que la bona salut de la comunitat és indestriable del comportament democràtic, les eines de la persuasió i de la complicitat, que no de la imposició autoritària, per mitjà del joc, del diàleg, de la descoberta, de la companyonia, de l'aventura, de la imaginació i del risc –intel·lectual més que no pas físic– esdevenen col·laboració i aprenentatge compartit, com en qualsevol altre procés educatiu que ho sigui de debò.
¿Quina millor escola de formació ètica, cívica i humana, que la de l'aprenentatge continu i integral en el temps lliurement escollit? Perquè els nens porten en ells mateixos tots els elements necessaris per tal d'elaborar una consciència moral –una raó pràctica– i una consciència intel·lectual, però cap de les dues no es troba desenvolupada en aquesta etapa d'evolució mental, que, sovint, és en el punt de partida, sinó que es perfilen en estreta unió amb el medi social. Per això, les relacions dels nens amb els individus amb els que interaccionen –especialment, si la interacció no implica submissió– són clarament formadores. En la mesura en què aquest procés de relacions impliqui l'adopció d'estratègies –maneres d'actuar, tipus de projecte, opcions d'activitats– i de pautes per a viure-les que siguin adoptades com a fruit de la reflexió comuna i de la participació dels subjectes-destinataris, s'estarà vivint, de veritat, un mètode actiu d'assumpció de codis de comportament democràtics i responsables, fonament real d'una convivència en el respecte mutu i la tolerància. En el temps lliure, a l'esplai, és més possible que enlloc que els subjectes siguin els protagonistes i els autors dels seus propis criteris normatius. Aquesta és la base de l'escola de l'ètica autònoma, model de vida lliure i responsable que seria bo mantenir i impulsar per part dels adults. Aquesta és, també, la base del mètode pedagògic més adequat a les mateixes característiques del món mental dels nens. En paraules de Jean Piaget:
"L'abast educatiu del respecte mutu i dels mètodes fonamentats sobre l'organització social espontània dels infants entre ells, és precisament de permetre a aquests d'elaborar una disciplina la necessitat de la qual és descoberta en l'acció mateixa en lloc de ser rebuda ja feta abans de poder ser compresa; i és en això que els mètodes actius fan el mateix servei insubstituïble en l'educació moral i en l'educació de la intel·ligència: condueixen l'infant a construir ell mateix els instruments que el transformaran des de dins, és a dir, realment, i no ja només en superfície."
Així doncs, la concepció d'una pedagogia activa, no sotmesa a principis d'autoritat i enfocada a desvetllar les capacitats i les potencialitats de les quals els nens en són subjectes, garanteix la superació d'un mètode paternalista i protector, caracteritzat pel desig d'influir des de fora la consciència dels més joves, tot carregant-la de suposats valors que, tot i poder respondre, de vegades, a bones intencions, no fan res més que contribuir a enfortir les dependències heterònomes, deixant el nen despullat de qualsevol procediment racional i crític, dificultant-ne, com a conseqüència, el desplegament d'allò que no és més que el seu propi procés de formació. En els esplais, en virtut del seu mateix perfil lliure i voluntari és on resulta possible d'assumir, i de defensar, que el món mental dels nens és qualitativament diferent del dels adults, i que, per tant, no és gaire funcional, gaire efectiu, d'intentar omplir-lo amb elements externs, que són fruit d'una pretensió d'identificació amb un determinat model adult, que ja es dóna com a fet, més o menys dotat de valors potser positius, però mai escollit pels que n'han de donar raó. El mètode actiu de la cooperació, la tria i el diàleg resultarà més útil per als objectius de la pedagogia en el lleure, que no poden diferir massa de l'ajut a la formació de la raó intel·lectual i moral. En comptes de cercar-la a fora, ajudarem el nen a construir-la per si mateix. Referint-nos, un altre cop, a Jean Piaget, voldrem acompanyar-lo en el camí d'assoliment de la coherència i l'objectivitat, en el pla intel·lectual, i de la reciprocitat –per a què es vegi reflectit en els altres, per a què no defugi la mirada de l'altre des d'un jo únicament egoista– en el pla moral.
Quina millor escola de formació, també, científica...? Perquè no hi ha coneixement experimental, científicament comprovable, sense validació personal, sense captació per part de la consciència subjectiva dels qui s'enfronten amb allò que és nou, que poden fer-se seu en la mesura en què ho experimenten, en la mesura en què ho tasten, sense remetre's a cap judici d'autoritats. I, ¿quin pot ser el millor camp de prova, sinó les estones compartides en les vivències plenes del joc, de la comunicació d'experiències, del diàleg sobre els problemes que els afecten, de la valoració del medi natural, de la invenció de propostes, i del reconeixement dels errors?
Els nens hauran de saber que, mentre se'ls proposen eines per formar-se integralment com a persones –en els plans ètic, intel·lectual, afectiu, social, estètic i corporal–, molt més que no pas com a éssers destinats tan sols a la producció i al consum, se'ls està atorgant, també –voluntàriament, i a canvi de no res– l'oportunitat que d'ells es generi també aprenentatge. D'ells, també se n'aprèn. Potser, quan acabin la seva etapa formativa en l'esplai, passarà molt de temps fins que algú no els torni a dir alguna cosa semblant.
Sense pretendre caure en els paranys d'un sobreexcés de falses pretensions, però sense renunciar als mínims d'una estima decidida per la nostra feina, podem veure reflectides la majoria de les pulsions de fons de la dedicació pedagògica en els esplais en allò que Bertrand Russell considerava com a aplicació directa, en el dia a dia, de la intenció d'una visió filosòficament humanista de la vida:
"La filosofia no pot per ella sola determinar les finalitats de la vida, però pot alliberar-nos de la tirania del prejudici i de les deformacions causades per una visió estreta. L'amor, la bellesa, el coneixement i l'alegria de viure són coses que mantenen el seu esclat per ampli que sigui el nostre àmbit. I si la filosofia pot ajudar-nos a sentir plenament el valor d'aquestes coses, haurà complert el seu paper en l'obra col·lectiva de l'home de portar la llum en un món de fosca."
Una acció pedagògica activa i integral, en el lleure, no és massa fàcil de viure-la si no és com una forma d'afirmació humanista de la vida, en el sentit que hem esmentat, com una manifestació d'amor, que és, en si mateix, lliure i universal.