Crisi, esforç i sacrifici. qui ha de pagar els plats trencats?

Que venen, han vingut i poden continuar venint maldades és tant un fet, com una incertesa. Que han vingut i venen maldades es un fet indiscutible, el retruc de la crisi al finançament de la cultura i d'altres serveis a la societat. I tot per apaivagar l'ànsia de liquiditat de la banca especuladora, que va evaporar els nostres estalvis i ara ens xuclen els nostres impostos. Donat que hi ha una manca de ingressos al pressupost i una activitat a fer, la programació del Liceu, pel que far a la seva envergadura i la qualitat també, s'ha mantingut amb el sacrifici de les nomines. Els acomiadaments del juliol passat, amb aquell tuf a purga, a neteja de plantilla, van suposar una reducció directa de les despeses en salaris, calculem, aproximadament al voltant de un milion i quart d'euros (1.250.000€) per temporada. Això l'amortitzen ràpidament i sense problemes. La reducció de personal ve de més enrere que no pas el juliol de 2010, la podem xifrà en, com a mínim, un 10%. Doncs bé, la carrega de treball haurà d’augmentar més que no pas aquest deu per cent, perquè entre les que han enviat a casa, acomiadats, jubilats, prejubilats... hi havia treballadors/as. Però dels del guant blanc, dels que tenim fins hi tot alguns càrrecs clonats, doblats, i de ben segur, amb les nomines ben carregades de complements i privilegis, d'aquests s'ha augmentat. Conclusió: La major carrega de treball recau en tots/es les que quedem per tirar endavant la programació de la temporada. Les males perspectives s'han repetit i ens volen fer una volta de rosca més, per carregar-se el conveni col·lectiu, amb la falsa excusa de que la crisi continua, degut als pressupostos de cultura de la Generalitat. Que la propera temporada no permet marge de maniobra és comprensible, que les mesures lesives a les persones que hi treballem no son proporcionals, ni de bon tros, amb el suposat i més que dubtós estalvi, això també esta clar. Bé doncs, totes les persones treballadores, en aquesta casa i fora d'ella carregem amb l'esforç i el sacrifici, i més a més, ens demanen que continuem fent-ho. Però la nostra pregunta, la nostra demanda, és: Quin sacrifici? Quin esforç? pensen fer ells, els que tant i tant ens demanen, per no malmetre més ni les nostres condicions de treball, ni les nostres vides. Per no deteriorar la pau social, ni la mateixa societat. Si les empreses es regulen en funció del seus beneficis i pèrdues (empreses del mercat productiu), les empreses culturals (si més no el cas del Liceu, Teatro Real,TNC, etc.) s'organitzen i gestionen en funció del ingressos, via subvenció publica, sent conscients i assumint, que no es una activitat, la cultural, que hagi de generar benefici econòmic. Si de cas, acceptació i demanda del public, la ciutadania. Els valors de l'activitat cultural, educativa, formativa, etc., son a llarg termini i d'un gran abast. Però no es calculen, en cap cas, amb balanços econòmics i molt menys amb exercicis o períodes anuals. Pel manteniment del nivell de qualitat (innegociable, segons el Sr. Joan Matabosch). Tant en la producció (la programació d'òpera en el nostre cas), com en l'activitat dels productors (qui treballem): Hem d'exigir, i no pot ser de cap altre manera , un veritable pla de viabilitat econòmic, i de l'activitat al llarg d'aquests propers anys, que permeti la millora de les condicions del marc laboral, la recuperació del poder adquisitiu expropiat per decrets de dubtosa aplicació, però aplicats, guanyar conciliació familiar i repartir la carrega de treball, vetllant per la salut i qualitat de vida de les persones que fem anar cada dia el Liceu. Si la Direcció General de la Fundació , que gestiona l'activitat i programació del Gran Teatre del Liceu, amb els seus projectes de futur (Mestre Pons i cossos artístics, especialment), no te la capacitat de valorar i apreciar tot això; aquest teatre se li fa gran. Si, realment entén aquesta direcció, els propòsits exposats i te voluntat de entesa i creixement: qui ha quedat petit i minvat és el paper de Recursos Humans. No tant sols pel tarannà del personatge que dirigeix el departament, i deixant a banda les formes grolleres, misògines i homòfones que te per costum fer servir, malauradament, a les seves interlocucions. Si no, per reconèixer senzillament quin ha estat el seu paper, rol o missió. Això si, lleial a la veu del seu amo en tot moment. Que entenguin que per aquest camí, la direcció de la Fundació, no ha de seguir. Si aquests directius tenen un valor, no ha estat precisament el de ser constructius, ni positius. Més preocupats de la premsa i els mitjans de comunicació, fent política i demagògia sobre el diàleg i la transparència. Enganyant-nos. Queda reiterada, per tant, la necessitat de enllestir les dificultats d'aquestes crisis (que poden repetir-se), amb una perspectiva tant dels projectes i programacions, com dels recursos humans a la casa. Cal que pactin les actuacions amb la part social (Comitè, sindicats i respectant el conveni col·lectiu) Viabilitat en lo econòmic; adaptant les produccions i temporades als ingressos (subvencions). Viabilitat en lo humà; tancant un conveni col·lectiu que respecti el caràcter progressista, que ha d'abanderar tota empresa del servei públic. Compromís amb l'aplicació i de les lleis de dependència, conciliació familiar, igualtat real entre homes i dones, Estatut dels treballadors (prou esquilat hores d'ara) i la seguretat i salut de les persones treballadores . En definitiva exercí el valor del respecte i els drets de les persones. Columnes fonamentals per, sustentar, una societat més lliure, d'iguals i fraternal (caram, no es tan difícil tot plegat es proclamà a la revolució francesa)